M'ha arribat un missatge de Ramon Grau, que transcric pel seu interès, sobre la tasca de l'historiador i el problema de la veritat històrica, a l'entorn del qual van parlar a la tertúlia. També incloc, al final, el text de Bobrzynski que menciona i m'envia en una adjunció:
Et passo, per si creus oportú inserir-ho al blog, un text d'un historiador polonès, Bobrzynski, que expressa molt bé l'intríngulis del'ofici de l'historiador amb pretensió científica. Penso que respon prou correctament a les inquietuds que ara i adés s'expressen en les nostres tertúlies a l'entorn de la veritat en història: un objectiu irrenunciable però, al mateix temps inassolible sempre en la seva totalitat. El procés hauria de ser acumulatiu si la tasca d'escriure sobre història estigués reservada a una comunitat professional amb unes regles que, d'altra banda, fa segles que estan fixades i que es van desenvolupant i refinant amb l'ampliació dels interessos socials pel passat col·lectiu. El que passa en realitat (penso que lamentablement) és que l'ofici no ha tingut prou força per silenciar els intrusos (com sí que s'ha lograt en altres ciències més "dures" o més "madures", com ara la física) i les veus d'aquests intrusos es converteixen en un soroll que acaba desorientant més d'un historiador d'ofici, sobretot quan el conjunt de la societat, i en particular els poderosos, troben més còmode i útil tractar amb els aficionats ben disposats a adaptar-sea la demanda que no pas adreçar-se a uns professionals que no sempre poden donar les respostes que es necessiten o es volen obtenir.
¿Qué es la imparcialidad del historiador de que tanto se habla?
Nunca de puede exigir del historiador la imparcialidad en el sentido estricto del término. Sólo el hecho histórico que el historiador estudia puede ser imparcial. Pero el historiador, si quiere valorar este hecho, debe tomar posición […]. La posición del historidor puede y debe ser científica, puede ser elevada, incluso cada vez más, pero siempre será una posición, un punto de vista. Su sucesor, que se situará en una posición aún más elevada, tendrá un horizonte más amplio, emitirá un juicio más imparcial y más fundado, pero, a su vez, encontrará a alguien que le sobrepasará. El historiador que tendiera a lo imposible, es decir que deseara ser absolutamente imparcial y no adoptara posición alguna, se parecería al hombre que vaga por un bosque, golpea los árboles, los toca, huele su aroma, contempla los troncos y las raíces, pero no consigue captar una cosa, el bosque mismo.
Lo que denominamos la imparcialidad del historiador, en sentido positivo y favorable del término, lo constituyen sólo los esfuerzos que despliega para guardar sus distancias, en sus juicios, con respecto a fines ajenos a la verdad histórica, extraños a su convicción científica […] Esta obligación es la más penosa […]. Así, lo que hemos definido como la imparcialidad del historiador es únicamente su tentativa sincera, coronada con mayor o menor éxito. Un saber profundo, un buen método de estudio y un trabajo perseverante ayudan al historiador en esta tentativa, pero su éxito nunca será completo, porque el historiador es siempre un hombre.
