Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris societat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris societat. Mostrar tots els missatges

31/3/11

Sofonisba Breckinridge



Quan estava redactant l'engima sobre la Sofonisba cartaginesa em vaig ensopegar amb aquesta dama, per a mi, fins aleshores, desconeguda, ho admeto. Sofonisba Anguissola, la gran pintora, havia estat també una gran desconeguda fins fa, com qui diu, quatre dies, fins al punt que alguns dels seus quadres s'havien atribuït a d'altres pintors. Avui comptem amb moltes reproduccions de la seva obra a la xarxa i amb un gran nombre de publicacions que hi fan referència, afortunadament.

La dama del retrat és Sofonisba Breckinridge i va néixer en el sud dels Estats Units, el 1866, en el sí d'una família benestant i liberal. Sovint tenim el clixé d'un sud americà molt més conservador en general que el nord, però no és així  de forma absoluta, sovint les coses són molt més complexes i diverses del que ens expliquen els manuals o les rutes històriques.  La biografia de Breckinridge, amb la seva gran aportació al feminisme i a molts altres temes socials és encara poc coneguda pels nostres verals.

El seu pare creia que les dones havien de comptar amb una educació profunda, tot i que acabessin per maridar-se, com tocava. Va donar a la filla una bona formació de base i tot i que no va estar d'acord amb la seva decisió d'estudiar dret, va respectar-la. Va ser aquesta la primera dona en assolir el doctorat de Ciències Polítiques per la universitat de Chicago. A partir d'aquí s'aniria involucrant en la defensa dels febles i oprimits, amb una atenció especial a la situació de la dona, que sovint havia de tenir cura de la família i treballar moltes hores, a causa de les grans mancances que patien les classes més desafavorides. Va estudiar la situació dels negres, dels immigrants, dels infants, la misèria dels salaris, les males condicions dels habitatges i molts d'altres temes que encara avui no estan resolts però que en aquella època poca gent important considerava prioritaris. L'any 1933 el president Roosevelt va reconèixer la seva aportació amb càrrecs i responsabilitats. Va morir l'any 1948, el mateix en el qual, després de la segona guerra mundial, es va consensuar la Declaració dels Drets Humans.

Sovint es parla de forma molt frívola dels Estats Units i les seves aportacions culturals però moltes idees innovadores van arribar a Europa a través dels seus sectors compromesos i actius, tot i que després, com sol passar, les etiquetes es posessin sovint on no tocava.

19/8/10

El carlisme i la mort del seu darrer pretendent



La mort de Carlos Hugo de Borbón Parma ens ha agafat en plena lectura del llibre sobre el carlisme amb el qual estrenarem el proper curs en les nostres tertúlies. Carlos Hugo va estar casat amb Irene d'Holanda, que es va convertir al catolicisme per aquest motiu i que també va ajudar el marit durant un temps en les tasques polítiques. Anys després es van separar. Una filla de la parella, molta intel·ligent i molt activa en temes d'ongs, va ser relacionada durant un temps amb el fill de Juan Carlos, però ja es veu que la cosa no devia rutllar.

Aquest senyor una mica enigmàtic va tenir un cert paper durant la transició i va ser un reformador del carlisme, un moviment que sempre sembla desaparegut però que no ho està mai del tot. Hi ha molt de carlisme en les actituds i dèries de moltes zones rurals catalanes, encara que no ho sembli, i sense entendre el carlisme hi ha molts aspectes de la Guerra Civil que ens resulten complexos i estranys, encara.

Els manuals sobre el carlisme o acostumen a resultar excessivament feixucs, gosaria dir que en el cas del que estem llegint és una mica així, o resulten massa frívols, com en un de recent on es comparava el tema carlista amb el Far West. També hi ha una mena de dèria en justificar determinats aspectes del carlisme en clau nacionalista i independentista quan no va ser així, ni de bon tros, encara que en la seva complicada i diversa ideologia hi tinguessin molt de pes, en determinats territoris, aspectes forals i autonòmics, sempre, però, lligats a una visió hispànica de la política. En el mateix carlisme hi conviuen ideologies diferents i, en ocasions, enfrontades.

