Homenatge a Miquel Siguan
Aquest dissabte va morir Miquel Siguan, catedràtic de la Universitat de Barcelona, psicòleg, escriptor, pare de la normalització lingüística, i etc, etc.
Respecte a la història, va ser un home que va deixar un testimoni de la seva experiència a la guerra civil en el llibre: La guerra als vint anys. Era una persona que havia quedat clarament marcada per aquell conflicte.
Era un home de reflexions profundes i fins els últims moments de la seva vida els seus escrits demostraven una gran clarividència, encara que no era historiador mostrava una gran capacitat en l’anàlisi dels fets històrics.
Reprodueixo un article que recentment es va publicar a la vanguardia, però que també es pot trobar al bloc que tenia el propi Miquel Siguan, El Mirador, on parla de la crisi d’ara i la del 29, lligant aquell crack amb fets com la caiguda de la monarquia d’Alfons XIII , les dificultats de la república, i la guerra civil, una vessant històricament encara molt poc coneguda.
Gregor Siles
Gregor Siles
VA PARA LARGO
Cuando estalló la crisis del año 29 yo tenía once años y como a mi casa llegaba La Vanguardia supe que en Nueva York hombres de negocios se precipitaban por las ventanas de los rascacielos y en los años siguientes tuve a menudo ocasión de oír hablar de ella. Es cierto que en los Estados Unidos donde había empezado la crisis el ascenso en 1932 de Rooswelt a la presidencia y la implantación del New Deal permitió sustentar la economía sobre bases más sólidas pero los efectos de la crisis habían llegado a todo el mundo y en primer lugar a Europa agravando la conflictividad social. No es exagerado relacionar la crisis iniciada en la bolsa de Nueva York con la caída de la monarquía en España en 1930 y con las dificultades que encontró el régimen republicano, y que llevaron a la revolución de Asturias y finalmente a la guerra civil pero las consecuencias de la crisis del 29 se acusaron en toda Europa. En la Alemania empobrecida por el tratado de Versalles la crisis económica propició la subida de Hitler al poder mientras en Rusia facilitó el ascenso de Stalin y a continuación la consigna de establecer en todos los países “frentes populares” en los que el partido comunista llevaba la dirección. De manera que parece claro, y no soy el primero en decirlo, que la guerra española y la guerra mundial fueron las últimas consecuencias de la crisis que había empezado 16 años antes en la bolsa de Nueva York.
Volvamos al presente. Hace un tiempo, al final del imperio soviético, se nos dijo que se acercaba una época de progreso indefinido porque la economía sería plenamente libre y cuando la economía es libre se autorregula. Hoy sabemos que no es cierto y que los especuladores no solo no se autorregulan sino que son capaces de saltarse todas las regulaciones tal como la crisis actual ha dejado claro. Y el hecho es que la crisis todavía no ha terminado y que hay cantidades ingentes de dinero dispuestas para jugar a la baja contra cualquier moneda o cualquier situación que parezca vulnerable de manera que todo hace suponer que tenemos crisis para rato. Y esto ocurre en un mundo donde la mitad de la población vive en la miseria y donde hay conflictos latentes entre grandes potencias o sea en un mundo altamente inflamable de manera que la sospecha de que la crisis actual pueda enquistarse y derivar trágicamente como lo hizo la que conocí en mi infancia parece inevitable. Y conste que, en este caso, nada me gustaría más que equivocarme.
MIQUEL SIGUAN La Vanguardia 20.III 2010
Aprofito l'homenatge per parlar d'un comentari de Miquel Siguán que em va semblar clarivident i realista. Va ser fa anys, en un d'aquells enyorats programes del senyor Puyal a TV3. Es parlava dels problemes de la professió de mestre o educador, de l'ensenyament en general i en algun moment es va comentar que el sou dels mestres era, d'entrada, prou bo en l'actualitat, si es comparava amb la mitjana del país.
El senyor Siguán, que criticava el poc reconeixement que es donava a l'ensenyament, en general, va respondre, més o menys (cito de memòria):
-Hi ha una gran diferència, si vostè és periodista, metge, cuiner, pot arribar a tenir un gran prestigi, sabran que és bo, pot arribar a ser el millor del món i això comportarà també beneficis econòmics amb els quals es pot enriquir. Ningún no sabrà, però, que és un bon mestre o un bon professor, no tindrà cap mena de reconeixement ni de benefici econòmic per això...
Siguán era també molt franc i directe respecte als problemes del català, i parlava sovint dels problemes de les llengües minoritàries des d'un punt de vista realista, en el sentit en el qual va sortir alguna cosa, també, en la darrera tertúlia, amb referències a països en els quals la normalitat política els ha portat a valorar la necessitat de comptar també amb una llengua majoritària d'ús habitual. Podeu llegir l'article del País, on es remarca aquest aspecte, poc còmode per a alguns i que potser no s'ha comentat massa a casa nostra (on s'ha incidit molt més en el seu paper cabdal en el temps de la implantació de la immersió lingüística), aquí. O sigui, que cadascú vol el que vol veure, vaja. Un fragment:
De sus obras, una de las más influyentes y debatidas fue 'España plurilingüe'. En ella, a partir de los trabajos sobre psicolin-güística realizados a lo largo de su vida universitaria, reflexionaba sobre la convivencia del castellano y el catalán en Cataluña y de las diversas lenguas peninsulares en el conjunto de España. Y acababa con un canto a la pluralidad. Especialmente la lingüística. Para Siguán, una lengua con pocos hablantes (siempre en términos relativos) tiene perfecto derecho a existir, pero no debe perder de vista que no siempre eso es lo mejor para los ciudadanos. Como ejemplo señalaba países como Holanda y Dinamarca, que habían apostado claramente por dotar a sus nacionales de más de un idioma. En realidad, sostenía en esa obra, la afirmación de la identidad entre nación e idioma no se sostiene, aunque se trate de un prejuicio romántico con abundantes defensores.
