Pel seu interès reprodueixo al blog les recomanacions de Ramon Grau sobre diferents textos, a l'entorn del debat d'ahir a la tertúlia:
El llibre "contra Nàpols" que vaig mencionar ahir és: Anna Maria Ortese, "El mar no baña Nápoles", Barcelona, Minúscula, 2008. L'autora és romana, però considerava Nàpols la seva ciutat, com diu en el pròleg de 1994, anys després de l'escàndol que havia provocat la primera edició el 1953. Una mica en relació amb la frase de Fernández-Armesto sobre Barcelona com una dona tan bella i intel·ligent que "esgota", Ortese diu (pàg. 9) que el retrat que fa del Nàpols de la postguerra "era sólo una pantalla, no exactamente inventada, en la que se proyectaba el doloroso desarraigo, el "mal oscuro de vivir", como luego se llamó, de la persona que había escrito el libro". Això a banda, us el recomano, com no ho faria mai amb la Barcelona de Fernández-Armesto.
Ahir divendres, La Vanguardia, pàg. 38, anunciava un llibre del cèlebre Fernando García de Cortázar, que goso recomanar com a lectura per al grup ¡ja!, és a dir sense haver-lo tingut entre les mans. Crec que enllaça molt amb Fernández-Armesto. Fitxa: "Breve historia de la cultura en España", Planeta, 2008. Els titulars diuen: "García de Cortázar basa en las ciudades la historia cultural de España" i "El historiador cree que la urbe y no la nación es el elemento clave para el arte". Suggerent, no us sembla?
El llibre "contra Nàpols" que vaig mencionar ahir és: Anna Maria Ortese, "El mar no baña Nápoles", Barcelona, Minúscula, 2008. L'autora és romana, però considerava Nàpols la seva ciutat, com diu en el pròleg de 1994, anys després de l'escàndol que havia provocat la primera edició el 1953. Una mica en relació amb la frase de Fernández-Armesto sobre Barcelona com una dona tan bella i intel·ligent que "esgota", Ortese diu (pàg. 9) que el retrat que fa del Nàpols de la postguerra "era sólo una pantalla, no exactamente inventada, en la que se proyectaba el doloroso desarraigo, el "mal oscuro de vivir", como luego se llamó, de la persona que había escrito el libro". Això a banda, us el recomano, com no ho faria mai amb la Barcelona de Fernández-Armesto.
Ahir divendres, La Vanguardia, pàg. 38, anunciava un llibre del cèlebre Fernando García de Cortázar, que goso recomanar com a lectura per al grup ¡ja!, és a dir sense haver-lo tingut entre les mans. Crec que enllaça molt amb Fernández-Armesto. Fitxa: "Breve historia de la cultura en España", Planeta, 2008. Els titulars diuen: "García de Cortázar basa en las ciudades la historia cultural de España" i "El historiador cree que la urbe y no la nación es el elemento clave para el arte". Suggerent, no us sembla?
(Ramon Grau)
8 comentaris:
« El historiador cree que la urbe y no la nación es el elemento clave para el arte », realment molt suggerent, no tinc ni idea de la tesis del llibre però només aquesta frase ja anuncia una tesis simplificadora, més basada en la percepció personal de l’autor que en una recerca científica. En una entrevista que es pot consultar a la xarxa parla de que “España està olvidando su història”, “que está se está construyendo desde las autonomías en el que se cogen elementos folcloricos para demostrar las diferencias con España” , no nego que totes les seves apreciacions poden tenir alguna cosa de cert però el que ell proposa és la historia nacional de sempre els Reis catòlics, de la unitat de Espanya, de menysprear el Al-Andalus, i etc, etc.
