26/2/11

ENIGMA SABÀTIC (57): Una dama del seu temps

Quan la veu d'un enemic acusa, el silenci d'un amic condemna.

La nostra protagonista va ser una princeseta molt estimada de petita i, considerant les limitacions de l'època i la seva situació, amb una infantesa relativament feliç, tot i que breu.

En el lloc de la fotografia va néixer la seva mare qui, per cert, va fundar un monestir molt interessant, la visita al qual resulta molt recomanable i on hi trobareu, per a gaudi de vampirs, la sang d'un sant emblemàtic, la qual, diuen, es liqua de forma puntual en un dia determinat de l'any, cosa que també ha propiciat algun acudit de mal gust:




Com passava amb les persones de bona casa, encara era una nena quan la van maridar, al mateix temps que casaven un germà seu amb la futura cunyada, embolics de família molt freqüents durant segles entre gent d'aquesta categoria, motivats pels afers polítics, sempre espinosos i per l'esperança en una pau de més durada entre ambdós estats. Aquesta seva cunyada es va oposar en alguna ocasió a un senyor que té molt mala premsa pels nostres verals.


Va ser mal rebuda, d'entrada, al nou país. Se li van atribuir amors adúlters, cosa que en una senyora casada estava molt i molt mal vista, amors que no es van poder provar però que segles després incidirien en una sèrie literària de gran èxit i moltes reedicions i refregits. Tot un best seller avant la lettre.


Com que el marit semblava tenir poca salut els van pressionar per tal de consumar aviat el matrimoni, de forma pública, com era habitual en el context. Sembla que la consumació protocolària ja va resultar un mal començament, la reina va patir avortaments, un dels quals a causa d'una caiguda imprudent i tot plegat va propiciar el distanciament de la parella. El marit no era mala persona, però era una mica raret, i la seva infantesa no havia estat tampoc un llit de roses, el pare i la mare eren pesos pesats en tots els sentits. A més  a més, existeix la possibilitat, no comprovada però que compta amb sospites fonamentades, que el nostre rei fos homosexual. Vaja, que els rics i poderosos també ploren, i molt, i encara més en aquells anys de l'antic règim.




Por cuanto he sufrido de vos y por vos desde que os conozco, os conjuro, si tenéis alguna preocupación por mi descanso, que interrumpáis el gran armamento que hacéis contra ... y ceséis una guerra de la que en voz alta se dice que la religión es la causa visible, y en voz baja que vuestro amor por mí es la causa oculta. Esta guerra no sólo puede acarrear a ... y a ...  grandes catástrofes, sino incluso a vos ... desgracias de las que nunca me consolaré.
Velad por vuestra vida, que amenazan y que me será cara en el momento en que no esté obligada a ver en vos un enemigo.
Vuestra afectísima...





Van passar els anys i la senyora, a més, va ser bescantada a causa de la seva relació epistolar amb un familiar proper i poderós, rival polític, en potència. La sogra, tot un caràcter amb ganes de manar, que acabaria fins i tot molt malament amb el fill,  li tenia mania i la menystenia, l'home de confiança del rei, un veritable animal polític ambiciós, espavilat i intel·ligent, també li feia la punyeta sovint... Però gràcies a les intrigues d'altres personatges fidels a la dama -tothom estava intrigant i fent safareig en aquelles corts reials- i segons explica la llegenda, el rei, sorprès per una tempesta, va passar de mala gana una nit amb la reina, ja una mica grandeta, gràcies a la qual va néixer, finalment, l'esperat hereu. La cosa es va repetir amb un altre naixement, però la relació matrimonial no va millorar de forma excessiva. El que sí que va millorar va ser la posició de la dama, ja que no era el mateix ser reina sense descendència que ser reina mare.