M. Bobrzynski, En nombre de la verdad histórica, 1963.
9 comentaris:
Aquestes reflexions sobre la imparcialitat i la veritat em fan connectar amb un altre camp, fa anys es debatia molt si l'escola havia de ser 'neutral', però una escola formada per persones és difícil que assoleixi la neutralitat. De fet, normalment se surt d'uns dogmatismes per caure en uns d'altres i en tots aquests camps ens movem entre 'modes' del present. En història encara podem recordar molt bé com, fa no massa temps, tot es 'llegia' en clau marxista i lligat a l'economia, i encara arrosseguem aquelles servituds. D'historiadors amb una base marxista n'hi havia de seriosos i d'oportunistes però el cert és que qualsevol opinió en contra, al menys al meu nivell, d'alumna i assistent a conferències i xerrades, i no pas d'especialista en el tema, era bandejada i fins i tot menystinguda. Avui -ja sé que hi ha qui no s'ho creu, encara- ens adonem que 'no tot' es pot llegir en clau economicista ni marxista ni, per exemple, d'evolució progressiva i linial de les societats. Crec que Bobrzynski encerta plenament en admetre que 'el historiador es siempre un hombre'. Tendim a creure'ns en general molt objectius però restem subjectes a prejudicis, memòria personal, història familiar... Si ja en la història íntima d'una família costa sovint d'esbrinar la veritat, doncs... Un altre factor és l'admiració que, sobre tot de jove, et desvetllen els oradors i professors convincents, que tendim a creure. Una vegada vaig llegir en algun lloc que 'la veritat era l'eloqüència del darrer en parlar'. Un altre factor és l'honradesa de l'historiador -o de qui sigui, aquest tema cueja en molts sectors professionals-, i per això hi ha persones que respectem encara que no acabem de 'combregar' amb les seves opinions. Em passa, personalment, amb el senyor Fontana en algunes ocasions, per posar un exemple personal.
Un problema dels nostres temps és l'interès popular per la novel·la històrica, que ha fet que es publiquessin llibres molt dolents i oportunistes, que deformen la realitat sense cap mena de vergonya. Una cosa són Zweig, Stendhal, Tolstoi i l'altra La catedral del mar o El pont dels jueus o fins i tot -és la meva opinió- La ciudad de los prodigios. El mateix Pérez Galdós, abans d'escriure els Episodios Nacionales va fer un gran esforç de documentació, però avui tot és d'usar i llençar, àdhuc els llibres d'història de consum pretesament seriosos. No cal recordar exemples, però em ve al cap la 'moda càtara', amb tants refregits d'èxit pel mercat, quan hi havia anteriorment publicats estudis molt més seriosos. A més, aquesta història de consum genera turisme, gallina dels ous d'or d'avui, i es fan més circuïts sobre una novel·la que sobre la història que, en teoria, utilitza aquella novel·la per a endegar una narració més o menys reeixida. El que passa és que un llibre d'història divulgatiu, adreçat al gran públic, ha d'unir amenitat i seriositat, cosa molt i molt difícil i que requereix temps, grapa i cura.
Totalment d’acord amb l’intrusisme que hi ha dins de la història, però és una cosa bastant habitual en les ciències socials, la pedagogia ha patit també aquest intrusisme, amb reformes, experiments sense cap base científica ni empírica i el resultat ha estat pitjor perquè ha tingut com a víctimes l’alumnat.
La història és una disciplina que permet de manera més fàcil aquest intrusisme, ve a ser una mica com el futbol que tothom opina, un s’ha llegit quatre llibres sobre un tema o ha viscut en un determinat moment històric (bé tot és moment històric) i se sent en capacitat de tenir la veritat històrica. Jo recordo en una feina un company que sabia que jo estudiava història em deia “que va saber tu professora de la guerra civil que mi padre no sepa, que él la vivio”. També recordo quan feia la carrera, al torn de tarda hi havia gent grandeta de 50 pa arriba (no tots eh), disposats ha qüestionar de vegades al professor, que això no dic que estigui malament, però a vegades de manera ridícula, una vegada ens feia classe un becari i ens llegia fragments del poema de Gilgamesh i a classe hi havia un alumne d’aquestes característiques contradient al profe i dient que en aquell poema es mostrava ja la lluita de classes que deia Marx.
Però jo no estic en contra de l’opinió, sinó de les sovint opinions gratuïtes, sense sentit i mancades d’anàlisis crític.
Per altre costat hi ha el tema de les novel•les històriques, jo no he llegit ni el Pont dels Jueus, ni la Catedral del Mar, ni m’atreuen gaire, ni sé si són bones o no, la Ciudad de los Prodigios si que l’he llegit i amb tot el respecte em va semblar molt dolenta, semblava més Chicago amb la llei seca que Barcelona, però tampoc crec que siguin els instrusos més perjudicials per la història, i al contrari si estan ben fetes poden apropar la història a la societat. Amb Robert Graves m’ho he passat bomba, els crítics li deien que feia un refregit de Tàcit i Suetoni, anys després vaig llegir aquests autors i possiblement si que era un refregit però un refregit genial, ara ja prefereixo sobre tot a Tàcit que Robert Graves però la sèrie de TV és inoblidable.