De l’oblit de la història d’Espanya li dono la raó però amb una visió diferent i posaré un exemple: Aquests dies hi ha una noia del Marroc al CREA-UB fent una estància d’uns dies, fa una tesis sobre un escriptor místic sufí, Andalusí del segle XI, Ibn Al Arabi, remarco Andalusí perquè quan parlem amb ella sempre quan ens referim a aquest autor li diem aquest escriptor àrab i ella ens corregeix àrab no és nascut a Múrcia. Ibn Al Arabi té més de 200 obres aquest escrites en àrab, i que progressivament s’han anat traduint al castellà. Seguint la mística andalusí s’estan establint cada vegada més cadenes de relació entre aquesta i els místics del segle XVI com Santa Teresa de Jesús, San Juan de la Cruz, etc, clar aquí tal com sempre s’ha explicat és que per generació espontània sorgien de cop un poetes místics castellans, també segurament ningú s’havia detingut a estudiar aquestes relacions i en aquest sentit potser es pot exculpar la història donada, però el que no és pot exculpar és que hi hagut una clara intencionalitat en aquest país (em refereixo a la globalitat d’Espanya) d’oblidar i enterrar el passat i el llegat cultural andalusí. S’han limitat a explicar que maca és la Alhambra i la mesquita de Cordovà i ja està. Ja veiem en llibre del Armesto sobre Barcelona que a la mínima aprofitava per menysvalorar l’Al-Andalus, seguint una línea historiogràfica que va tenir amb Claudio Sànchez Albornoz la seva punta de llança, en aquella celebre controversia amb Americo Castro. És evident que culturalment avui día la península ibèrica é més propera a França que al Marroc, però segurament en el que és la configuració cultural d’occident ha tingut molt que dir Al-Andalús, i aquesta és la història que ens han arrebatat, la que s’ha oblidat intencionadament, no ara sinó fa segles, i ara tenim que recuperar i només limitar-ho a la mesquita de Cordovà o Averroes, perquè aquest autor Ibn Al Arabi que el vaig conèixer abans d’ahir i no en tenia ni idea. A la llibreria Almirall del carrer Princesa si que el coneixent, vaig acompanyar a aquesta noia i tenien varis llibres d’aquest autor, de passada recomano aquesta llibreria especialitzada en llibres de religió i espiritualitat, amb un senyor que sap molt, que de vegades és una mica sec però si li agafes el punt es posa explicar coses, que duri molts anys aquesta llibreria si us plau.
Tens raó amb aquesta llibreria, fa temps que no hi vaig, però és un 'clàssic', a veure si dura, com són els teus desigs.
Sobre la història, certament, per prejudicis, s'ha amagat, menystingut i tergiversat força l'aportació musulmana, però això també es relatiu,perquè ja quan jo estudiava, en la meva llunyana joventut, hi havia professors que la valoraven molt i que ens n'explicaven moltes històries i relacions amb la hispànica en general, remarcant tot tipus d'influències, també en la qüestió 'espiritual', precisament. Precisament en el Pla Maluquer l'àrab era una assignatura gairebé obligatòria.
A Catalunya crec que ara estem 'patint' una corrent que menysté l'espanyolisme català i per això s'explica poc de les èpoques més 'espanyoles' de Catalunya, com ara el XVIII, precisament. Una manera de menystenir és no parlar-ne o sobrevalorar etapas històriques determinades, els feixismes n'han sabut molt de tot això, però, en general, també les democràcies hi han sucat pa.
L'espiritualisme explica coses que tampoc avui 'no venen' com ara això del fet que hi ha guerres que no tenen raons econòmiques (ai el company convençut, que em flagelarà), sinó religioses, entenent la religió com a expressió cultural molt complexa. En això m'agradava molt un professor de la UOC, Cervelló, que parlava, sobretot, del complex Egipte antic, potser el podríem fer venir un dia.
A Andalusia, com dius, hi ha molt d'interès en tot això, quan vaig anar a l'Alhambra vaig tenir la immensa sort de topar amb un xicot amant de la cultura musulmana, que ens ho va explicar molt bé, que vol dir de forma àmplia, complexa i no subjecta a tòpics.
Aquí hem patit 'modes', una d'elles ha estat valorar el llegat jueu a Catalunya, perquè tenim els actuals jueus per més 'avançats' que no pas els musulmans. Ara, curiosament, se'ls menysté perquè se'l lliga amb l'antiamericanisme, és a dir, ´´es fa història contemporània sigui com sigui.