La maternitat havia situat el nostre personatge en un estatus molt més important i significat i  va donar-li empenta i seguretat. En morir el marit va cercar un home de confiança molt hàbil, una elecció que va sorprendre força. Es diu que eren amants i que fins i tot es van casar en secret. Va fer les coses bé,  es va guanyar el respecte de la gent i va casar l'hereu amb una parenta amb la qual s'avenia molt. A més, va aconseguir que la consumació del matrimoni del fill fos privada i no pas pública, per evitar-li a la jove un trauma com el que ella mateixa havia patit en l'adolescència. Va defensar els interessos del seu país a capa y espada, fins i tot si calia anar en contra dels del seu país d'origenQuan l'hereu va ser grandet es va retirar de forma discreta i va morir d'una malaltia encara avui força habitual malauradament, tot i que ara, en molts casos, té solució. La seva figura ha estat   reivindicada en els darrers anys com la d'una dona intel·ligent, que va saber governar quan va caldre amb seriositat, cercant consellers adients i que va tenir cura en la tria d'aquells que educaven els seus fills, retirant-se a temps del govern i no com la seva peculiar sogra.


Segur que ja sabeu qui és la dama i quina relació té amb les imatges i amb les cites literàries! En tot cas, si teniu problemes us aconsello consultar la senyora Flétcher.





25/2/11

SOLUCIÓ A L'ENIGMA SABÀTIC 56: Si viatges pel vell nord glaçat...




La nostra protagonista era Cristina Haskonsdatter, princesa noruega que es va casar amb un germà d'Alfons X el Savi.



La primera imatge és “El Libro de los Juegos” d’Alfons X el Savi. Alfons X era germà de l’infant Felip de Castella, marit de Cristina de Noruega.



La segona imatge pertany all quadre de Knud Bergslien (1896), anomenat Birkebeiner. Els Birkebeines Torstein Skevla i Skjervald Skrukka, traslladen al petit Haakon IV de Noruega a la ciutat de Nidaros. Haakon IV era el pare de Cristina de Noruega.



La tercera imatge és Ferran III el Sant (1217 – 1252), rei de Castella i pare d’Alfons X el Savi i de Felip de Castella.



La  quarta imatge mostra Bereguela de Castella (1180 – 1246), àvia d’Alfons X i de Felip de Castella.



La cinquena imatge és la Col•legiata de Sant Cosme i Sant Damià a Covarrubias a on està enterrada Cristina de Noruega.



La sisena és la Col•legiata de Valladolid on es van casar Cristina i Felip al 1258.



La setena mostra els sepulcres de Felip de Castella i la seva segona esposa, Inés Rodríguez Girón, a l’església de Santa Maria la Blanca a Villalcázar de Sirga.



La vuitena pertany a  Violant d’Aragó i Hongria, esposa d’Alfons X el Savi i filla de Jaume I el Conqueridor i de Violant d’Hongria, improbable enverinadora de Cristina.



La novena  és la ciutat de Bergen o Bryggen on va néixer Cristina de Noruega.



La desena mostra les ruïnes del monestir de Rein a Rissa a on la reina Margarida Skulesdatter, mare de Cristina de Noruega va passar els darrers anys de la seva vida.



El llibre mencionat és La flor del norte, d'Espido Freire, tot i que abans d'aquest ja se n'havien escrit d'altres,  com el de Juan Arroyo Conde, per cert.

23/2/11

CICLE DE CONFERÈNCIES 'ALTRES BARCELONES'

TOT HISTÒRIA ASSOCIACIÓ CULTURAL PRESENTA

CICLE DE CONFERÈNCIES ALTRES BARCELONES

A CÀRREC DE L’HISTORIADOR DANI CORTIJO




Dimecres dia 2 de març: LA INVENCIÓ DEL BARRI GÒTIC. Molts turistes visiten el “Barri Gòtic” sense saber que aquest va ser creat entre els segles XIX i XX i que gran part dels seus elements són simples recreacions. Sense anar més lluny, la façana de la catedral és contemporània i el pont del Carrer del Bisbe és del 1928.