Penso que l’intrusisme perillós és una altre, és aquell pseudo intel•lectual, de vegades pseudo radical, amb un discurs escèptic, o per altre costat d’altres branques del coneixement com sociòlegs, pedagogs, periodistes, que sovint fan unes simplificacions històriques que al•lucinés, que encara continuen per posar un exemple simplificant l’edat mitjana com una època fosca, o el món reduït a la lluita de classes, o continuen donat per veritat històrica la tesis de Max Webber sobre capitalisme-protestantisme (aquesta última ja la criticava Pierre Vilar, però és que fa menys d’un mes vaig sentir una persona que la citava com a certa). Cito autors en aquesta línea superficial però d’èxit: Bauman, Bruckner, Saul Karsz, Robert Castel. Llegint sovint llibres d’arqueologia de vegades et trobes autors que consideren que per aprofundir més en els coneixements de les societats antigues es tindria que aprendre més dels sociòlegs, després de llegir un autor com Bauman, sociòleg que té un gran èxit, vaig pensar que primer els sociòlegs aprenguin història i després ja aprendrem sociologia nosaltres. El problema està en que les ciències socials tindrien que ser molt més multi disciplinars, i les facultats compartir més coneixements.
Per altre costat l’intrusisme escèptic postmodern, en particular el de M. Focault, per a mi, és el més perillós per la història, un manipulador nat, sense idea d’història, que manipulava els fets i quan l’acusaven de fer-ho, com va fer el mateix P. Vilar, contestava dient que ho feia per demostrar com la història era de manipulable i que realment aquesta no existia. El seu neo Nietzchenisme superficial que basa tot amb relacions de poder, i mecanismes de control social sense cap raonament científic, sinó per la seva percepció i manipulació de les dades. La voluntat de poder és innegable però no és l’únic que mou el món també hi ha altres valors com la solidaritat, la col•laboració, etc que han mogut el món. Però el que més en fastidia com aquest autor ha influït en els historiadors, fa poc llegia un un llibre d’arqueologia sobre l’origen de l’estat egipci, de D. Wengrow, i tot el tema interpretatiu estava inspirat en Focault i els mecanismes de control social i de control del cos que em semblaven bastant fluixets. Per altre costat igual em passa amb un llibre d’història contemporània “La lucha por Barcelona” de Chris Ealham, també d’inspiració Focuoliana i acaba fent una descripció de Barcelona de 1900-1936 plena de mecanismes de control social per part de les elits que malgrat no està malament del tot el llibre, de vegades em sembla una mica allunyada de la realitat.
El que no estic tan d’acord en aquest tancament de la història com passa amb altres ciències com és la física, cito una lectura recent i que m’ha agradat molt: “Les Ciències socials no són l’aplicació de les ciències naturals al estudi de la societat, sinó unes ciències amb una lògica emparentada (i no subordinada amb les ciencies naturals). A qui no ho vegi així, li aconsello que llegeixi El amor con pasión, de Luhmann; comprovarà a on ens ha portat la radicalització sistèmica que aquest autor ha fet amb l’obra de Parson i com questa visió prescindeix dels nostres sentiments. És coherent que la perspectiva sistèmica que concep més o menys una societat sense persones sigui la que més és basa en la biología” (Flecha, R; Puigvert, L, Gómez, J, Teoría Sociólogica Contemporànea) . La història no és tampoc una ciència com la biologia, és per sort més accessible i crec que aquest tancament de l’historia d’us exclusiu per savis si que patiria riscos de que els poderosos es fessin amb el discurs històric. A més pitjor que l’intrusime és sovint el mal us que fam molts historiadors de la història, i ho hem vist en el llibre del Armesto.
