31/1/11

Del mes, divendres primer/ tertúlia al vespre tindré...








Missatge important del Súpercoordinador:


Pròxima tertúlia divendres 4 de febrer


La Casa Brusi y el Diario de Barcelona 1775-1957 
Miguel Canals Elías-Brusi
Barcelona : Ajuntament de Barcelona, 2010.




A l'Arxiu d'Història de Barcelona (Ca l'Ardiaca)

C/ Santa Llúcia, 1 
(Barcelona)


De 18:00 a 20:30 



Llibre que l’arxiu ens ha regalat a tots els tertulians i tertulianes que participem. Li dono les gràcies de part de tothom.


Alguns/es es van quedar sense, si el volen que es posin en contacte amb mi o la Laura Coll.

Ara ja no ens barallem a la tertúlia però si al sopar posterior, visca el marro i la polèmica, i que bé que ens ho passem discutint.

Què tal si el mes que ve anem a sopar al restaurant senegales per variar?

Una abraçada

                 Gregor


Nota de la redacció: Realment aquest llibre està resultant molt interessant, a més de la història de la família és fa un repàs a la història d'Espanya, de Catalunya i de Barcelona. A mida que el vaig llegint em va agradant més i més, tota una saga emblemàtica amb alegries, tragèdies, interessos, odis i amors.

Dècima als tertulians i tertulianes:

Deté lo pas, tertulià,
i atúrat en aquest full,
que d'història amb goig, curull,
a tots us fa meditar.
A l'Arxiu es reunirà
la gent que història somnia,
i aquell que només un dia
pel nou tema, encuriosit,
acompanya, decidit,
debat de categoria.


Liuja Tascó i d'Horcec, marquesa d'Userda

29/1/11

ENIGMA SABÀTIC (53): Prínceps, amants, flocs de cabell i senyors presumits



La mort recent d'una gran actriu d'ullassos blaus i trajectòria excel·lent m'ha fet pensar en aquest enigma. I és que aquesta senyora del cinema va fer, en una sèrie que va passar sense pena ni glòria, però filmada amb l'ofici que caracteritza el país d'origen, el paper de la dama de la nostra història.





Va néixer, la de veritat, (no la de ficció, que era de la capital i, a més, d'un barri emblemàtic i fi d'aquesta capital) en un indret bonic, en una zona que avui és de les més turístiques del país. Per aquelles rodalies hi ha mar i muntanya, paisatges com ara aquest:



Una gran sort per a les dames era, ja que es casaven joves i a gust de la família, quedar-se vídues i amb calerons, cosa que a la nostra protagonista li va esdevenir per partida doble, quedant allò que en diuen vulgarment arregladeta. Va alternar amb el bo i millor de la societat de l'època i així va ser com va conèixer un príncep reial de bon veure.

Aquest senyor, expliquen col·leccionava cabells -del cap, no com el iaio noble de La escopeta nacional- de les seves amants, i segons se sap va arribar a tenir-ne set mil, que ja és un bon nombre. No consta que aquelles relíquies amoroses es conservin a cap museu de l'erotisme, per desgràcia. 

Es van arribar a casar en secret i tot, cosa que fa pensar que la cosa anava de veres. Però hi havia problemes de religió i també polítics. Legalment, el matrimoni era nul. Pressionat per la família, el príncep, com sol passar, es va casar amb qui tocava, tot i que es van tocar poc. Amb aquesta senyora, concretament:


La cosa no va anar bé i segons el col·leccionista de flocs de cabell, només van fer l'amor o el que fos en tres ocasions. Van arribar a tenir una filla, però, un miracle, segons manifestava el príncep, una noia dolça i molt estimada, que va morir jove, de part, a causa, expliquen, de les cures de cavall dels metges de l'època i que tenia el mateix problema que un rei fa poc cinematografiat amb èxit. La relació entre la parella va ser terrible, fins a la mort, una mica fosca, de la reina, malgrat tot força popular entre les masses.




La nostra protagonista i el seu príncep, que no acabava mai de ser rei, a causa d'uns problemes intermitents del seu pare, que també han fornit històries de ficció cinematogràfica exitoses i amb repartiments de luxe, va passar per alts i baixos i va durar molts anys, fins al trencament definitiu. Tot i amb això, el senyor va conservar les cartes de la dama, que es van destruir a la seva mort, per si un cas i que avui tindrien molt d'interès.