Dimecres dia 6 d’abril: LA BARCELONA BRUTA. Malgrat els serveis de neteja s’esforcen per mantenir la ciutat neta, el centre de Barcelona continua estant encara especialment brut. Aquest problema ve de lluny. La descripció de les pèssimes condicions higièniques de la ciutat en el passat i els costums escatològics dels seus ciutadans són l’eix d’aquesta xerrada.

Dimecres dia 4 de maig: LLEGENDES DE LA BARCELONA VELLA. Molts pensen que les llegendes només poden ambientar-se a pobles recòndits, però Barcelona té un ric patrimoni llegendari des de l’edat antiga fins l’actualitat. Aquestes narracions, tot i no ser fets històrics reals, ens ajuden a entendre la mentalitat de la societat barcelonina que les va crear en diferents moments històrics.

Dimecres 8 de juny: BARCELONA AL SEGLE XIX. LA CIUTAT INSURRECTA.Segons Friedrich Engels, Barcelona fou la ciutat amb més lluites de barricades durant el segle XIX. Moltes de les seves revoltes a més, presenten anècdotes ben curioses com ara cavalls abatuts per armaris, avalots iniciats per borratxos o conspiracions gestades a les xocolateries.

Lloc de realització de les conferències: Centre Cultural Nau Ivanow (carrer d’Hondures, 28- La Sagrera) Metro línies 1, 9 i 10 La Sagrera i Estació de RENFE La Sagrera. Autobuses: 34, 35, 71, 126


A les 19 hores.


Aforament limitat: confirmar assistència a tothistoria@gmail.com

ENTRADA LLIURE

19/2/11

ENIGMA SABÀTIC 56: La princesa que vingué del fred


















Del nostre personatge d'avui s'en sap poca cosa. Va viure pocs anys, no va tenir fills... L'allau de novel·la històrica que ens aclapara ha propiciat que darrerament es desvetllés la curiositat sobre el seu exotisme i la fessin protagonista d'unes quantes. En la promoció d'alguna fins i tot l'autor o l'autora es van disfressar de forma adient a l'època, i és que avui per vendre llibres s'ha de fer de tot.

Era una època en la qual algunes terres llunyanes volien obrir nous camins comercials i diplomàtics. Així que ja em teniu la noia, de sang reial, viatjant en condicions adients al context per nombrosos camins, no pas exempts de dificultats. La llegenda, no contrastada amb cap documentació reial, però em temo que esperonada per l'aparició de tanta literatura de ficció a l'entorn de la nostra protagonista, explica que en passar a prop de casa nostra el mateix rei li va proposar matrimoni en veure-la tan exòtica. 

En tot cas, ella va continuar el seu camí i la mateixa llegenda explica que en el seu lloc d'arribada un altre rei, parent polític de l'anterior, es volia casar amb ella, pel fet que la seva dona no tenia fills. La veritat és que sí que en tenia algun, tot i que havia trigat en quedar-se embarassada a causa de la seva joventut. Aquesta reina també ha rebut penjaments, com ara que de seguida va envejar l'estampa de la noieta, enverinant-la posteriorment, cosa altament improbable. Formarà part, aquesta història, de l'anticatalanisme peninsular? Sembla que va ser a causa del canvi de clima, que va emmalatir, i no és estrany, doncs devia ser ben bé, per a ella, com passar del gel a les brasses i en aquell moment no crec que hi haguessin cremes protectores dels raigs ultraviolats.

A la noieta, diuen, li van donar a triar entre dos prínceps i va triar el més guapo. No sembla que fos una època en què a les noies els donessin res a triar. El cas és que es va casar amb un germà del rei, un senyor que havia penjat la sotana, com diríem avui. L'alegria no va durar massa, la princesa del fred va morir aviat i el seu marit, que es va trobar sovint enmig dels molts afers complexos de l'època, es va casar dues vegades més. De la darrera dona va tenir un fill, que va morir de petit, i aquí es va acabar aquella branca noble.