Un record personal
Aprofito l'homenatge per parlar d'un comentari de Miquel Siguán que em va semblar clarivident i realista. Va ser fa anys, en un d'aquells enyorats programes del senyor Puyal a TV3. Es parlava dels problemes de la professió de mestre o educador, de l'ensenyament en general i en algun moment es va comentar que el sou dels mestres era, d'entrada, prou bo en l'actualitat, si es comparava amb la mitjana del país.
El senyor Siguán, que criticava el poc reconeixement que es donava a l'ensenyament, en general, va respondre, més o menys (cito de memòria):
-Hi ha una gran diferència, si vostè és periodista, metge, cuiner, pot arribar a tenir un gran prestigi, sabran que és bo, pot arribar a ser el millor del món i això comportarà també beneficis econòmics amb els quals es pot enriquir. Ningún no sabrà, però, que és un bon mestre o un bon professor, no tindrà cap mena de reconeixement ni de benefici econòmic per això...
Siguán era també molt franc i directe respecte als problemes del català, i parlava sovint dels problemes de les llengües minoritàries des d'un punt de vista realista, en el sentit en el qual va sortir alguna cosa, també, en la darrera tertúlia, amb referències a països en els quals la normalitat política els ha portat a valorar la necessitat de comptar també amb una llengua majoritària d'ús habitual. Podeu llegir l'article del País, on es remarca aquest aspecte, poc còmode per a alguns i que potser no s'ha comentat massa a casa nostra (on s'ha incidit molt més en el seu paper cabdal en el temps de la implantació de la immersió lingüística), aquí. O sigui, que cadascú vol el que vol veure, vaja. Un fragment:
De sus obras, una de las más influyentes y debatidas fue 'España plurilingüe'. En ella, a partir de los trabajos sobre psicolin-güística realizados a lo largo de su vida universitaria, reflexionaba sobre la convivencia del castellano y el catalán en Cataluña y de las diversas lenguas peninsulares en el conjunto de España. Y acababa con un canto a la pluralidad. Especialmente la lingüística. Para Siguán, una lengua con pocos hablantes (siempre en términos relativos) tiene perfecto derecho a existir, pero no debe perder de vista que no siempre eso es lo mejor para los ciudadanos. Como ejemplo señalaba países como Holanda y Dinamarca, que habían apostado claramente por dotar a sus nacionales de más de un idioma. En realidad, sostenía en esa obra, la afirmación de la identidad entre nación e idioma no se sostiene, aunque se trate de un prejuicio romántico con abundantes defensores.
Pero eso, sostenía, no debe llevar al abandono de las lenguas minoritarias en beneficio de las que tengan mayor presencia mundial. Por ejemplo, defendía que en la multilingüe Unión Europea habría que evitar que el inglés se convirtiera en la segunda lengua de todos. Y no dejaba de mostrar su perplejidad ante el hecho de que, frente a esa tendencia, la voz principal fuera la de Francia, cuya política interior es abiertamente contraria al pluralismo lingüístico. España, afirmaba, a trancas y barrancas ha terminado por espolear la pluralidad incluso en territorios gobernados por la derecha españolista (caso de la Galicia del PP) lo que haría que pudiera defender la pluralidad en la UE con muchos más argumentos.
Siguán va ser un esperit brillant i lliure, intel·ligentíssim i crític, va col·laborar molt amb els mestres, en cursos i escoles d'estiu, durant una llarga i brillant època de represa pedagògica, avui també en crisi perquè no s'ha evolucionat com calia. Descansi en pau l'admirat professor!!!
Júlia Costa
3 comentaris:
Ostres, he estat dinant amb un profe-catedràtic de la UB i m'ha dit que el Siguan era una mena de Fouché, sempre cap on bufa el vent, i que va ser fins i tot de l'opus quan tocava ser de l'opus
Òndia, Gregor. El fet és que va viure molts anys i en tants anys es pot fer de tot, segur que hi ha opinions per a tots els gustos. Molts van ser de l'opus o s'hi van apropar en els seixanta i setanta, avui pot semblar un disbarat però era el sector 'progre' oposat a la falange, en una època. Bé, acceptem doncs opinions diverses, les persones tenen moltes cares.
Jo també havia sentit a dir que el Siguan s'havia fet de l'Opus, però també havia sentit a dir que no hi havia res de provat i que potser eren comentaris interessats pels que també cobejaven la càtedra de Filosofia que li van donar a la UB als anys 60 (és a dir gent que deien que li havien donada perquè s'havia fet de l'Opus).
De tot el que surt al post hi ha una cosa segura: el llibre "La guerra als vint anys" és excel.lent i una de les visions personals de la guerra més interessants.
Eulàlia
Publica un comentari a l'entrada