Malgrat aquest gran amor, el príncep, una mica dropo, sedentari i que segons diuen es va anar engreixant com un toixò, va tenir moltes altres amants.  Tot i que les cartes de la dama es van cremar, una actriu que també va tenir embolics amb ell, per venjar-se de l'abandonament, va vendre les seves. Cap fill ni filla no el va sobreviure i va ser el seu germà qui el va succeir. Aquest va oferir un títol a la nostra protagonista, que aquesta va refusar molt noblement. Va morir gran i la van enterrar pels verals de la propera fotografia, poc després que a Espanya s'hagués suïcidat un conegut i lúcid escriptor i uns mesos abans de què morís, també sense descendència malgrat els esforços realitzats per tenir-ne, el germà del seu antic amant. El país havia experimentat molts canvis, un gran augment demogràfic, molta immigració a causa de fets diversos i el nou període esdevindria llarg i emblemàtic.

 

Ja que la d'avui és una història frívola, malgrat el rerefons polític, evocaré també un personatge d'aquells anys, que va acabar per donar nom a alguna botiga nostrada i que vam conèixer a través d'imatges com aquesta:



I, finalment, com que he iniciat aquesta història per tal d'homenatjar una actriu, aquí la teniu, molt joveneta, quan encara no havia estat l'amant del príncep en qüestió. En pau descansi al cel de les grans actrius.



Segur que ja sabeu per on va la història. 

Qui va ser la dama evocada? I el seu príncep?

Si, a més, esbrineu la relació de les imatges amb tot plegat i a què treuen cap les referències cinèfiles, aconseguireu el cum laude.

28/1/11

SOLUCIÓ A L'ENIGMA SABÀTIC 52: Andrea Dòria, mar, combats i ambició


Com heu endevinat el personatge era Andrea Dòria (1466-1560), almirall i home d'estat genovès.

La primera imatge corresponia al poble d'Oneglia, on va néixer, a la costa de Ligúria.

La segona imatge, com el Toni ha endevinat, és del Canon Episcopi, un text medieval on es nega l'existència de les bruixes. Curiosament, el Papa a les ordres del qual va treballar Doria en els seus inicis professionals, Inocenci VIII va canviar d'opinió, va manifestar la seva existència, va nomenar gent com Torquemada, va afavorir la Inquisició i la publicació de coses com ara el Malleus Maleficarum, escrit també per monjos dominics alemanys, Kramer i  Sprenger,  i va propiciar la primera gran cacera de bruixes, feta a Alemanya. Malauradament, com sol passar, els espanyols han estat culpabilitzats sobre el tema quan el fet estudiat és que el nombre de bruixes estossinades va ser moltíssim més alt per Europa central que no pas a la pell de brau on preocupava molt més la (suposada) heretgia.

El quadre següent és la Venus d'Urbino, de Tiziano, i té relació amb el nostre personatge pel fet que després de la mort del Papa Inocenci VIII es va traslladar a Urbino i va entrar al servei del Duc d'Urbino.

El collar de l'ordre del Toisó d'Or, la següent imatge, va ésser concedit per Carles I a Dòria, pels serveis prestats a la corona espanyola.


La imatge del personatge correspon a Schiller, filòsof i poeta alemany, que va escriure La conjura dels Fieschi, sobre la conspiració contra Dòria, l'any 1547, en la qual va morir l'hereu i nebot del navegant i en la qual s'hi va barrejar gelosia, faldilles, odis, i venjances posteriors.

La imatge següent és de la badia de Roses, d'on va sortir Felip II, acompanyat de Dòria, en el seu viatge a Itàlia.

La imatge que ve després mostra Paul Wild, astrònom que va descobrir l'asteroide 2175, al qual va donar el nom d'Andrea Dòria.

I, finalment, el vaixell Andrea Dòria, que es va enfonsar després de xocar amb l'Stockholm, un altre vaixell, a les costes de Terranova, el 25 de juliol de 1956. Va ser un tema semblant al Titànic, per la propaganda que s'havia fet sobre la seguretat del vaixell. Per sort -relativa- les víctimes van ser tan sols 53, ja que les mides de salvament i comunicació havien millorat molt, però es va parlar molt d'aquella desgràcia i avui gairebé Dòria és més conegut a través d'aquell fet malaurat que de la seva extraordinària i llarga vida.

Bronzino, el pintor de Leonor de Toledo, va pintar Dòria com a Neptú, en el magnífic quadre que penjo. D'aquí ve la referència a Posidó del títol de l'enigma. Fins demà!!!

No cal dir que si a algú se li acut un enigma adient i interessant me'l pot enviar i el penjarem al blog.