Fa més de trenta anys, com que la curiositat no respecta res, van obrir el sepulcre de la dama i es veu que, malgrat els segles i les seves circumstàncies, encara estava de bon veure. Tot plegat, aquesta història ha generat agermanaments turístics entre el nostre estat i el de procedència de la senyoreta i un munt d'iniciatives diverses, agunes de santificades i tot,  les quals, considerant el poc pes polític i històric de la noia, mostren com l'atzar determina la nostra posteritat i com la bellesa i la joventut són valors ben vigents i en alça, ja que si la damisela hagués estat petita, rabassuda, lletjota, filla de Palau de Plegamans, i hagués mort de vella, segurament que no s'hauria vessat tanta tinta sobre la seva curta vida.

Qui era la dama? Per animar el tema, acompanyo l'enigma, com sempre, d'unes quantes imatges, relacionades amb parents, coneguts i indrets de referència. Ai, i és que les turistes de per allà dalt sempre han tingut molt d'èxit amb els espanyolets.

18/2/11

SOLUCIÓ A L'ENIGMA SABÀTIC 55: Joan March, un mallorquí 'universal'







L'accés a nous documents desclassificats dels arxius de Londres, Berlín, Washington i Madrid ha permès provar que Joan March Ordinas (Santa Margalida, Mallorca,1880-Madrid,1962) va arribar a ser un dels homes més rics i poderosos del món (The New Yorker va dir que era la setena fortuna del món) gràcies a les seves activitats legals i il·legals: contrabandista, traficant d'armes, espia, aventurer, empresari de premsa, industrial, especulador, terratinent, financer, diputat, mecenes.

Si sobre els carnegies, rockefellers i vanderbilts s'han escrit moltes biografies i s'han fet un bon nombre de documentals, aquest no és el cas del financer mallorquí. I, en canvi, era tan astut, intel·ligent, agosarat, emprenedor, multimilionari i poc escrupulós com ells.

March tenia un únic objectiu: guanyar diners. El "com" era absolutament indiferent, i les guerres del segle XX van ser una bona font d'ingressos. 

(Text corresponent a la presentació de la sèrie documental que TV3 va emetre el 2009 sobre Juan March).



El nostre personatge era Juan March, home misteriós, polièdric, afortunat en tot allò que emprenia i, en ocasions, sinistre, encara poc conegut en molts aspectes, ja que a més de les seves moltes i diverses activitats va ser discret en els seus afers personals fins on va poder. De vegades em sobta la ingenuïtat dels aparentment revolucionaris en voler destruir anodins símbols franquistes quan el nom d'aquest senyor, present a tants indrets, és el símbol més evident d'allò que diu: qui paga, mana. Però, vaja, contents i enganyats.


La primera imatge fa referència a una de les seves primeres activitats econòmiques, ja que comerciava amb porcs (literalment parlant, ep).


La segona imatge fa referència al que Francesc Cambó va dir d’ell, que era l’últim pirata del Mediterrani.

La tercera imatge, la bandera d’Argélia, es perquè al 1906 va comprar una fàbrica de tabacs a Argélia, amb la qual va fer molts i molts calerons.

La noia és Winona Ryder a la pel•lícula de Mujercitas on interpreta a Jo March. No cal dir que la família d'Alcott no té res a veure amb el senyor de Mallorca, que jo sàpiga, a banda del cognom.

La cinquena és l'avió Dragón Rapide, que va llogar Joan March per transportar Franco al Marroc des de Canàries. Va ser un dels principals finançadors de la sublevació del 1936.

La sisena pertany al municipi de Las Rozas (Madrid), lloc a on va morir d’accident el nostre protagonista.

La setena és de FECSA. Joan March va comprar la Barcelona Traction que després seria Fecsa.

Entre els darrers llibres que parlen de Joan March es troba Juan March: el hombre más misterioso del mundo de Pere Ferrer, a qui vaig escoltar per una ràdio de les Illes i que em va inspirar aquest enigma.


