ENIGMA SABÀTIC 56: La princesa que vingué del fred

Del nostre personatge d'avui s'en sap poca cosa. Va viure pocs anys, no va tenir fills... L'allau de novel·la històrica que ens aclapara ha propiciat que darrerament es desvetllés la curiositat sobre el seu exotisme i la fessin protagonista d'unes quantes. En la promoció d'alguna fins i tot l'autor o l'autora es van disfressar de forma adient a l'època, i és que avui per vendre llibres s'ha de fer de tot.

Era una època en la qual algunes terres llunyanes volien obrir nous camins comercials i diplomàtics. Així que ja em teniu la noia, de sang reial, viatjant en condicions adients al context per nombrosos camins, no pas exempts de dificultats. La llegenda, no contrastada amb cap documentació reial, però em temo que esperonada per l'aparició de tanta literatura de ficció a l'entorn de la nostra protagonista, explica que en passar a prop de casa nostra el mateix rei li va proposar matrimoni en veure-la tan exòtica. 

En tot cas, ella va continuar el seu camí i la mateixa llegenda explica que en el seu lloc d'arribada un altre rei, parent polític de l'anterior, es volia casar amb ella, pel fet que la seva dona no tenia fills. La veritat és que sí que en tenia algun, tot i que havia trigat en quedar-se embarassada a causa de la seva joventut. Aquesta reina també ha rebut penjaments, com ara que de seguida va envejar l'estampa de la noieta, enverinant-la posteriorment, cosa altament improbable. Formarà part, aquesta història, de l'anticatalanisme peninsular? Sembla que va ser a causa del canvi de clima, que va emmalatir, i no és estrany, doncs devia ser ben bé, per a ella, com passar del gel a les brasses i en aquell moment no crec que hi haguessin cremes protectores dels raigs ultraviolats.

A la noieta, diuen, li van donar a triar entre dos prínceps i va triar el més guapo. No sembla que fos una època en què a les noies els donessin res a triar. El cas és que es va casar amb un germà del rei, un senyor que havia penjat la sotana, com diríem avui. L'alegria no va durar massa, la princesa del fred va morir aviat i el seu marit, que es va trobar sovint enmig dels molts afers complexos de l'època, es va casar dues vegades més. De la darrera dona va tenir un fill, que va morir de petit, i aquí es va acabar aquella branca noble.

Fa més de trenta anys, com que la curiositat no respecta res, van obrir el sepulcre de la dama i es veu que, malgrat els segles i les seves circumstàncies, encara estava de bon veure. Tot plegat, aquesta història ha generat agermanaments turístics entre el nostre estat i el de procedència de la senyoreta i un munt d'iniciatives diverses, agunes de santificades i tot,  les quals, considerant el poc pes polític i històric de la noia, mostren com l'atzar determina la nostra posteritat i com la bellesa i la joventut són valors ben vigents i en alça, ja que si la damisela hagués estat petita, rabassuda, lletjota, filla de Palau de Plegamans, i hagués mort de vella, segurament que no s'hauria vessat tanta tinta sobre la seva curta vida.

Qui era la dama? Per animar el tema, acompanyo l'enigma, com sempre, d'unes quantes imatges, relacionades amb parents, coneguts i indrets de referència. Ai, i és que les turistes de per allà dalt sempre han tingut molt d'èxit amb els espanyolets.