Hi ha molta gent que li agrada la història i que vol conèixer la història amb rigor, jo vaig que estudiar història a la tarda hi havia molta gent ja entrada en anys (jo mateix ja tenia 27) que ho fèiem perquè era el que sempre ens havia agradat i volíem passar ja de llegir l’Historia i Vida a llibres de més rigor (ei que els Història i Vida antics ens els que escrivia el Nestor Lujan eren molt distrets) . Sabem com va la carrera acadèmica, després dedicant-se a la història només queden una minoria amb el sistema de beques tan precari que tenim. La universitat no tindria que deixar en l’oblit a tota aquesta gent una vegada acabada la carrera, i per igual a les persones que els agrada la història i per qualsevol raó no poden accedir a la universitat. L’Ignasi Garcès fa dos anys que monta un cicle a la UB de cinema històric que s’apunten moltes persones que no són estudiants i els hi encanta anar a debatré sobre història Les universitats tenen problemes de peles però tampoc penso que obrir espais de coneixement siguin tan cars, com un aula i gent en ganes d’aprendre i dialogar, com en la nostre tertúlia. Fer una bona divulgació històrica, amb una base científica molt sòlida, honesta, i amb un diàleg continuo amb la societat seria quan es crearien ciutadans i ciutadanes crítics i on l’intrusisme sense cap rigor seria escapçat.
Per mi la nostre tertúlia (i futura associació) té que portar aquest camí de rigor, criticisme, diàleg, i aprenentatge compartit i obert a la societat. (i passar-ho bé).
Gregor, un gran discurs, no en sé tant, però ficaré cullerada. Efectivament, les novel·les històriques com la de Graves o les biografies com les de Zweig, i fins i tot Galdós, dignifiquen el tema ficció-història. Encara més, disculpo la manipulació històrica en la ficció si la novel·la, literàriament, és bona -o m'ho sembla a mi, és clar, per què, qui pot dir si és bona o no?-.
La Història sempre ha comptat amb molts afeccionats, té un component de conte real que atreu molt, és com un Hola retrospectiu, també, no cal menystenir la tafaneria, les cortesanes, els reis mítics ni els assassinats, ens han fet passar moments inoblidables.
Sobre els HIstòria y Vida, efectivament, l'època Luján era tota una altra cosa, era un afeccionat a la Història amb una biblioteca immensa i un rigor remarcable, ell i d'altres d'aleshores, ara les revistes, en general, fan pena.
També tinc mania a Foucault i ara l'estic patint perquè faig un postgrau de literatura i m'ha tornat a sortir el paio per allà.
Sobre la Història, sempre la manipularan, savis o no savis, polítics, professors, de forma inevitable, perquè la història del passat justifica el present, només cal veure com es pot explicar la de Catalunya i la d'Espanya, fins i tot sense faltar -del tot- a la veritat, segons es vulgui explicar en clau nacionalista catalana o no. A més ningú no ho pot saber 'tot', en això pequen els mateixos historiadors que sovint són especialistes d'una època, una cultura, però opinen 'en general'. Cal admetre també que fins fa poc pràcticament fèiem 'Història d'Europa' i encara.
Per la tele van fer fa anys una adatació crec que de Comencini del llibre Cuore de D'Amicis, i el director hi va afegir un epíleg molt interessant. El llibre s'esdevé després de l'unificació italiana, amb aquell entusiasme patriòtic que, a l'escola es palesa amb Itàlia per aquí, Itàlia per allà, recordem que pràcticamnet la llengua estàndard italiana, com l'alemanya, es van 'inventar'. Després de la primera guerra mundial el professor retroba un dels alumnes, un supervivent de les trinxeres, i admet que quan explicava allò a l'aula li semblava que els enviava a l'escorxador. Penso, per exemple, que el rebrot d'ETA amb tanta gent jove té molt a veure amb el discurs que es deu fer a les escoles basques. Aquí som més d'estar per casa, però a l'escola, llegint alguns llibres de socials he tingut aquesta sensació també, recordo un text que parlava de com a l'edat mitjana pagesos, monjos i tothom creava 'Catalunya', tot explicat amb una parafernàlia realment ridícula. També depèn de com ho expliques, la història franquista, tan entusiasta de la història oficial d'aleshores, no va aconseguir pas el que buscava, al menys a la llarga.
