12/3/11

ENIGMA SABÀTIC (59): Un home mor en mi, sempre que un home mor...










Tinc un gran respecte per aquest home, de vida curta i tràgica, malgrat que devia ser una persona optimista, positiva i possibilista.

Va néixer en una família nombrosa i benestant, en el temps de l'esplendor colonial. A la seva família hi havia una gran barreja d'ètnies i procedències.  La seva mare el va educar de petit, expliquen que mirava encuriosit una papallona que es va cremar en acostar-se a la llum i que la mare li va dir que voler atansar-se excessivament a la llum de la saviesa era perillós. Potser l'anècdota tingui una part de llegenda, però és molt representativa del que li va esdevenir.

Va estudiar, molt i bé. Sabia, diuen, més de deu idiomes i va cursar diverses carreres, de ciències i de lletres. Per la seva cultura se'l considera una mena de darrer home del Renaixement. No era ben bé un revolucionari, però les seves inquietuds el van fer adonar-se de les injustícies i va començar a reclamar, de forma pacífica, millores administratives i de tota mena per a la seva terra. Va patir un desterrament, durant el qual va aprofitar molt el temps per fundar una escola i un hospital.

Mentrestant, grups més radicals provocaven problemes que el govern de l'època, en crisi permanent, no volia tolerar. En un viatge al país colonitzador, disposat a acceptar un destí professional difícil per tal d'alliberar-se del desterrament, va ser detingut i acusat injustament. Retornat al seu país, va ser afusellat després d'un judici sumaríssim. Avui és a la seva terra un gran heroi, un heroi que potser ni ell mateix no volia ser, ja que era una persona moderada, gens violenta i fins i tot pactista. Això aconsegueixen els governs abusius creant màrtirs.

Sóc molt crítica amb herois i mites, però en aquest cas tinc una gran admiració pel personatge, no tant pel símbol que se n'ha fet, merescut, sinó per la seva trajectòria vital, íntegra i seriosa. 

Els antics colonitzadors li van dedicar després estàtues i alguns carrers, tot i que l'estàtua situada a la principàl ciutat de l'antiga metròpoli passa de puntetes per la seva història real i no especifica el crim comès contra ell pels poders vigents de l'època. A casa nostra, malgrat que tenim motius importants per recordar-lo, no té ni estàtua ni carrer, que jo sàpiga.

Devia ser un home atractiu, se sap 'oficialment' que va tenir amors, més o menys platònics o íntims amb vuit o nou senyores de procedència diversa. En els darrers temps de la seva vida va establir una relació sòlida amb una noia joveneta estrangera, sembla que es van arribar a casar, tot i que no en va quedar constància documental, i que van tenir un fill que va néixer mort. Al cap d'uns anys dels tràgics esdeveniments la xicota va refer la seva vida i es va casar de nou, tot i que la seva vida va ser curta, morint encara molt jove a causa de la maleïda tuberculosi. 

El nostre personatge va ser també periodista i escriptor, va escriure narrativa i poesia, entre la qual un bell poema de comiat, la nit abans de morir. M'he permès traduir-ne lliurement la darrera estrofa:

Adéu, pares, germans, trossos de la meva ànima/ amics de la infantesa a la perduda llar/ doneu gràcies, reposo de la dura jornada/ adéu, dolça estrangera, amiga i alegria/ adéu als estimats, morir és trobar el descans.



El científic Lagrange va dir, quan van condemnar Lavoisier, que un segon havia estat suficient per tallar el seu cap, però que haurien de passar més de cent anys per tal que n'hi hagués un de semblant. Tot i que el mètode d'assassinat va ser diferent es podria dir quelcom semblant del nostre personatge. De vegades fins i tot no n'hi ha prou amb cent anys, les pèrdues humanes injustes són irrecuperables.

El títol del post l'he manllevat d'una antiga cançó amb lletra de Josep Soler Amigó i música de Jaume Arnella, no és cap pista, tan sols dir que la història del meu protagonista me l'ha recordat:



Un home mor en mi,
sempre que un home mor
en algun lloc del món
assassinat per l'odi.

Un home que és com jo;
nascut al món, com jo;
que ha rigut molt, com jo;
que ha plorat molt, com jo;
que és fet de sang i sal,
de somni i temps, com jo.

