El Gregor ens fa arribar la crònica-resum de la darrera tertúlia. Recordeu que la podeu debatre i completar amb aportacions a través dels comentaris.
La darrera tertúlia va girar entorn el llibre de Joaquim Albareda, La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre, un tema que, com vam poder comprovar a la tertúlia, encara aixeca passions de vegades enfrontades, i això que els fets van passar fa prop de tres-cents anys, però és una qüestió que ha marcat indubtablement la nostre història. El llibre permetia aproximar-se al conflicte amb tota la seva complexitat i sense maniqueismes, i a més posar a debat el tema en una tertúlia com la nostra, on les interaccions entre participants parteixen d’un esperit d’igualtat interpretativa i faciliten una aproximació crítica als fets des de punts de vista molt diversos.
El conflicte va ser també una guerra civil entre catalans, en un marc de confrontació europea, on la manca de coherència de molts catalans, amb canvis de bàndol, dubtes i traïcions, feien replantejar alguns participants si realment l’Onze de Setembre hauria de continuar sent la celebració nacional de Catalunya.
La repressió posterior a la derrota va ser molt cruenta, i Felip V podria haver mostrat la seva clemència davant els catalans si realment volia continuar governant aquest territori sense cap problema, encara que alguns tertulians veien també una certa lògica repressora, davant unes institucions que primer el van acceptar i després el van rebutjar i considerant l’època en la qual es va esdevenir tot plegat. Com ha passat altres vegades en aquest país, i en molts d’altres, els qui més van patir més la guerra i la repressió va ser la gent del poble, ja que alguns de l’elit política catalana austriacista es van poder restablir al nou règim, passada la primera onada repressora, com el mateix Rafael de Casanovas, i també un grup important de gent significada i benestant es va exiliar i instal·lar a la cort austríaca.
Les institucions catalanes es van aliar amb Holanda i Anglaterra, cosa que també es pot interpretar com una aposta de progrés econòmic i polític fet enfront de l’absolutisme, aposta de la qual Catalunya no es va beneficiar, molt probablement pel marc bèl·lic i pels interessos europeus en general, que no van deixar-la desenvolupar. Aposta de progrés que també va ser discutida a la tertúlia, ja que la guspira que encén el conflicte no deixa de ser una actitud feudal del grup dels nobles vigatans, els iniciadors de la revolta austriacista, que controlen els molins de la comarca d’Osona i no deixen al poble de Manlleu construir un nou molí. El llibre deixava bastant clar que Catalunya durant el segle XVII ja havia començat a tenir un gran creixement econòmic, i que malgrat la guerra i la repressió continuaria després al XVIII, desmuntant aquell argument que sovint s’ha utilitzat de que, malgrat la derrota Catalunya es va veure afavorida econòmicament del centralisme dels borbons, que li van permetré obrir-se al mercat castellà i posteriorment, amb Carles III, a l’americà.
Aquí afegiria també una referència al llibret que ens va regalar el Ramon Grau en aquelles primeres tertúlies, Antoni Capmany i la renovació de l’historicisme polític català, del qual era autor, i en el qual es remarcava que en el regnat de Felip V, Catalunya i, en concret, Barcelona, es van veure afavorides econòmicament al ser el centre d’operacions bèl·liques per a les campanyes de recuperació de Sardenya, Nàpols i Sicília.
Por últim destacaria dues intervencions que conviden a meditar sobre la qüestió, des de la sempre enriquidora polèmica: una del Dolbi, remarcant que la Catalunya amb el règim borbònic es va veure afavorida econòmicament en un mercat obert a la península i a posteriorment a Amèrica, i que la reivindicació nacional no va ressorgir de manera seriosa fins la pèrdua de les darreres colònies espanyoles, l’any 1898, es a dir que darrera de la reivindicació nacional de les elits sempre hi hagut un interès econòmic.
I l’altra de l’Eulàlia, que va assenyalar que sempre li agradaven més aquestes visions de la història més complexes, que no aquelles que cerquen tan sols culpables a l’exterior, sinó que també es mostren crítics en els errors del propi país. Va citar, del llibre de Martí de Riquer, Quinze generacions d'una família catalana, aquest paràgraf: el lector ja veurà que, sempre que a Catalunya hi hagut oposició i lluita entre dues tendències, els individus que integren les famílies ací estudiades han abraçat i defensat la tendència contraria a aquella que és vista amb més simpatia a la Història de Catalunya de Ferran Soldevila (pàgina 12), cita que expressa la idea que la història de Catalunya és molt més complexa del que sovint ens han explicat i que el problema no ha estat només una confrontació amb França o Espanya, sinó que hem estat també un país interiorment dividit i confrontat.
Es va retreure que les paraules de Martí de Riquer tenien la seva lògica ja que havia fet carrera en els anys del franquisme mentre Ferran Soldevila va patir l’exili. També s’ha de dir que Ferran Soldevila anys després va tornar, i com un Rafel de Casanovas més també es recol·locaria en el nou règim i l’any 1952 escriuria una Història d’Espanya. Cal dir que la seva Història de Catalunya va ser un encàrrec de Cambó, personatge que ja hem vist a la nostre tertúlia com sovint es mostrava dubtós, i sense saber en quin bàndol situar-se, igual que molts catalans de tres-cents anys abans.
En resum, una tertúlia molt interessant, no pas exempta de polèmica, a partir d’una lectura molt ben triada i que demostra el que sovint oblidem: que els fets històrics ofereixen moltes visions i que en l’estudi seriós de la història hem de defugir els tòpics o les explicacions simplistes i interessades.
