11/3/11

SOLUCIÓ A L'ENIGMA SABÀTIC 58: Sofonisba i el verí










La nostra protagonista, com heu endevinat era Sofonisba, filla del general cartaginès Asdrubal Giscón.


El quadre de la següent imatge mostrava a Sifax, primer marit de Sofonisba, rebent a Escipió, el seu autor és Alessandro Allori deixeble de Bronzino.


La segona imatge mostra la ciutat de Constantina, a Argèlia, l'antiga Cirta que va ser capital dels númides, on van residir Sífax i Masinissa.


El monument de la imatge següent pertany a la tomba de Masinissa, prop de Constantina (Algèria)

La ciutat de la quarta imatge mostrava la ciutat de Cremona, on va néixer la gran pintora Sofonisba Anguissola, a qui van posar aquest nom pel fet que la seva família tenia des de generacions vincles familiars amb l'antiga Cartago. El seu pare es deia Amilcare. A la pintora pertany la frase en cursiva sobre la vida i els bons moments.



La imatge següent pertany a la pel·lícula Cabiria, de 1914, on Sofonisba és una de les protagonistes. En el retrat es veu aquest personatge, interpretat per una actriu molt famosa a l'època del cinema mut, Italia Almirante Manzini. El guió era de D'Annunzio. Itàlia Almirante va morir encara jove, als cinquanta-un anys, al Brasil, a causa de la picada d'un insecte verinós.



L'escriptor és David Anthony Durhamautor, entre d'altres, del llibre “Anibal, el orgullo de Cartago”, una de les millors novel·les històriques sobre l'època.


Tot i que en principi vaig afirmar que hi havia poca literatura o producció artística sobre Sofonisba no és ben bé així, s'han publicat darrerament molts llibres de ficció sobre els cartaginesos, Sofonisba va ser evocada sovint pels grans pintors, -sempre prenent-se el verí o a punt d'empassar-se'l-, entre els quals Rembrand, i Ferdinand Paër li va dedicar una famosa òpera i també hi ha més pel·lículas sobre l'època, tot i que no molt conegudes. Un petit tast...









8/3/11

El perquè d'un canvi de nom

La consolidació de les Tertúlies i de l'Associació Tot Història ha fet necessària la publicació d'un blog més oficial  que concentri de forma més exclusiva les activitats i temàtiques del Grup 99.


Aquest nou blog, gestionat pel coordinador, Gregor, el trobareu clicant aquí.


Per això he canviat el nom del blog, reconvertint-lo en un espai personal d'història per a la reflexió, l'entreteniment i la crítica pietosa vers el passat, com ha estat fins ara, de fet, però menys oficial. Un blog d'història per a no historiadors o per a historiadors aficionats i desacomplexats, des del punt de vista d'una mestra jubilada i humanista amb més records que projectes, com diu una de les darreres lletres del cantant Raimon. Però també, afortunadament, amb molts projectes encara.


Continuaré avisant de les activitats de les Tertúlies del Grup 99. De moment, a més de la lectura del llibre El Crash de 1929, un clàssic de Kenneth Galbraith, molt adient per als temps que corren, hi ha també una vista molt interessant, al Museu de Badalona, per al dia 19 de març, organitzada pel Toni. Cliqueu aquí per a més informació.


A l'hora de cercar un nom n'he descartat alguns que ja estaven utilitzats en d'altres blogs. Al final he recuperat el títol del meu primer llibre publicat, m'ha semblat adient, car al capdavall ens movem i ens hem mogut al llarg dels temps entre orats i savis, que no vol dir exactament bons i dolents, pel fet que hi ha orats bons, orats dolents, savis bons i savis dolents. A més, aquest llibre, avui descatalogat però que es pot trobar en alguna biblioteca, és, de fet, allò que en diríem una novel·la històrica, ja que els fets s'esdevenen en el temps de la pèrdua de les colònies, en la darrera guerra de Cuba.


Els mots estan manllevats d'un sonet del poeta Foix, que encapçalava la narració.




Saber narrar, en llenguatge vigorós 
Deler i desig, i plers, i, sense esforç 
Rimar bells mots amb el ritme dels cors 
Amants o folls; i gens fantasiós, 

-Oh dolç fallir!-, coronar de lluors 
Éssers de carn, tot oblidant els morts 
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors 
Reprendre el tot vital i rigorós. 

Saber sofrir sense llanguir, i amar 
Sense esperar, i essent, ardit, del segle, 
Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà; 

Viure l'instant i obrir els ulls al demà, 
Del clar i l'obscur seguir normes i regla 
I enmig d'orats i savis, raonar.
 


Éssers de carn, tot oblidant els morts, però no tant com per no poder evocar els temps en els quals eren tan vius com nosaltres, per tal de surar entre el rigor seriós i la tafaneria retrospectiva, saludable i desmitificadora.

5/3/11

ENIGMA SABÀTIC (58): Dues potències en joc i uns quants pel mig

La nostra protagonista va ser una bella dama, s'acosta el dia de la dona i cal reivindicar el seu paper, bo o dolent, en les històries del passat.

El seu pare la va utilitzar en els jocs d'aliances que en aquella època envoltaven les dues potències en joc i lluita. Prendre partit podia ser una qüestió espinosa, ja veieu què ens va passar per anar errats el 1714.