22/1/11

ENIGMA SABÀTIC (52): Sota l'empara de Posidó


El nostre enigma d'avui fa referència a un senyor molt important en la seva època i que va néixer aquí:


La seva primera feina de responsabilitat va fer que tingués un cap important però responsable d'haver donat per certa l'existència de quelcom que fins aleshores s'havia considerat imaginari. La qüestió provocaria moltes morts injustes i l'estudi de la qüestió de forma aprofundida ens faria canviar el tòpic segons el qual aquells mals eren hispànics.

Tornem al nostre personatge. En morir el seu patró va decidir canviar d'empresa. No és pas que es dediqués a servir la bella dama del retrat, però algun punt de contacte tenen una cosa i l'altra.


En un dels seus desplaçaments per motius de feina es va fer d'una societat molt important. De fet era un mercenari, un mercenari de luxe i fins i tot els enemics se'l rifaven. Les intrigues en contra seva i la sospita del fet que un càrrec important no seria per a ell, el van fer decidir-se a canviar novament d'empresa. En aquesta nova feina també va rebre grans premis i recompenses.


Va tenir grans enemics, va ser ferit en diferents ocasions, Aquest famós escriptor va escriure, anys després, sobre una conjura en contra d'ell que va ser reprimida i castigada, tot i que un seu nebot en va sortir escaldat. Pel mig, enveges, traïdories, venjances, i també faldilles, és clar. 


Per anar al seu palau, en alguna ocasió va sortir d'un indret català, per cert...


Va tenir una vida molt llarga, considerant l'època i l'activitat a la qual s'havia dedicat, perillosa, inquietant i arriscada. Amb més de vuitanta anys encara feia tronar i ploure. Amb els anys posarien el seu nom a diferents estris de la terra i de l'espai.



Malauradament, una cosa que duia el seu nom va tenir un mal final. Això ha fet que el recordem més a causa d'aquest esdeveniment desgraciat que va ocupar moltes planes de diari en la meva, ai, ja llunyana infantesa. 



Una pista més, té una relació artística amb l'enigma anterior...


Un enigma que potser no està xupat com diuen els nens i nenes però que segurament està ben remullat.


Qui era el nostre personatge? Que tenen a veure les imatges amb ell?

21/1/11

SOLUCIÓ A L'ENIGMA SABÀTIC 51: Leonor de Toledo i la seva família


Efectivament, la dama era la del retrat: Leonor Álvarez de Toledo i Pimentel-Osorio (1519-1562), esposa de Cosme I de Mèdici.



La primera imatge, l'escut, correspon al marquesat de Villafranca del Bierzo, títol familiar de la mare de la dama.





La segona imatge pertany a la vila d'Alba de Tormes, on va néixer la nostra protagonista.
El seu pare va ser Virrei de Nàpols, d'aquí ve la següent fotografia, que correspon a aquesta ciutat.



El noiet vestit d'època era Lluis XIII, besnét de Leonor, fill de Maria de Médici.



La següent imatge correspon a la Colegiata de Santa Maria de la Asunción (Villafranca del Bierzo), que va ser Colegiata gràcies a les gestions de Pedro Álvarez de Toledo, el 1529.



El music és Cristobal Halffter, que va néixer a Villafranca del Bierzo, on resideix actualment.


La pintura és l'Al•legoria del triomf de Venus (Bronzino). Bronzino va ser un dels pintors protegits pel mecenatge de Leonor, de la qual va pintar dos magnífics retrats. En el que he penjat se la veu amb un vestit impressionant, amb motius relatius a la seva fertilitat, com la magrana, i en un posat solemne, de matriarca. Es diu que el vestit proclamava també l'èxit de la fabricació florentina de la seda. També mostra, a través de les joies valuoses, el poder familiar.


Leonor es va casar amb Cosme I a causa de la necessitat de Carles I d'establir bones relacions amb els Médici. El matrimoni es va avenir força, tot i que el senyor tenia un caràcter difícil. Leonor va tenir onze fills i va morir de tuberculosi pulmonar, malaltia que també es va emportar alguns dels descendents. La parella va residir al Palazzo Vechio i, més endavant, al Palau Pitti. El destí divers dels fills de Cosme i Leonor el podeu saber a través de l'entrada a Wikipedia sobre el marit. El del retrat és Giovanni, qui va morir de malària als dinou anys, però va arribar a ser bisbe i cardenal, coses d'aquella època i d'aquella gent.

Demà, un nou enigma, amb alguna relació amb aquest, per cert...