Una cosa és la història a nivell universitari, on la gent ja és adulta i, malgrat admiri el professorat pot arribar a qüestionar les veritats, i l'altra el consum històric en els primers nivells educatius, sense mentir, senzillament 'explicant' les coses d'una manera o d'una altra el discurs es molt diferent.
No recordo el personatge, crec que era francès, que, després d'una batalla perduda va dir 'no hi ha cap derrota que una pàgina de llibre d'història no pugui arreglar'.
En fi, un tema pelut i espinós, però apassionant.
Amb gran pena i ràbia per part meva perquè se m’ha esborrat tot el que ja havia escrit –i era força llarg- intento recomposar unes quantes idees que el debat sobre la veritat històrica m’havia suscitat. Ara faig recorten-peguen no sigui cas que em torni a passar el mateix. Allá voy.
Sintetizava les preguntes que el text de l’historiador polonès (carall de nom difícil que no encerto) i les següents intervencions posaven: 1. Existeix la veritat històrica?, 2) si existeix, com la definiriem?, 3) té la història més intrusisme que altres ciències?
El text del polonès no es pronuncia explícitament davant la primera pregunta, tot i que la presuposa, i passa a definir quin és l’ofici de l’historiador: prendre posició, donar el punt de vista, mantenir distància crítica respecte als fets i respecte a d’altres fins aliens a la veritat històrica…Parentesi: m’agrada aquesta apreciació d’ofici que tant ell com en Ramon utilitzen tan sovint, pel que té d’artesà, pacient, petit, normatiu, en la seva tossuderia de voler, malgrat tot, encendre llumetes dins la foscor… però si ens hi fixem ens descriu aquest ofici només amb elements subjectius: tomar posición, lo que denominamos la imparcialidad lo constituye sólo los esfuerzos que despliega…es únicamente su tentativa sincera… No serà que l’objecte de la història –desentrellar un o uns fets esdevinguts en el passat- és inaprehensible? Un cardiòleg, per exemple, té un objecte clar: el cor del seu malalt. No dic que la història no ha exisistit, no la nego. Només vull posar de manifest la naturalesa del fet històric. Per això m’estimo més utilitzar el terme fet històric, que no pas veritat històrica.
Si apliquem la tan reclamada -i poques vegades aplicada- multidisciplinarietat científica podriem fer un paral.lelisme amb la teoria de la incertesa de Heisenberg pel que fa a la física quàntica (ep, no sóc cap experta). En microfísica qualsevol instrument emprat per a la medició i anàlisi d’un objecte varia el propi objecte observat. Així succeix amb la història: els ulls que la contemplen i analitzen la conformen. Crec que el polonès va per aquest camí. I si això passa amb la matèria, amb els àtoms, com no haurà de ser-ne de conscient i humil l’historiador quan es disposa a acostar-se a un temps que ja ha fugit o a uns cosmos fets per homes i dones de carn i óssos, amb totes les varietats i multiplicitats de factors que van permetre que es desenvolupessin d’aquella manera…
La història és inevitable i ineludible. No podem defugir-la. Va per a aquells que la neguin o no la vulguin tenir en compte per la inseguretat i l’angoixa que la incertesa provoca. Els humans, com a individus i com a espècie, sóm històrics i cada ciència en particular té la seva pròpia història i es dóna en un context que demà serà història. D’aquí, crec jo, la universalitat de la preocupació històrica, fet que potser comporta que qualsevol vulgui o es cregui capacitat per dir la seva.
Per a això i pel perill de les manipulacions que molt bé heu esmentat, potser si que la història dóna cabuda a més intrusisme, però no és la única ciència de totes les ciències humanes, com veureu en l’exemple que us posaré en el comentari següent si és que teniu paciencia i ganes de llegir.
