ENIGMA SABÀTIC (59): Un home mor en mi, sempre que un home mor...

Tinc un gran respecte per aquest home, de vida curta i tràgica, malgrat que devia ser una persona optimista, positiva i possibilista.

Va néixer en una família nombrosa i benestant, en el temps de l'esplendor colonial. A la seva família hi havia una gran barreja d'ètnies i procedències.  La seva mare el va educar de petit, expliquen que mirava encuriosit una papallona que es va cremar en acostar-se a la llum i que la mare li va dir que voler atansar-se excessivament a la llum de la saviesa era perillós. Potser l'anècdota tingui una part de llegenda, però és molt representativa del que li va esdevenir.

Va estudiar, molt i bé. Sabia, diuen, més de deu idiomes i va cursar diverses carreres, de ciències i de lletres. Per la seva cultura se'l considera una mena de darrer home del Renaixement. No era ben bé un revolucionari, però les seves inquietuds el van fer adonar-se de les injustícies i va començar a reclamar, de forma pacífica, millores administratives i de tota mena per a la seva terra. Va patir un desterrament, durant el qual va aprofitar molt el temps per fundar una escola i un hospital.

Mentrestant, grups més radicals provocaven problemes que el govern de l'època, en crisi permanent, no volia tolerar. En un viatge al país colonitzador, disposat a acceptar un destí professional difícil per tal d'alliberar-se del desterrament, va ser detingut i acusat injustament. Retornat al seu país, va ser afusellat després d'un judici sumaríssim. Avui és a la seva terra un gran heroi, un heroi que potser ni ell mateix no volia ser, ja que era una persona moderada, gens violenta i fins i tot pactista. Això aconsegueixen els governs abusius creant màrtirs.

Sóc molt crítica amb herois i mites, però en aquest cas tinc una gran admiració pel personatge, no tant pel símbol que se n'ha fet, merescut, sinó per la seva trajectòria vital, íntegra i seriosa. 

Els antics colonitzadors li van dedicar després estàtues i alguns carrers, tot i que l'estàtua situada a la principàl ciutat de l'antiga metròpoli passa de puntetes per la seva història real i no especifica el crim comès contra ell pels poders vigents de l'època. A casa nostra, malgrat que tenim motius importants per recordar-lo, no té ni estàtua ni carrer, que jo sàpiga.

Devia ser un home atractiu, se sap 'oficialment' que va tenir amors, més o menys platònics o íntims amb vuit o nou senyores de procedència diversa. En els darrers temps de la seva vida va establir una relació sòlida amb una noia joveneta estrangera, sembla que es van arribar a casar, tot i que no en va quedar constància documental, i que van tenir un fill que va néixer mort. Al cap d'uns anys dels tràgics esdeveniments la xicota va refer la seva vida i es va casar de nou, tot i que la seva vida va ser curta, morint encara molt jove a causa de la maleïda tuberculosi. 

El nostre personatge va ser també periodista i escriptor, va escriure narrativa i poesia, entre la qual un bell poema de comiat, la nit abans de morir. M'he permès traduir-ne lliurement la darrera estrofa:

Adéu, pares, germans, trossos de la meva ànima/ amics de la infantesa a la perduda llar/ doneu gràcies, reposo de la dura jornada/ adéu, dolça estrangera, amiga i alegria/ adéu als estimats, morir és trobar el descans.

El científic Lagrange va dir, quan van condemnar Lavoisier, que un segon havia estat suficient per tallar el seu cap, però que haurien de passar més de cent anys per tal que n'hi hagués un de semblant. Tot i que el mètode d'assassinat va ser diferent es podria dir quelcom semblant del nostre personatge. De vegades fins i tot no n'hi ha prou amb cent anys, les pèrdues humanes injustes són irrecuperables.

El títol del post l'he manllevat d'una antiga cançó amb lletra de Josep Soler Amigó i música de Jaume Arnella, no és cap pista, tan sols dir que la història del meu protagonista me l'ha recordat:

Un home mor en mi,
sempre que un home mor
en algun lloc del món
assassinat per l'odi.

Un home que és com jo;
nascut al món, com jo;
que ha rigut molt, com jo;
que ha plorat molt, com jo;
que és fet de sang i sal,
de somni i temps, com jo.

Tenia amor, com jo,
al verd dels pins, com jo;
al blau del mar, com jo:
als ulls brillants, com jo;
a la muller i als fills,
com jo, com jo, com jo.

Qui té dret a trencar
d'una vida l'arrel?
Qui pot fer tornar pols
el cor d'un ser humà?
Hi ha qui, amb aquesta pols,
victòries amassà.

M'estripa el cor i ho dic:
la seva mort desfà
la meva fe en el món
el meu orgull humà.
Que aquest crit meu rebel
remogui terra i cel: NO!