Ferrer, entre d'altres coses, incideix en el fet que March no era en absolut un mafiós, en el sentit correcte de la paraula,  ja que no tenia clients i fins i tot la família era per a ell quelcom molt feble. 

Aquí podeu accedir als documentals que TV3 va fer sobre aquest personatge on s'expliquen moltes coses però no pas totes, és clar.

15/2/11

PROPERES TERTÚLIES!!!

Pròxima tertúlia, divendres 4 de març


Després de la darrera gran tertúlia sobre la casa Brusi i el Diario de Barcelona, amb passejada històrica inclosa...

Pròxima tertúlia, divendres 4 de març:




De l'esperança al desencís - La transició als Països Catalans
Fontana, Lopez Crespi, Muniesa... (VVAA)
Edicions el Jonc, 2006.


A l'Arxiu d'història de Barcelona a Ca l'Ardiaca
Santa Llúcia, 1 
(Barcelona)

De 18:00 a 20:30


Que passeu un magnífic febrer, i us esperem en el mes que comença la primavera!


Record calendari tertuliero:

Abril:

El crash de 1929
John Kenneth Galbraith
Barcelona: Ariel, 2007.


Maig

Narratives urbanes. La construcció literària de Barcelona
Casacuberta, Margarida (ed.) Gusta, Marina (ed.) (VV. AA)
Barcelona: Fundació Tàpies, 2008.

Llibre que l’arxiu també ens dóna a tots els tertulians que participem, a la tertúlia d’abril els recollirem per llegir-lo per maig.


Juny:

La Primera Guerra Mundial
Hew Strachan. 
Barcelona: Crítica, 2004.

11/2/11

Misteris del món acadèmic d'ahir, d'avui i de sempre



No entenc un borrall el refús de la UAB a l'honoris causa proposat per a Jordi Nadal i Josep Fontana. Per als profans en una altra matèria que no sigui l'admiració vers persones de prestigi indiscutible, els embolics sectaris del món acadèmic ens queden molt lluny.

Estaria bé que algú expliqués el perquè no. El perquè sí ja l'han explicat els qui els proposaven, persones que fins i tot es pot dir que potser no són ideològicament de la mateixa corda però que reconeixen el mèrit professional d'aquests dos grans personatges del nostre món cultural. 

Quan es parla de problemes educatius sempre es parla de baix a dalt. Em temo que també en les etèries altures s'hauria d'incidir i que el poble hauria de conèixer una mica més quins fils estranys mouen determinades decisions incomprensibles. Quan, de vegades, es reparteixen molts honoris sense tantes històries.

ENIGMA SABÀTIC (55): El rostre impenetrable d'un triomfador

Avui l'enigma consisteix en endevinar el personatge i explicar les pistes, en imatges o escrites. Segur que us agrada el tema, he, he:

1.- El van fer fora d'escola, pel que fa als estudis era una mica com el protagonista anterior, cosa que mostra com no cal tenir títols acadèmics per fer bitlles.

2.- No és un insult, té a veure amb una seva feina juvenil:


3.- Un senyor molt conegut el va titllar de...

4.-  Per aquí va començar un altre negociet que el va portar molt lluny. I no era pas remenar fum, que també.



5.- Aquesta senyoreta va fer en la ficció un personatge que, sense tenir res a veure amb el nostre, té un punt casual de contacte...


6.- Sense comentaris, una evidència voladora...


7.- No era immortal, li passa a tothom, però, vaja... va tenir un accident a prop d'aquesta imatge i a causa de les ferides va desaparèixer del panorama vital. Altrament, qui sap on hauria arribat...


8.- Entre moltes de les històries al seu entorn hi ha un tema d'honor, amb assassinat de possible amant de la seva esposa i tot. Serà veritat? En tot cas, ell era un faldiller de categoria, sembla ser.