L'escriptor Sánchez-Ostiz manté un blog molt  interessant, Vivir de buena gana, on trobareu un comentari extens sobre la figura de Carlos Hugo i l'època en la qual va representar també una possibilitat de transició. El carlisme, com és sabut, va ser importantíssim a Navarra i hi ha una zona de la Catalunya profunda, a la Garrotxa, que es va anomenar, amb raó, la Navarra catalana. He conegut el blog de Sánchez-Ostiz a través d'un altre que visito en ocasions, també d'un navarrès, filòsof i pedagog afincat a Catalunya.

La pintura que penjo és de Ferrer Dalmau, un pintor actual que reivindica la tradició pictòrica realista del país i el seu orígen català, avui autoexiliat fora de Catalunya per motius ideològics. Encara que no es comparteixin les idees conservadores del pintor cal admetre que pintar així avui dia mostra una llibertat d'esperit remarcable a més d'un domini de l'art pictòric tradicional excel·lent. Aquest pintor recrea sovint escenes de les guerres carlistes en els seus quadres.

10/5/10

Homenatge a Miquel Siguan





Homenatge a Miquel Siguan

Aquest dissabte va morir Miquel Siguan, catedràtic de la Universitat de Barcelona, psicòleg, escriptor, pare de la normalització lingüística, i etc, etc.

Respecte a la història, va ser un home que va deixar un testimoni de la seva experiència a la guerra civil en el llibre: La guerra als vint anys. Era  una persona que havia quedat clarament marcada per aquell conflicte.

Era un home de reflexions profundes i fins els últims moments de la seva vida els seus escrits demostraven una gran clarividència, encara que no era historiador mostrava una gran capacitat en l’anàlisi dels fets històrics.

Reprodueixo un article que recentment es va publicar a la vanguardia, però que també es pot trobar al bloc que tenia el propi Miquel Siguan, El Mirador, on parla de la crisi d’ara i la del 29, lligant aquell crack amb fets com la caiguda de la monarquia d’Alfons XIII , les dificultats de la república, i la guerra civil, una vessant històricament encara molt poc coneguda.
                                                                               Gregor Siles



VA PARA LARGO

Cuando estalló la crisis del año 29 yo tenía once años y como a mi casa llegaba La Vanguardia supe que en Nueva York hombres de negocios se precipitaban por las ventanas de los rascacielos y en los años siguientes tuve a menudo ocasión de oír hablar de ella. Es cierto que en los Estados Unidos donde había empezado la crisis el ascenso en 1932 de Rooswelt a la presidencia y la implantación del New Deal permitió sustentar la economía sobre bases más sólidas pero los efectos de la crisis habían llegado a todo el mundo y en primer lugar a Europa agravando la conflictividad social. No es exagerado relacionar la crisis iniciada en la bolsa de Nueva York con la caída de la monarquía en España en 1930 y con las dificultades que encontró el régimen republicano, y que llevaron a la revolución de Asturias y finalmente a la guerra civil pero las consecuencias de la crisis del 29 se acusaron en toda Europa. En la Alemania empobrecida por el tratado de Versalles la crisis económica propició la subida de Hitler al poder mientras en Rusia facilitó el ascenso de Stalin y a continuación la consigna de establecer en todos los países “frentes populares” en los que el partido comunista llevaba la dirección. De manera que parece claro, y no soy el primero en decirlo, que la guerra española y la guerra mundial fueron las últimas consecuencias de la crisis que había empezado 16 años antes en la bolsa de Nueva York.

Volvamos al presente. Hace un tiempo, al final del imperio soviético, se nos dijo que se acercaba una época de progreso indefinido porque la economía sería plenamente libre y cuando la economía es libre se autorregula. Hoy sabemos que no es cierto y que los especuladores no solo no se autorregulan sino que son capaces de saltarse todas las regulaciones tal como la crisis actual ha dejado claro. Y el hecho es que la crisis todavía no ha terminado y que hay cantidades ingentes de dinero dispuestas para jugar a la baja contra cualquier moneda o cualquier situación que parezca vulnerable de manera que todo hace suponer que tenemos crisis para rato. Y esto ocurre en un mundo donde la mitad de la población vive en la miseria y donde hay conflictos latentes entre grandes potencias o sea en un mundo altamente inflamable de manera que la sospecha de que la crisis actual pueda enquistarse y derivar trágicamente como lo hizo la que conocí en mi infancia parece inevitable. Y conste que, en este caso, nada me gustaría más que equivocarme.

