LILÍ BOULANGER (1893-1918), UNA VIDA BREU I EXTRAORDINÀRIA

 

El 15 de març de 1918 moria, a França, amb tan sols vint-i-quatre anys, Marie-Juliette Olga Boulanger, més coneguda com Lilí Boulanger.

Durant anys vam haver de sentir i llegir que no hi havia dones pintores, ni compositores, ni sé quantes coses més. En aquestes darreres dècades estem recuperant molts noms de dones que van destacar en tota mena d'activitats.

Lilí Boulanger va tenir la sort de néixer en una família culta i amb referents musicals. Una seva àvia era cantant, el seu pare era compositor i professor de cant, la seva mare també era cantant i la seva germana va ser compositora i pedagoga musical. Lilí Boulanger no tan sols va crear música, tocava el violí, el violoncel, l'arpa, el piano i l'orgue.

De molt petitona va patir una neumònia que li va afectar el sistema immunitari, durant tota la seva curta vida va patir problemes de salut. Gabriel Fauré, amic de la família, li va fer classes de piano. Els problemes de salut van fer que no aconseguís el prestigiós Premi de Roma la primera vegada que s'hi va presentar però sí la segona, l'any 1913. Es va traslladar a la Vila Mèdici, on s'allotjaven els guanyadors del premi, el qual li va comportar també un contracte amb l'editorial Ricordi. L'esclat de la guerra, el 1914, va fer que hagués de tornar a París.

Hauria volgut ser infermera de guerra però a causa del seu estat de salut no era possible i va fundar el Coité Francoamericà del Conservatori Nacional, una organització que donava suport moral als músics combatents i ajudava les seves famílies. L'any 1916 va tornar a Roma durant uns mesos, va saber que li quedaven a tot estirar un parell d'anys de vida i va intentar acabar algunes de les seves composicions més importants, els salms 24 i 129 i l'òpera La princesse Maleine, que no va poder finaltizar. Va morir amb vint-i-quatre anys, la seva malaltia, avui, es coneix com 'la malaltia de Crohn'.

Va ser enterrada al cementiri de Monmartre, on també reposa la seva germana Nadia, així mateix compositora i una gran pedagoga musical, hi ha qui pensa que ha estat la millor de la història. Nadia va donar un gran suport a la seva germana, va morir amb noranta-dos anys, l'any 1979. Nadia va mantenir viu el record de la seva germana, amb una fundació a Boston que ajuda joves promeses de la música. La seva música té un fort referent espiritual, les dues germanes van ser molt religioses. Una gran part de la seva obra, malgrat els esforços de Nadia, es va perdre o va ser destruïda per ella mateixa. 

A youtube podeu escoltar algunes de les seves composicions i saber més detalls d'una vida tan breu i tan extraordinària. 

BÉCQUER, EL SEU TEMPS I AQUELLES REINES D'ABANS

 

Com que em sap greu tenir el blog aturat i això dels enigmes en donava molta feina, tot i que potser en algun moment hi torni, el dedicaré a penjar-hi articles breus amb rerefons històric o comentaris sobre llibres, programes de ràdio o televisió o llibres que tinguin relació amb el passat, recent o remot.

Per començar evocaré el programa d'Imprescindibles que vaig veure ahir, a la segona cadena, molt interessant però que m'hauria agradat més llarg. Bécquer va ser un personatge enigmàtic i misteriós, del qual sembla que en sabem poca cosa. Va viure pocs anys i, com tanta gent del passat, en pocs anys va fer moltes coses. El seu germà pintor també va morir molt jove.

Als dos germans se'ls va atribuir l'abans oculta i avui molt coneguda sèrie de dibuixos Los borbones en pelotas. En general, avui, es creu que no va ser obra seva. Isabel II va ser una reina amb mala sort i mala formació, se li critiquen els amants, que potser van ser molts però que, comparats amb les amistançades dels senyors reials, poca cosa. Va ser una joguina en mans de la gent ambiciosa que l'envoltava. La van casar amb un personatge impotent o homosexual, el tema del seu casament va ser objecte de molta polèmica i fins i tot va provocar problemes diplomàtics que abocarien França i Prússia a la guerra.