(to be continued)
L’exemple que us volia posar està agafat d’una altra ciència, la psicològica, i us transcriuré uns pàrrafs trets del llibre “Allò inconscient” de Carl Gustav Jung. Com que no us el puc transcriure tot, estic obligada a posar-vos en antecedents perquè si no, no s’entedrà res. Jung parla sobre les teories de Freud i d’Adler, dos psiquiatres, mestre i deixeble, que van defensar teories contraposades en la valoració de les neurosis. Freud posa tot l’accent en la teoria sexual i Adler en el complexe de poder. Jung analitza les dues teories al calor d’un cas pràctic d’una pacient i ens diu:
La incompatibilidad de las dos teorías tratadas en los capítulos precedentes nos induce a buscar un punto de vista más elevado, en el cual puedan coincidir formando unidad. Efectivamente, no debemos rechazar una de ellas a favor de la otra, por muy cómodo que sea este recurso; pues si examinamos ambas teorías con imparcialidad, no puede negarse que ambas contienen verdades importantes, y aunque éstas sean contrarias, no deben las unas excluir a las otras. La teoría de Freud es de tan sorprendente sencillez y claridad que casi nos produce repungnancia introducir en ella la cuña de una afirmación opuesta. Pero lo mismo ocurre con la teoría de Adler: también ella es de una sencillez y claridad luminosa y resulta tan explicativa como la de Freud. No es de admirar, por lo tanto, que los partidarios de ambas escuelas se aferren tenazmente, y a veces fanáticamente, a la teoría que consideran justa. (…)
Ahora bien: puesto que ambas teorías son justas en alto grado, es decir, explican adecuadamente su materia, es evidente que la neurosis ha de tener dos aspectos opuestos, de los cuales uno es interpretado por la teoría de Freud, y el otro por la de Adler. ¿Pero a qué obedece entonces que un investigador vea sólo una de las facetas, y el otro la otra? ¿Y por qué opinan ambos que están en posesión del único aspecto verdadero? Esto obedece, sin duda, a que, por su complexión psicológica, ambos investigadores descubren, precisamente en la neurosis, con preferencia aquello que corresponde a su idiosincrasia. No debemos suponer que Adler observe justamente distintos casos de neurosis que Freud. Ambos parten manifiestamente del mismo material experimental; pero como por complexión personal ven las cosas de distinta manera, desarrollan opiniones y teorías fundamentalmente distintas. (…)
Ambas teorías son harto adecuadas para REDUCIR a una realidad (…) Ambas resultan productos de una disposición unilateral (…) Pero una teoría reductiva es por sí sola imposible de aceptar como concepción general de la esencia de un alma, tanto si está enferma como si está sana. Porque el alma del hombre, esté sana o enferma, no puede explicarse solamente por reducción (…)
No us transcriuré la síntesi a la que ell arriba perquè no vé al cas, però si que vé al cas el mètode. Estem acostumats a pensar en dicotomies (si o no, o és això o és allò) quan la realitat no és ni actua així. És polièdrica, com deia el Dolbi. Tota visió que contribueixi a copsar-la enriqueix tant l’objecte com el subjecte que la contempla. I no es tracta simplement d’eclecticisme.
Anem ara a la història. Uns exemples. Hi ha algú que pugui negar la gran aportació de l’obra de Marx a l’anàlisi del desenvolupament econòmic de les societats, en especial en la seva època capitalista? Hi ha algú que no pugui reconéixer les pàgines clarificadores de Focault pel que fa a les relacions de poder en totes les seves més crues expressions? Hi ha algú que pugui passar pel damunt de l’aportació de Darwin a la lluita per la vida i la del príncep Kropotkin sobre la cooperació i l’ajuda mútua de les espècies en aparent contradicció amb la de Darwin? Bé, si hi ha algú que s’atreveixi que ho faci saber. Coses que aparentment es contradiuen, no ho fan si el que volem és no reduir la vida i els esdeveniments a una sola causa i a ser vistes sota un únic prisma. A mi m’agrada el polièdric.