MIQUEL SIGUAN La Vanguardia 20.III 2010




Un record personal


Aprofito l'homenatge per parlar d'un comentari de Miquel Siguán que em va semblar clarivident i realista. Va ser fa anys, en un d'aquells enyorats programes del senyor Puyal a TV3. Es parlava dels problemes de la professió de mestre o educador, de l'ensenyament en general i en algun moment es va comentar que el sou dels mestres era, d'entrada, prou bo en l'actualitat, si es comparava amb la mitjana del país.


El senyor Siguán, que criticava el poc reconeixement que es donava a l'ensenyament, en general, va respondre, més o menys (cito de memòria):


-Hi ha una gran diferència, si vostè és periodista, metge, cuiner, pot arribar a tenir un gran prestigi, sabran que és bo, pot arribar a ser el millor del món i això comportarà també beneficis econòmics amb els quals es pot enriquir. Ningún no sabrà, però, que és un bon mestre o un bon professor, no tindrà cap mena de reconeixement ni de benefici econòmic per això...


Siguán era també molt franc i directe respecte als problemes del català, i parlava sovint dels problemes de les llengües minoritàries des d'un punt de vista realista, en el sentit en el qual va sortir alguna cosa, també, en la darrera tertúlia, amb referències a països en els quals la normalitat política els ha portat a valorar la necessitat de comptar també amb una llengua majoritària d'ús habitual. Podeu llegir l'article del País, on es remarca aquest aspecte, poc còmode per a alguns i que potser no s'ha comentat massa a casa nostra (on s'ha incidit molt més en el seu paper cabdal en el temps de la implantació de la immersió lingüística), aquí. O sigui, que cadascú vol el que vol veure, vaja. Un fragment:




De sus obras, una de las más influyentes y debatidas fue 'España plurilingüe'. En ella, a partir de los trabajos sobre psicolin-güística realizados a lo largo de su vida universitaria, reflexionaba sobre la convivencia del castellano y el catalán en Cataluña y de las diversas lenguas peninsulares en el conjunto de España. Y acababa con un canto a la pluralidad. Especialmente la lingüística. Para Siguán, una lengua con pocos hablantes (siempre en términos relativos) tiene perfecto derecho a existir, pero no debe perder de vista que no siempre eso es lo mejor para los ciudadanos. Como ejemplo señalaba países como Holanda y Dinamarca, que habían apostado claramente por dotar a sus nacionales de más de un idioma. En realidad, sostenía en esa obra, la afirmación de la identidad entre nación e idioma no se sostiene, aunque se trate de un prejuicio romántico con abundantes defensores.


Pero eso, sostenía, no debe llevar al abandono de las lenguas minoritarias en beneficio de las que tengan mayor presencia mundial. Por ejemplo, defendía que en la multilingüe Unión Europea habría que evitar que el inglés se convirtiera en la segunda lengua de todos. Y no dejaba de mostrar su perplejidad ante el hecho de que, frente a esa tendencia, la voz principal fuera la de Francia, cuya política interior es abiertamente contraria al pluralismo lingüístico. España, afirmaba, a trancas y barrancas ha terminado por espolear la pluralidad incluso en territorios gobernados por la derecha españolista (caso de la Galicia del PP) lo que haría que pudiera defender la pluralidad en la UE con muchos más argumentos.

Siguán va ser un esperit brillant i lliure, intel·ligentíssim i crític, va col·laborar molt amb els mestres, en cursos i escoles d'estiu, durant una llarga i brillant època de represa pedagògica, avui també en crisi perquè no s'ha evolucionat com calia. Descansi en pau l'admirat professor!!!

                                                                                                     Júlia Costa