La seva mare, a qui havien casat amb Ferran VII, oncle seu, es va tornar a casar amb el famós Muñoz, guardia de corps, estaven molt enamorats, van tenir molts fills i es van embutxacar un munt de calerons en corrupteles de tota mena. Una cobla satírica de les moltes que corrien pel país, ironitzava amb molta gràcia:

"Clamaban los liberales
que la reina no paría,
y ha parido más muñoces
que liberales había".

Les guerres carlistes van ser una gran desgràcia, potser per això encara se'n parla poc i, encara, amb certa pàtina romàntica. Isabel II, que va poder viure força bé a l'exili, va deixar, anys a venir, que l'entrevistés Galdós, qui, tot i les seves idees, va acabar per respectar seriosament aquella dona amb tan poca sort i tan mal aconsellada que, en la seva maduresa, es mostrava lúcida i més intel·ligent del que ens han fet creure. L'estrany destí hispànic  recuperaria els Borbons, amb Alfons XII, fill de la reina, a qui ella mateixa va advertir que el poc que tenia de Borbó era de la mare. Es veu que son una dinastia amb xamba, vaja.

Bécquer va escriure moltes coses al monestir de Veruela, recuperant-se una mica de la seva tuberculosi, el mal del segle, al qual sembla que es podia haver afegit la sífilis i alguna altra xacra. Madrid, on vivia aleshores, era una ciutat moderníssima comprada amb una Espanya rural, en aquest cas l'Aragó profund, que vivia tocant a l'Edat Mitjana, i on encara s'havien assassinat pobres dones titllant-les de bruixes, en alguns pobles. A Bécquer el tema el va fascinar, era com viatjar en el temps, i això que ni Madrid ni Barcelona eren París o Londres. Avui, a la misteriosa i fascinant zona de Trasmoz, s'hi fan festes de bruixeria recreativa, com a Cervera. 

https://www.rtve.es/television/20210122/misterios-muerte-becquer/2067883.shtml

JOAN GILABERT JOFRE, EL 'PARE JOFRE'

 

El protagonista del darrer enigma era, com algu va endevinar, el valencià Joan Gilabert Jofre, frare mercedari, personatge poc conegut més enllà de València, pioner en l'atenció i tractament dels malalts mentals. 

 https://es.wikipedia.org/wiki/Juan_Gilaberto_Jofr%C3%A9

UN HOME DE FE, CORATJÓS I PIONER EN LA SEVA TASCA

El nostre protagonista va ser un pioner en un tema important, atendre determinades malalties, desateses, marginades, mal entenses i objecte de condemna popular.

Potser per aquí va veure com exercien violència damunt d'un pobre home i això el va decidir. 

Va necessitat el vist-i-plau d'aquest senyor, que manava molt.

Aquest mediàtic personatge va col·laborar amb ell. 

Aquí va estudiar el que li calia per a la seva professió principal.

No eren temps fàcils, ans al contrari. Però, quins ho son? 

Aquest senyor important també li va donar suport.

Aquí el teniu, imaginat per un artista d'uns altres temps. Tot i que a la seva terra se'l valora i recorda no ha rebut el reconeixement definitiu pertinent, considerant la tasca que va fer i que va ser el primer en preocupar-se d'aquells dels quals ningú no es preocupava.

UNA DONA SINGULAR

En aquesta ciutat, però no pas a l'època de la pintura, va néixer la nostra protagonista. Per sort, encara es viva, tot i que molt gran. Va néixer en una família amb diners, i, per sort, en un país on no van tenir problemes a causa de la seva religió, tot i que en els darrers anys les coses s'han complicat, i no tan sols per a aquestes persones, per cert. 

Avui hi ha moltes dones dedicades al seu ofici però ella és una pionera, i, al seu país, la més reconeguda. Els seus primers treballs van tenir a veure amb les fotografies que veieu aquí.

En algun moment va col·laborar amb aquest senyor, famós avui però no aleshores.

Ha rebut premis i reconeixements diversos al llarg de la seva vida.

En una ocasió va haver de compartir premi amb aquest senyor.

Durant els anys seixanta va fundar una important institució, al seu país, i la inauguració té a veure amb la fotografia.

La seva obra no és gaire extensa però sí molt rellevant. I és importantíssim el seu paper com a promotora cultural, en el seu camp professional. L'any passat, a Barcelona, la van recordar i homenatjar.