RETORN ALS ENIGMES HISTÒRICS: UNA DAMA POLIFACÈTICA

A demanda d'alguns fidels seguidors dels enigmes, i gràcies a que el meu marit, esbrinant per la xarxa sobre temes de jardineria es va ensopegar amb aquest personatge, quan digui la solució ja explicaré com i de quina manera, avui us ofereixo un passeig pel passat d'una dama d'aquestes de la petita història frívola, que sovint ni és tan petita ni és tan frívola.

a) Té nom (artistic) de joia. El veritable és un nom de poeta.

b) Va néixer al nord i va morir al sud.

c) La seva mare provenia d'aquest indret:

d) Però ella va néixer en aquest altre:

e) Gràcies als esforços materns va tenir una bona educació, considerant l'epoca i la professió, fins i tot expliquen que va escriure sobre aquest senyor:

f) Sabia cantar, ballar, tocar el piano, i moltes coses més. Va fer revista, teatre, sarsuela i fins i tot alguna cosa de cinema, relacionada amb aquesta dama, una pionera:

g) Va ser amiga de moltes dames de la professió, entre les quals, aquesta, gràcies a la qual es diu que va conèixer el seu gran amor, el qual, ric, famós, fins i tot venerat en l'actualitat, va morir de forma prematura, en un terrible accident.

h) Va estar per les Espanyes, va conèixer gent de l'època, va treballar amb ells i van treballar per a ella, durant la guerra civil, per sort, era fora del país i allà es va quedar.

 i) Va tenir amors amb senyors diversos, malgrat que es va dir si no seria bisexual i tot, fos el que fos aquest catxes va ser un dels seus admiradors. Li agradava anar amb pantalons sovint i aleshores allò era gairebé un exotisme, tot s'ha de dir.

j) Després de donar voltes va aterrar per aquí va conèixer un senyor que tenia una botigueta de joies a l'edifici i expliquen que s'hi va casar.

Va tornar a treballar en molts projectes, al seu país, al nostre i on calgués. Va morir molt gran, tot just estrenat el segle actual. Ah, quina enveja em fan aquestes vides tan excitants!!!

TOTA UNA DAMA DEL SEU TEMPS, TOT UN PODER A L'OMBRA (O GAIREBÉ)

Avui tornem a la reialesa, que està de moda. Una gran dama de sang molt blava que va néixer a Barcelona, fa molts anys.

Aquesta Mare de Déu sembla que té el rostre de l'amant del seu gendre... uf, aquests reis, com n'eren, de faldillers. I no tan sols els borbons, ep, que sempre porten la fama i la resta també cardava la llana, la llana, la seda, el brocat i el que fos.

Entre aquests dos productes la nostra dama hauria preferit el primer.

Aquí va néixer una altra dama molt famosa i simbòlica però avui sembla que qui va manegar el tema a fons va ser la nostra reina nascuda a Barcelona, encara hi ha molts detalls  per esbrinar.

Aquesta xicota va cantar al pare de la nostra protagonista, queda com un senyor molt romàntic a la cançó però que sembla que era una mica dropo.

Per aquí va morir la nostra protagonista. Tenia poc més de seixanta anys cosa que per aquells temps estava prou bé.

Vet aquí el seu espòs.

I aquí, un seu nét, el més famós. Se li nota l'aire de família.

Una de les famoses batalles d'una llarga, llarga, llarga guerra del seu temps, amb ramificacions, implicacions i embolics de tota mena.

El seu fill va ser al lloc del quadre, però no va guanyar. La història és atzarosa i depèn de quatre que la maneguen. De fet, hi tenia tant dret o més que la resta. La nostra dama posseïa moltes terres i durant un temps se la va conèixer com a la reina dels quatre regnes. Però com que les pubilles anaven a la cua dels hereus... 

UNA HEREVA BELLA, INTEL·LIGENT, FILANTRÒPICA I EMPRENEDORA

He conegut la vida d'aquesta dama a partir d'una sèrie de casualitats car fins ara n'ignorava l'existència.

La mort de Joan Fontaine m'ha recordat la pel·lícula Rebeca, aquesta pel·lícula m'ha recordat el llibre i la seva autora, Daphne Du Maurier de qui crec que ja vaig endegar algun enigma fa temps, i de tot plegat que he anat a parar a una altra dama i, finalment, a la nostra protagonista.