La seva bellesa va ser més important, segons la llegenda, que l'eloqüència del representant de la part contrària. El seu pare l'havia promès primer a un senyor important. Però va acabar casant-la amb un altre. Això va fer canviar la situació política i les aliances previstes, ja que l'anterior pretendent es va aliar amb la part contrària, no sabem si per despit o perquè li convenia. Tant el marit com el pretendent formen parte d'un poble poc conegut avui però que va tenir un gran pes en tots aquests embolics entre les dues potències en joc i que és encara objecte d'investigacions i excavacions destinades a saber-ne alguna cosa més.



La noia va tenir una part activa en les lluites de l'època i, segons sembla, influència política rellevant.



Mort el seu espòs en la lluita, l'antic pretendent que admirava la bellesa de la xicota i la desitjava, s'hi va casar. Però, ai, aquest nou marit tenia compromisos amb els rivals, que no van acceptar l'enllaç i van reclamar la noia com a presonera.

Segons s'explica, el seu espòs, per tal d'estalviar-li la humiliació dels vencedors, va afavorir el seu suïcidi. Aquest tràgic final també ha contribuït a la seva mitificació.


Molts segles després, una altra bella dama de vida molt més llarga i tranquil·la, pionera en molts aspectes, estimada per molta gent, entre la qual el seu marit, molt més jove que no pas ella, va portar el mateix nom, en record de l'anterior, ja que la seva família tenia vincles amb els territoris on aquelles tragèdies s'havien esdevingut. El pare i el germà també portaven noms vinculats amb aquella cultura.



La vida és plena de sorpreses; intento capturar aquests magnífics moments amb els ulls ben oberts.

L'època de la protagonista ha tingut poca rellevància en cinema, una mica més en la  literatura i fins i tot ha merescut alguna òpera.





4/3/11

SOLUCIÓ A L'ENIGMA SABÀTIC 57: Anna d'Àustria a la França de les intrigues













La gran dama, que podeu veure en aquests retrats en diferents etapes de la seva vida era Anna d'Àustria, també dita Anna d'Espanya, filla de Felip III, esposa de Lluís XIII de França i mare de Lluís XIV.


La primera imatge corresponia al poble d'origen de la seva mare, Graz, a Àustria. La mare era Margarida d'Àustria. 


El monestir, fundat per aquesta senyora, era el de l'Encarnació, a Madrid, on cada any es liqua la sang del sant de la imatge, Sant Pantaleó.


El faisà feia referència a l'illa dels Faisans, a les aigües del Bidasoa, on es va esdevenir l'intercanvi matrimonial entre França i Espanya. Anna va passar a França per casar-se amb Lluís XIII mentre que Isabel de Borbó passava a Espanya per casar-se amb Felip IV. Aquesta reina va ser qui es va enfrontar en alguna ocasió amb el Conde Duque de Olivares.





Al setmanari Le Siècle es va publicar, per capítols, com era habitual, la famosa novel·la de Dumas, Les trois mousquetaires, en la qual Anna d'Àustria té un paper molt important i és protegida per aquests.


El senyor de bon veure era George Villiers, duc de Buckingham, a qui se li atribuí un afer amorós amb la reina que va fer córrer moltes brames.


La dama vestida de Diana Caçadora és la Duchesse de Chevreuse, Marie de Rohan, una dama intrigant, també present a les novel·les de Dumas, que va arribar a tenir molta influència en la reina en l'època del suposat afer amb Buckingham,.


La tassa de xocolata recordava que Anna d'Àustria va introduir el costum de prendre'n a França, entre l'aristocràcia, feia algun temps que es feia a Espanya, després de portar-la d'Amèrica.


I Angela Lansbury va ser Anna a la famosa pel·lícula de 1948, Los tres mosqueteros, encara tot un clàssic amb un grup d'actorassos de categoria. Una bona elecció, a més, pel físic, car tenen certa retirada.


Podeu trobar un bon documental sobre aquesta reina a Mujeres en la Historia, una sèrie emesa per la segona cadena.


La frase que encapçala el text s'atribueix a aquesta reina i reflecteix molt bé el que va haver de passar, mal vista al país d'arribada, amb una sogra com Maria de Mèdici, considerada estèril durant molts anys, sospitosa d'adulteri i de traïció... Amb el naixement molt tardà dels fills la seva situació va canviar i en morir el rei va ser una regent intel·ligent, que va defensar els interessos de França fins i tot en contra dels d'Espanya, el seu país d'origen. Es va recolzar amb Mazarino, el substitut de Richelieu i que havia col·laborat amb aquest. Richelieu també havia estat un gran enemic de la reina.


Mazarino era un home prudent i hàbil, menys ambiciós que Richelieu, també mal vist de forma injusta pel fet de tenir origen italià. Es creu amb cert fonament que la seva unió amb la reina va ser també sentimental i que fins i tot potser es van casar en secret.


Anna no va repetir els errors de la seva sogra, quan el seu fill va ser un adolescent li va muntar una espectacular coronació i es va retirar de forma discreta. La seva figura ha estat avui revaloritzada i valorada en molts aspectes.


L'altre text reprodueix una de les cartes literàries que la reina dirigeix a Buckingham, presentin el seu assassinat i que els mosqueters hauran de fer arribar al cavaller.

3/3/11

ALTRES BARCELONES, a la NAU IVANOW




Altres Barcelones" a la Nau Ivanow

Dani Cortijo, historiador i membre de Tot Història Associació Cultural, va iniciar, el dimecres 2 de març, el cicle de xerrades "Altres Barcelones". Aquest cicle xerrades volen aproprar la història de Barcelona de forma planera i rigurosa al mateix temps. Des de la quotidianitat anar desfilant el passat barceloní. Les conferències són obertes al públic general i gratuïtes.