19/8/10

El carlisme i la mort del seu darrer pretendent



La mort de Carlos Hugo de Borbón Parma ens ha agafat en plena lectura del llibre sobre el carlisme amb el qual estrenarem el proper curs en les nostres tertúlies. Carlos Hugo va estar casat amb Irene d'Holanda, que es va convertir al catolicisme per aquest motiu i que també va ajudar el marit durant un temps en les tasques polítiques. Anys després es van separar. Una filla de la parella, molta intel·ligent i molt activa en temes d'ongs, va ser relacionada durant un temps amb el fill de Juan Carlos, però ja es veu que la cosa no devia rutllar.

Aquest senyor una mica enigmàtic va tenir un cert paper durant la transició i va ser un reformador del carlisme, un moviment que sempre sembla desaparegut però que no ho està mai del tot. Hi ha molt de carlisme en les actituds i dèries de moltes zones rurals catalanes, encara que no ho sembli, i sense entendre el carlisme hi ha molts aspectes de la Guerra Civil que ens resulten complexos i estranys, encara.

Els manuals sobre el carlisme o acostumen a resultar excessivament feixucs, gosaria dir que en el cas del que estem llegint és una mica així, o resulten massa frívols, com en un de recent on es comparava el tema carlista amb el Far West. També hi ha una mena de dèria en justificar determinats aspectes del carlisme en clau nacionalista i independentista quan no va ser així, ni de bon tros, encara que en la seva complicada i diversa ideologia hi tinguessin molt de pes, en determinats territoris, aspectes forals i autonòmics, sempre, però, lligats a una visió hispànica de la política. En el mateix carlisme hi conviuen ideologies diferents i, en ocasions, enfrontades.

L'escriptor Sánchez-Ostiz manté un blog molt  interessant, Vivir de buena gana, on trobareu un comentari extens sobre la figura de Carlos Hugo i l'època en la qual va representar també una possibilitat de transició. El carlisme, com és sabut, va ser importantíssim a Navarra i hi ha una zona de la Catalunya profunda, a la Garrotxa, que es va anomenar, amb raó, la Navarra catalana. He conegut el blog de Sánchez-Ostiz a través d'un altre que visito en ocasions, també d'un navarrès, filòsof i pedagog afincat a Catalunya.

La pintura que penjo és de Ferrer Dalmau, un pintor actual que reivindica la tradició pictòrica realista del país i el seu orígen català, avui autoexiliat fora de Catalunya per motius ideològics. Encara que no es comparteixin les idees conservadores del pintor cal admetre que pintar així avui dia mostra una llibertat d'esperit remarcable a més d'un domini de l'art pictòric tradicional excel·lent. Aquest pintor recrea sovint escenes de les guerres carlistes en els seus quadres.

2 comentaris:

Miquel ha dit...

Tema molt curios, molt...

Júlia ha dit...

Doncs sí, Miquel, i poc conegut encara.