Aquí va néixer, nou abans d'aquesta fotografia, que he trobat a la xarxa.

Va néixer a la ciutat on podeu veure aquest telefèric, no crec que ella hi arribés a pujar.

Va ser la filla gran d'una família d'upa, amb molts calerons, moltes propietats, molts esclaus. El seu país i el nostre -per ara- van ser els darrers en abolir l'esclavitud. Cal dir que va alliberar els seus esclaus i que va deixar la seva fortuna, gairebé tota, per a obres filantròpiques i de caritat. Aquest del retrat va ser el seu iaio.

La casa on va viure, tot i que en va tenir unes quantes. Ara és un museu, no sé si aniré tan lluny però m'agradaria visitar-lo.

Va rebre una educació convencional per a una noia de casa bona. Va tenir una germana i un germà, que va morir quan era petit. 

Quan ella i la germana van rebre la sucosa herència se'n van anar cap aquí:

 Uf, quina enveja. Van saber invertir bé els calerons i des de la seva nova residència donaven instruccions al servei per al mateniment de la casa que heu vist abans, cosa que va fer que es conservés en molt bon estat, amb tot el seu esplendor.

La seva germana va morir abans de fer cinquanta anys, tenia problemes de salut, i ella va restar com a hereva de tota la fortuna, immensa. Cap de les dues no es va casar, però...

La nostra dama va conèixer aquest senyor, polític, escriptor, ben plantat, intel·ligent, ric... Van tenir amors, no se sap fins a quin grau d'intimitat arribarien tot i que unes cartes que van sortir anys després de la mort de tots dos donen a entendre que molt apassionats. La cosa es va desenvolupar a Europa on la nostra dama tenia també negocis i s'ho devia passar d'allò més bé. Per què no es van casar? No ho podem saber. Dos anys després de la darrera carta entre tots dos aquest senyor es va maridar amb una altra dama. La nostra protagonista es va relacionar amb el bo i millor de l'aristocràcia exiliada del seu país, com ara aquesta gran dama, la darrera princesa imperial del país de la nostra protagonista.

Vivia a París de forma una mica discreta però fent una intensa vida social. Els avenços de la Revolució Industrial van propiciar nous negocis i la nostra dama, que havia heretat l'esperit empresarial de la família, va saber invertir molt bé. Diuen que va ser la primera dona en entrar aquí:

Durant molts anys tan sols va fer dos viatges al seu país. Va viure a Europa les desgràcies de la Primera Guerra Mundial. En el seu país feia una vida molt retirada i no tenia tractes amb gaire gent. A causa del seu estat de salut en els seus darrers anys no va poder retornar a Europa, com desitjava.

Va comprar un apartament de luxe en aquest bonic i turístic indret, on va morir, un any després que a Barcelona no ens fessin una exposició molt coneguda.

Aquesta plaça, al lloc on va néixer, porta el nom del seu altre avi, un Baró.

Els seus béns van anar a parar a institucions benèfiques diverses i també va deixar ben arreglats els seus servents i ex-esclaus. En els darrers anys diuen que era una mica excèntrica i solitària però, qui no s'hi torna una mica? Una gran dama de les d'abans, ja no se'n fan, d'aquesta mena. A més, els retrats de quan era jove ens la mostren molt ben plantada i formosa.

I com he arribat a saber tot això? Doncs perquè aquell amor que va tenir i que es va acabar casant, ja una mica granadet, amb una altra dama, va tenir una filla que va escriure un llibre que es diu que recorda molt la Rebeca de Du Maurier i que potser s'hi havia inspirat o n'havia copiat una mica l'argument. Per què? Doncs perquè la seva autora el va enviar a Anglaterra a una editorial per veure si li publicaven en anglès i pot ser que Du Maurier el llegís...

A través d'aquesta pista podeu arribar a esbrinar l'apassionant història de la nostra hereva en uns anys complexos i apassionants.