Curiosament, fa uns dies explicaven els molts gens musulmans, del nord d'Africa, que encara tenim per la península, i també van dir que a Catalunya, de gens jueus res de res, perquè en els progroms dels Calls se'ls va exterminar, pràcticament. Però ara ens cau la bava ensenyant les restes jueves de la Barcelona vella i fent 'agermanaments', així som de carallots els humans i les humanes.
Encara que tinguem tendències a estarracar-nos per qualsevol motiu, més enllà dels econòmics, que són els més importants, és impossible que les cultures estiguin en contacte i no s'influenciïn, l'altre tema és admetre-ho, o és que no portem tots 'texans', en lloc de les calces de vellut fetes a Sant Llorenç de Morunys?
La cultura urbanita també té els seus seguidors, trobo difícil destriar una cosa de l'altra, les ciutats acaben per conformar la nació, també. La cultura literària, fins i tot el cinema, també s'ha mogut entre lloar la vida rural i salvatge (Terra Baixa, Peñas arriba) a menystenir aquesta i fer prevaldre la ciutadana (Laura a la ciutat dels Sants, Los Pazos de Ulloa, Els sots feréstecs...).
Per cert, precisament que no coneguessis aquest autor cal culpar-ne l'ensenyament universitari de les darreres dècades, que ha oblidat la necessitat d'una base sòlida generalista, aquest perill ja s'ha estès fins i tot a la primària. Recordo que pels seixanta, a l'Institut Maragall, al llibre d'Història, matèria obligatòria aleshores, d'una gran profa que es deia Maria Comas, ja se'n parlava força, de tots aquests andalusís, una altra cosa és que no s'aprofundís. No hi ha bons manuals generals d'història i literatura com tampoc no hi ha bones antologies a l'estil de les antigues.
No voldria fer-me pesada, però cal pensar també en el poc que sabem de l'important imperi otomà, i la forma com se'l va desmantellar després de la primera guerra mundial, el mateix que l'austro-hongarès, encara que d'aquest darrer en sabem més, sobretot d'història tafanera, tipus Mayerling, Sissi i els valsos d'Strauss.
Tenim tota una vida de tertúlies per endevant per conèixer l'imperi otomà i el que faci falta. Aquest matí he llegit "La mort" de Luis XVI, quan vota Fouche i el canvi d'intenció que fa en una nit, Qué haguessiu votat vosaltres? ja tenim un tema de debat de cara a la próxima tertúlia
Un altre llibreria que recomano,de tema religiós i espiritual, aquesta però amb un rollo més esotèric és la llibreria crec que és diu Santo Domingo, bé no sé el nom exacte però està al carrer sant Domènec del call, i al costat està aquella teteria encantadora que es diu "Salterio" i que abans es deia "Mesón peregrino", i devant està la vinateria del call un lloc on s’està molt bé. També per aquells carrers està el bar anduriña que de vegades amb els colegues hem anat a fer una cervesa. Del carrer sant Domènec del call també recomano parar-se a la porteria on està la pensió del call, és una escala amb rajoles decorades i on encara se sent l’aire del segles. Al carrer del call també baixant a ma dreta hi ha una casa amb uns finestrals gòtics i fa molts anys hi passava a diari tornant del torn de nocturn del Institut Verdaguer i anant cap a casa, (era a prop de les 11 de la nit i llavors els carrers estaven buits, no hi havia la marejada turística d’ara) sempre se sentia música d’un piano provinent d’aquells finestrals i m’imaginava que eren els últims jueus que hi quedaven, i que la nit a Barcelona sortia per aquells finestrals acompanyada d’aquella música, "somnis de poeta" (no tenia 15 anys però sí 18 o 19), però que encara els hi sento.
Ai també em topava aquelles hores al Jordi Pujol com sortia en el seu cotxe tornava, suposo cap a casa, era fàcil de reconèixer la seva sortida de cop sortien 6 mossos d’esquadra, 3 a cada costat i és quadraven i feien la tradicional salutació militar amb la ma al front.
Això últim a la Plaça Sant Jaume, sortin del palau de la Gene, no deles finestrals tb el Jordi Pujol i això era real no imaginri, ni era un somni era el president Pujol
Publica un comentari a l'entrada