9.- De fet, la diversificació empresarial va ser un dels seus punts forts, tot i que en va tenir molts més...





10.- Corre la brama que fins i tot encara es viu, que és immortal, i que qui va morir va ser un seu doble. En tot cas, el seu nom, avui, té a veure amb art, cultura i amb ajudes a projectes i a estudiants treballadors, així que compte d'on us vénen els diners, qui sigui lliure de pecat... Associació 'Tot Història', amb compte a l'hora de demanar!!!


M'ha vingut al cap aquest personatge pel fet que algú ha escrit recentment un llibre sobre ell. Ja ha fet vessar molta tinta i la seva veritat, si en va tenir alguna, encara resta emboirada per la llegenda... negra.

SOLUCIÓ A L'ENIGMA SABÀTIC 54: Francisco de Carvajal i les seves circumstàncies


El personatge, com molt bé heu endevinat, era Francisco de Carvajal.  La mona i la mula, amb un mosso, una  ramera i una vihuela van ser els seus acompanyants en el retorn al seu poble, per a escàndol familiar. La primera imatge pertanyia al poble, Ràgama de Arévalo, que avui pertany a Salamanca però que en l'època era d'Àvila.

Tots heu endevinat el tema del licor Pisco, El demonio de los Andes, en honor a ell. La imatge que ningú no ha sabut interpretar és la d'un teixidor, i és que tejedores era com en deien als que jugaven a dues cartes en els enfrontaments entre els revoltats de Carvajal i els reialistes, als quals aquest senyor tenia molta i molta mania i amb els quals, si se'ls ensopegava, els descobria o, tan sols, sospitava quelcom, era força cruel.

Fins demà, amb un nou enigma!!!

4/2/11

SOLUCIÓ A L'ENIGMA SABÀTIC 53: Amors reials a la moda





La nostra protagonista era Mary Anne Fitzherbert, amant i esposa secreta del rei George IV d'Anglaterra, sis anys més jove que ella, per cert.

La primera imatge correspon a una casa del barri elegant de Londres, Chelsea, a on va néixer l’actriu Susannah York, que va fer de Mary Anne Fitzherbert a la sèrie de televisió Princep Regent el 1979. En concret, és la casa on va néixer Oscar Wilde.

La segona correspon a Hampshire a on va néixer Fitzherbert, en concret a Bambridge.



La tercera imatge és Carlota Augusta, l’única filla del rei George IV i de Carolina de Brunswick-Wolfenbüttel, una noia senzilla i molt estimada, que va morir de part. Segons explica la petita història, el seu pare va fer tots els possibles per tal que es casés per amor amb el seu parent, Leopold de Bèlgica, qui, segons diuen, no es va refer mai d'aquella mort.





La quarta  Imatge és de la pel•lícula La locura del rey Jorge (1995) amb Helen Mirren, que explica la historia del rei George III, pare de George IV. Sembla que a George IV el va afectar força allò de reinar i deixar de reinar i per això es va dedicar durant llargues temporades a fer el dropo.



La cinquena imatge és kemp Town a Brighton a on està enterrada Maria Ana Fitzherbert.



La sisena imatge és de la pel•lícula “Beau Brummell” (1954) aquí la van anomenar El árbitro de la elegancia, amb Stewart Grange i Liz Taylor. Explica la historia de George Bryan Brummell, un dandi amic del rei George IV, amant de la moda que li va refinar el gust en qüestió de vestimenta.

L'espanyol que es va suicidar el mateix any de la mort de la senyora Fitherbert va ser Larra.



La setena imatge és la de l’actriu Susannah York a la pel•lícula  Tom Jones. 

George IV era un home intel·ligent, ben plantat, amant de les lletres i de les arts, en la seva època van escriure Byron, Jean Austen... Malauradament tenia un caràcter feble i una tendència desfermada a la bona vida i a les senyores, que van fer que acabés obès, addicte a algunes drogues i fet una bírria. La moda es va tornar extravagant en aquella època i van sortir molts acudits sobre el tema, com el que penjo. 