EL MISTERI DE LA VIDA I L'EVIDÈNCIA DE LA MORT

Quan era petita recordo que a casa em comentaven sovint casos de coneguts, veïns o parents, que havien cregut en determinada doctrina considerada per molta gent una superstició. En èpoques en la qual la vida és fràgil no resulta gens estrany que s'intenti comptar amb proves de supervivència eternal però això també pot provocar que molta gent sense escrúpols s'aprofiti de la bona fe de les persones ingènues. En tot cas, això de jugar amb la credulitat també ho han fet els metges, els capellans i molts professionals que toquen la fragilitat de la vida, som humans, què hi farem.

El segle XIX va veure créixer i desenvolupar-se teories diverses, el positivisme, el materialisme. Mentre Marx i Darwin feien de les seves també sorgien d'altres teòrics i pràctics, a les antípodes d'aquestes idees i que en el seu temps van rebre una gran consideració, fins al punt que gent de categoria els va seguir i els va donar suport.

A casa nostra aquesta dama, que va morir a Barcelona i està enterrada a Montjuïc, en va ser la principal representant. Però el més important teòric i difusor  del moviment, un senyor que va iniciar la seva activitat dedicant-se a la pedagogia i seguint les teories d'un pedagog de renom, havia nascut en aquesta ciutat:

Era un home preparat i culte, sabia molts idiomes i havia llegit i estudiat un munt de coses. Tot i que va néixer en aquesta ciutat va morir a la capital. Per motius ideològics relacionats amb les seves creences es va canviar el nom per un altre, pel qual és molt més conegut. 

Un dels fenòmens que li va cridar l'atenció en relació amb tot plegat va ser un de concret, del qual a Porrera, durant anys, en vam tenir una mostra. Per casualitat he llegit dos llibres de ficció darrerament en els quals hi surt o bé la seva doctrina o ell mateix, mencionat de passada pel fet que algú se'n creu una reencarnació.

Algunes de les coses que va observar, com això que hi havia a Porrera, no les he trobades ben explicades de forma científica enlloc. Tot i que era un moviment que no es considerava religiós i que acceptava l'existència de Déu, ja se sap que els del monopoli de l'eternitat no volen competència, així que van condemnar el tema sense manies, d'entrada. Avui el moviment, amb diferents branques i tendències continua viu en alguns indrets però crec que ja no gaudeix, a casa nostra, del mateix seguiment que en el segle passat, ens hem tornat molt escèptics i positivistes.

Doncs res, segur que hores d'ara ja sabeu de quin moviment parlo i qui va ser el seu principal teoritzador. Si a més a més trobeu la seva relació amb les imatges... matrícula d'honor.

CRISTINO GOMES DA SILVA CLETO (CORISCO), EL PERSONATGE OCULT (49)

El nostre personatge era el cangaceiro Corisco, Cristino Gomes da Silva Cleto.

Copio les perfectes respostes del Toni, fidel seguidor d'aquest blog i dels enigmes anteriors:

Cristino Gomes da Silva Cleto

http://es.wikipedia.org/wiki/Corisco_(cangaceiro)

Imatge 1- neix

Água Branca (AL) Esglesia de N. Sra. De Conceiçao

Imatge 2- cap

Virgulino Ferreira da Silva

Imatge 3- esposa gran

Sérgia Ribeiro da Silva

Imatge 4- esposa lider

Maria Bonita

Imatge 5- govern

Getúlio Vargas

Imatge 6- arma

ametralladora

Imatge 7- metge

Raimundo Nina Rodrigues

Imatge 8- advocat

Cosme de Farias

Imatge 9- emboscada

Barra do Mendes

Imatge 10- actor

Othon Bastos

Imatge 11- actor 2

Maurício do Valle

Imatge 12- cine

Deus e o Diabo na Terra do Sol

Imatge 13- director

Glauber Rocha

Imatge 14- tercer actor

Chico Diaz

Espero que hagueu xalat amb aquestes històries de sang, fetge, pobresa i violència però també amb una certa èpica que per als brasilers representa una mica el Far-West propi.

Al meu blog La Panxa del Bou he escrit una mica més sobre l'origen d'aquest enigma en concret i com des d'un hotel de Tossa vaig anar a parar al Sertao profund.

Amb el proper personatge, el número 50, donaré per acabada aquesta sèrie d'enigmes que fan referència a homes i dones amb rellevància històrica.  De moment farem vacances, després de cent enigmes de tipus més general i aquests cinquanta darrers. GRÀCIES A TOTS ELS QUI HEU PARTICIPAT, MÉS O MENYS!!! BONES VACANCES!!!