Estic fent també un postgrau a la uoc sobre literatura a l'època digital i ha sortit el tema postestructuralisme, he comentat alguna cosa sobre el cansament provocat pel relativisme, fins aquest senyor de la societat líquida, Bauman, admet que potser està arribant quelcom més sòlid. Un professor em comenta sobre Hayden White, autor que sembla que té estudis sobre la dificultat entre separar relat de ficció del d'història seriosa, voldria saber la vostra opinió sobre aquest autor, que jo no coneixia.
http://es.wikipedia.org/wiki/Hayden_White
Potser en alguna ocasió n'heu parlat i jo 'no estava atenta', ep, que també pot ser.
També voldria incidir en el tema de l'invent de la història, de la tradició, hi ha un text de Hobsbawn i Ranger que em va semblar molt interessant,'L'invent de la tradició', només l'he fullejat, no el conec en profunditat, encara que vaig treballar a la uoc sobre la història del primer autor i em va sembla bona però una mica desmanegada.
Potser en el segle XXI les coses són més 'científiques' però sobre la història del passat, és possible deslligar ficció i ciència, mite i realitat?
Laura, interessantíssim tot el que dius. Però, per fer una mica de marro, una cosa són aquests autors i una altra les lectures diverses que se n'han fet, així com la seva utilització.
Respecte a Focault em passa com la Júlia amb Ferrer i Guàrdia, no el trago. I em quedo més en el missatge final del llibre que vam llegir a la tertúlia El Camino de la guerra; la violència en la prehistoria (J Guilaine i J Zammit), de la societat i la història com una construcció en comú en que la guerra és una faceta més però només una faceta, que reduir tot a la voluntat de poder com fa Foucault. Amb un missatge que sembla molt radical i trencador contra les elits però que té un fons molt reaccionari. És molt significatiu el famós diàleg Chomsky- Focault que ho podeu trobar a la xarxa, en el que tota apel•lació que fa el primer per la transformació social (no oblidem que Chomsky és anarco-sindicalista), l’altre li contesta sempre en to escèptic com que qualsevol intent de buscar la justícia social no deixa de ser una voluntat de poder amagada. Crec que Focault pateix una mena de paranoia, en tot veia mecanismes de control social, diuen que la seva gran aportació és la seva capacitat de detectar que el poder està molt més fragmentat del que sembla, que està en les relacions familiars, en el metge, el professor en el llenguatge, tot és una tàctica per la voluntat de poder. Vaig tenir una profe al doctorat, molt Focauliana, que era capaç de dir que el bicing era un mecanisme més de control social perquè et demanaven una targeta amb les teves dades quan ho podien fer que tiressis unes monedes i en portar-te la bici, però clar així ens tenen més controlats pel “gran germà”, ho sento però amb això sóc escèptic, el primer que s’enduria la bici i no la tornaria segurament seria jo. També criticar les càmeres de vigilància al carrer queda com a molt progre i subversiu, però que li diguin a la pobre dona que vivia al carrer i que la van matar a un caixer, ella ja està morta però almenys gràcies a una càmera van detenir aquells energúmens que la van assassinar. Ei, ja sé que abans d’arribar a tot això és podria haver evitat amb una millor educació, una societat més justa, basada en el diàleg i el respecte a les persones, amb la superació de les desigualtats i la pobresa, i si assolim això ja no faran falta càmeres, però no estic oposat a que hi hagin càmeres de vigilància de moment i inclús poden servir per dissuadir actituds feixistes. Clar però Foucault tampoc estaria d’acord amb mi en el tema de que es podria evitar millorant l’educació, la societat, etc, ell diria que només és una tàctica de una nova voluntat de poder idèntica a la de les càmeres, es a dir que no es pot fer res.
En tot el demés que escrius Laura, estic bastant d’acord i m’agrada molt sobre tot l’exemple que has posat amb una explicació inicial breu, clara i concisa.
Publica un comentari a l'entrada