Tenia amor, com jo,
al verd dels pins, com jo;
al blau del mar, com jo:
als ulls brillants, com jo;
a la muller i als fills,
com jo, com jo, com jo.

Qui té dret a trencar
d'una vida l'arrel?
Qui pot fer tornar pols
el cor d'un ser humà?
Hi ha qui, amb aquesta pols,
victòries amassà.

M'estripa el cor i ho dic:
la seva mort desfà
la meva fe en el món
el meu orgull humà.
Que aquest crit meu rebel
remogui terra i cel: NO!

7 comentaris:

Anònim ha dit...

JOSE RIZAL.
CASTILLO

Ramon ha dit...

No tinc la solució, però em proposo visitar assiduament aquest altre blog teu. El trobo molt i molt interessant. No podia ser d'una altre manera.

Anònim ha dit...

No sé per ont estirar el fil. Una pista, per favor. Núria

Anònim ha dit...

José Rizal Alonso
2ª foto: Josephine Bracken, la novia
3ª foto: Volcan Mayon de Filipinas
5ª foto: Universitat de Madrid
6ª foto: Muntanya de Montjuïc
8




















































José Rizal Alonso
2ªfoto: Josephine Bracken, la novia
3ªfoto: Volcà Mayon, de Filipinas
5ªfoto: Universitat de Madrid
6ªfoto: Muntanya de Montjuïc
8ªfoto: Foto de Manila, on va morir.
les altes fotos no les he trobades.
Núria.

Orio43 ha dit...

José Rizal
http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Rizal


Imatge1- Greco
Aquesta, res de res.

Imatge 2- noia
Josephine Braecken, núvia de Rizal
http://manuelblascinco.blogspot.com/2010_05_01_archive.html

Imatge 3- volcà
Volcà Mayón a la illa filipina de Luzón

Imatge 4- diari
La Solidaritat i els documents de la Revolució (1889)

Un diari quinzenal publicat per emigrants filipins a Espanya el 1889, es va convertir en el vehicle a través de punts de vista nacionalistaque es van propagar. El seu primer editor va ser Gracià LopezJaen.
Rizal va escriure alguns articles

Imatge 5- estudis
Universitat Central de Madrid

Imatge 6- Aquí
Barcelona, Montjuic

Imatge 7- Allà
Castell de Heidelberg, localitat on va treballar d’oftalmòleg.

Imatge 8- ciutat nova
Manila vista des del Club Nàutic

Imatge9- cine
Aquí tampoc.

Text
Del poema “Mi último adiós”, S’ha de llegir!
http://www.fabulousphilippines.com/mi-ultimo-adios-jose-rizal.html

Mercè Siles ha dit...

El personatge de l’enigma és José Rizal (1861-1896), metge, escriptor i heroi nacional de Filipines.

La 1ª imatge és el quadre de “Noli me tangere” de Nicolàs Poussin i fa referència a la primera obra de José Rizal que es titulava així.

La 2ª imatge és Josephine Braecken, (1876 – 1902), companya i possible esposa de José Rizal.

La 3ª imatge és el volcà Mayón que es troba a la illa filipina de Luzón, la més gran de l’arxipèlag, amb la capital Manila.

La 4rt. Imatge és el diari “La Solidaridad” editat a Madrid i després a Barcelona, a on Rizal escrivia articles, reivindicant el progrés i el desenvolupament a la colònia espanyola de Filipines.

La 5ª és la façana de la Universitat Central de Madrid a on va seguir estudiant medicina i Filosofia i Lletres.

La 6ª és Barcelona, la muntanya de Montjuïc. Rizal també va estar a Barcelona. A l’hotel Espanya hi ha una placa a on recorda que es va allotjà allà.

7ª el Castell de Heidelberg, ciutat alemanya a on va treballar d’oftalmòleg.

8ª La ciutat de Manila a on el van afusellar en el paratge de Bagumbayan , ara anomenat Parc Rizal.

9ª No estic segura, és potser Cèsar Montano que va fer de Rizal a la pel•lícula que va fer al 1998, anomenada José Rizal.

Fins el proper enigma,

Júlia ha dit...

Gràcies a tots i totes per les respostes i la constància!!!