SOLUCIÓ A L'ENIGMA SABÀTIC 97: MATA-HARI, mala ballarina i pitjor espia

Efectivament, era la famosa Mata-Hari, una víctima gairebé innocent de moltes intrigues.


La primera imatge corresponia al seu lloc de naixement, Leeuwarden(Holanda).


La segona a l'illa de Java, d'on procedia la seva mare, on va viure el seu marit i d'on deia que eren les danses exòtico-eròtiques que interpretava.


El senyor i el nen són el seu marit, Rudolph Mc Leod, amb el fill.


L'agent artístic era Gabriel Astruc, periodista, agent d'actors, empresari i moltes coses més.


L'altre senyor era un dels seus amants, Émile Étienne Guimet, col·leccionista i amb museu a París que porta el seu nom.

Les actrius eren Greta Garbo, Sylvia Cristel (Emmanuelle), Jeanne Moreau i Asta  Nielsen, actriu famosa del cinema mut.

La darrera era Niní Marshall, argentina, molt coneguda al seu país i que va fer una pel·lícula a Espanya que es deia Yo no soy la Mata-Hari.


Podria explicar moltes coses sobre aquesta dona que es va convertir en una llegenda però segur que en resoldre l'enigma ja les heu esbrinat gairebé totes. Crec que es prepara una nova pel·lícula sobre la seva vida, per cert.

En tot cas, avui es creu que va tenir molt poca importància com a espia i que el seu cas va servir de cortina de fum davant dels fets d'una guerra sagnant en la qual es van cometre molts errors militars. 

ENIGMA SABÀTIC (96): Monuments monumentals

Avui no tinc moltes ganes de treballar així que em limitaré a penjar imatges de monuments barcelonins dedicats a personatges diversos, n'hi ha per a tots els gustos.


A veure si sabeu a qui estan dedicats i on els podem trobar passejant per la ciutat comtal.

SOLUCIÓ A L'ENIGMA SABÀTIC 95: Pedro/Pere Mata, tot un caràcter

El nostre personatge era el meu admirat Pedro/Pere Mata i Fontanet, natural de Reus, ciutat que ha donat a la història catalana i hispànica tot un munt de personatges d'allò més originals i heterodoxes.

Tinc debilitat per aquest senyor, del qual ja vaig parlar en una ocasió en el meu altre blog, de forma extensa.


Les dues primeres fotografies corresponien a indrets de Marsella i Montpellier, on va està exiliat per causes polítiques.


La següent fotografia mostrava Olot, en aquesta ciutat va intervenir en l'aixecament del setge que havia patit aquesta ciutat.


Els trabucaires i les monges feien referència a novel·les seves, Trabucaires del Pirineo i La monja enterrada viva.


El detall modernista pertanyia a l'Institut Pere Mata de Reus, que porta el nom d'aquest personatge.


El poeta que va compartir cementiri amb Mata era Manuel José Quintana, les seves tombes es trobaven al famós Cementerio de la Patriarcal, de Madrid, en un indret avui ocupat per habitatges. L'única tomba que es va salvar va ser la de Quintana, realitzada per suscripció popular i que avui es pot veure al cementiri de l'Almudena.


L'altre personatge era Bretón de los Herreros.

Sembla que a Madrid era veí Mata de Bretón de los Herreros i se suposa que alguna rivalitat literària hi devia haver. Tip Mata de que la gent s'equivoqués de porta, es veu que va escriure, a l'entrada de casa seva:

En esta humilde mansión/ no vive ningún bretón.

Bretón, mosquejat amb el metge-literat va fer un altre cartell:

Vive en esta vecindad / cierto médico poeta/

que al pie de cada receta / pone MATA... y es verdad!

Durant aquest any s'han celebrat, sense gaire soroll, la veritat, diferents actes de celebració del segon centenari del naixement de Pere Mata. A Barcelona, fins el maig, podem veure una interessant exposició al Col·legi de Metges, Passeig de la Bonanova, 47.