També amb l'enigma volia homenatjar Susannah York, gran actriu morta fa poc, als setanta-dos anys. Ella va ser Mary Anne Fitzherbert en una sèrie on el rei era interpretat per l' actor Peter Egan. Descansi en pau.




Fins demà, amb un nou enigma...

ENIGMA SABÀTIC (54): Un dimoni muntanyenc

Aquest enigma me l'ha suggerit el Toni, Gran Encertador, tot i que això fa que ell no pugui participar de forma oficial en la investigació setmanal malgrat que pot deixar igualment les respostes, que no es veuran fins al proper divendres, com sempre.

Tracta d'un home del seu temps, un temps complicat i violent, va ser un aventurer valent, que devia gaudir de molt bona salut i d'una càrrega genètica envejable, car va morir molt vellet per l'època, i no pas de mort natural encara que potser era ben natural que morís de tal manera. De fet, estava encara en plena activitat, pel que expliquen.

Per animar el tema, he posat una part de les pistes en vers, i és que la vida d'aquest senyor precisa de música i de ser explicada en una història de fil i canya, en un bon romanço de cec d'aquells que es recitaven de poble en poble, per les fires. Ell mateix diuen que cantava sovint i feia acudits, tenia sentit de l'humor i del ritme, vaja i es devia saber un bon nombre de tonades populars. Quan el mataven cantussejava quelcom com ara (tradueixo al català per tal de no fer el tema excessivament fàcil): Nen al bressol, quina sort, quina sort, nen al bressol...


I per als qui es queixen de l'educació en el món actual, cal dir que en aquest cas, ja una mica antic, la família tenia bones intencions, el volien fer estudiar i el van enviar a un centre de prestigi. Però, mireu, els va sortir arrauxat, el noi.


Això està a prop del seu poble,
quan va néixer, no era noble.




La família va enviar-lo
a estudiar cap a ciutat,
però ell no estava per estudis
i va ser desheretat.

I és que al poble va tornar
en estranya companyia,
dos dels seus acompanyants
són a la fotografia.

Una sortida de l'època
era fer-se soldadet,
i això va decidir el noi,
no podia estar-se quiet...

Després d'haver-hi batalles
es robava a tort i a dret,
ell fins va robar a un notari
i va fer un bon negociet.

Ambiciós, bellugadís,
volia ampliar horitzons,
i se'n va anar a fer la guerra
on s'esbrinaven nous móns.

En la brega destacava,
era valent  i arriscat,
amic de la sang i el fetge,
coratjós en el combat.

Va voler retornar a casa,
sembla que no el van deixar
i que va dir: doncs em quedó
però el país se'n recordarà!!!!

No perdonava ningú
de qui tenia sospites,
sobre el seu cruel tarannà
hi ha moltes coses escrites.

Va arribar a molt i molt vell,
per l'època en què va viure,
matava sense complexos,
i era afeccionat a riure.

Inspirava molta por,
i la gent feia moixoni
de les muntanyes d'allà
deien que era un bon dimoni.

Ell, que havia traïcionat,
traïcions també va patir,
i va acabar esquarterat
per professional botxí.

El seu nom, ves quina cosa,
el porta un licor molt fort,
tradicional de la terra
on va trobar glòria i mort.



Era, segons va escriure un cronista de l'època, en una llengua que no és el català, ep: dolent i de cruel condició, que per qualsevol sospita matava a qui li semblava que no li era fidel...Sobretot, expliquen, feia xixina aquells de qui descobria que jugaven a dues bandes, una manera de fer que té alguna cosa a veure amb el gravat anterior...


I, per no fer la cosa excessivament complicada, aquesta ampolla és la pista definitiva... pis...

Per acabar aquesta història,
i oblidar aquest bon senyor
me'n vaig a fer una copeta
vejam si em passa... la por!!!