ENIGMA SABÀTIC (95): Viu en aquest veïnatge un poeta que és doctor

El nostre protagonista és més proper que l'anterior, en l'espai i el temps. Va tenir molts oficis, científic, pensador, poeta, agitador, promotor de lleis avançades, innovador en la seva professió... La seva feina oficial va ser la de metge. Respectat i molt valorat en el seu temps avui el tenim força oblidat pel fet que no respon als paràmetres humans vigents a casa nostra en el present. I perquè som una terra molt poc agraïda amb els seus personatges realment importants.

De família culta i lletrada, ell va sortir una mica arrauxat, cosa que el va fer participar en revoltes de l'època. A causa d'aquelles primeres intervencions en política va haver d'exiliar-se aquí i aquí:

Va retornar al seu poble-ciutat, un indret que ha donat molts personatges de tota mena, importants i notables. Però es va tornar a ficar en embolics i va haver de tornar a marxar. Va participar en fets bèl·lics de l'època, defensant les seves idees i va estar a punt d'anar a parar deportat a unes illes llunyanes, aquelles on cada vez que el viento pasa se lleva una flor. Però no hi va haver d'anar.

De nou a l'estranger pels mateixos motius, va aprofitar el temps per estudiar i també per maridar-se.

Va retornar a casa, en aquella època dia sí i altra també canviaven governs i règims. Com que manaven, més o menys, els seus, va tenir un càrrec polític important des del qual va fer abrandats discursos en contra dels retrògrads.

Es va dedicar sempre amb gran passió, era un home molt apassionat, a la ciència i a la literatura. Va escriure en castellà, novel·les, poemes, teatre. Com a curiositat explicaré una anècdota personal, una coneguda de la meva mare, de joveneta, va mostrar a les amiguetes un poema que li havia dedicat un pretendent, em fa por estimar-te... Les amigues van descobrir que era una còpia d'un poema del nostre protagonista, aleshores encara molt popular.

Entre les seves novel·les n'hi va haver una molt popular la qual, diuen, gràcies a la seva versió teatral, va encendre molt més l'anticlericalisme de l'època.

Quan van guanyar els altres no van gosar tornar a empresonar-lo ja era una figura de molt prestigi i categoria, però el vigilaven de forma constant.

Va ser partidari d'un monarca liberal de regnat breu. Malalt i cansat es va allunyar de la política de forma temporal però malgrat que en els seus darrers anys va patir una paràlisi va continuar de forma incansable escrivint i pensant.

Enguany va fer dos segles del seu naixement i fa poc s'ha inaugurat una exposició encara poc coneguda, destinada a donar a conèixer més la seva figura, incòmoda per molts motius, ja que va ser un català-espanyol universal que va escriure en castellà i un esquerrà abrandat i decidit, a més d'un poeta romàntic, enfervorit i passional, amb poemes tan políticament incorrectes com ara un en el qual afirma que sent desitjos de matar la seva estimada per tal que ningú no la torni a besar. O com un altre en el qual lloa Zorrilla, Castella, el vi hispànic, la pandereta i, evidentment, la dona castissa i espanyola com cal. No els copio avui ja que aleshores seria molt fàcil l'enigma...

Una important institució porta el seu nom, catalanitzat, cosa que ha fet que de vegades la gent arribés a creure que l'escriptor i pensador era un altre, diferent de l'home de ciència. Va arribar a tenir un càrrec importantíssim a la capital, ciutat on va morir.

Va ser enterrat en un cementiri avui desaparegut, així que no sé pas on deuen parar les seves cendres. L'única cosa que es va salvar d'aquell indret, durant anys malmès i abandonat, va ser una bonica tomba, feta per suscripció popular, que pertanyia a un poeta romàntic avui també oblidat però molt estimat en el seu temps. La tomba en qüestió es va traslladar a un cementeri de nova construcció on encara es pot veure. Aquí el teniu de jove, aquest poeta que durant un temps va ser veí de cementiri del nostre protagonista:

En vida i a la capital el nostre protagonista va ser veí d'un altre poeta de l'època, amb qui, diuen, no s'avenia. Tots dos van protagonitzar una anècdota literària molt coneguda que us explicaré el dia de la solució. 

Espero que us animeu, és fàcil i, a més, es tracta d'un personatge que hauríem de conèixer, un d'aquells savis de la Catalunya heteredoxa.