BÉCQUER, EL SEU TEMPS I AQUELLES REINES D'ABANS

 

Com que em sap greu tenir el blog aturat i això dels enigmes en donava molta feina, tot i que potser en algun moment hi torni, el dedicaré a penjar-hi articles breus amb rerefons històric o comentaris sobre llibres, programes de ràdio o televisió o llibres que tinguin relació amb el passat, recent o remot.

Per començar evocaré el programa d'Imprescindibles que vaig veure ahir, a la segona cadena, molt interessant però que m'hauria agradat més llarg. Bécquer va ser un personatge enigmàtic i misteriós, del qual sembla que en sabem poca cosa. Va viure pocs anys i, com tanta gent del passat, en pocs anys va fer moltes coses. El seu germà pintor també va morir molt jove.

Als dos germans se'ls va atribuir l'abans oculta i avui molt coneguda sèrie de dibuixos Los borbones en pelotas. En general, avui, es creu que no va ser obra seva. Isabel II va ser una reina amb mala sort i mala formació, se li critiquen els amants, que potser van ser molts però que, comparats amb les amistançades dels senyors reials, poca cosa. Va ser una joguina en mans de la gent ambiciosa que l'envoltava. La van casar amb un personatge impotent o homosexual, el tema del seu casament va ser objecte de molta polèmica i fins i tot va provocar problemes diplomàtics que abocarien França i Prússia a la guerra.

La seva mare, a qui havien casat amb Ferran VII, oncle seu, es va tornar a casar amb el famós Muñoz, guardia de corps, estaven molt enamorats, van tenir molts fills i es van embutxacar un munt de calerons en corrupteles de tota mena. Una cobla satírica de les moltes que corrien pel país, ironitzava amb molta gràcia:

"Clamaban los liberales
que la reina no paría,
y ha parido más muñoces
que liberales había".

Les guerres carlistes van ser una gran desgràcia, potser per això encara se'n parla poc i, encara, amb certa pàtina romàntica. Isabel II, que va poder viure força bé a l'exili, va deixar, anys a venir, que l'entrevistés Galdós, qui, tot i les seves idees, va acabar per respectar seriosament aquella dona amb tan poca sort i tan mal aconsellada que, en la seva maduresa, es mostrava lúcida i més intel·ligent del que ens han fet creure. L'estrany destí hispànic  recuperaria els Borbons, amb Alfons XII, fill de la reina, a qui ella mateixa va advertir que el poc que tenia de Borbó era de la mare. Es veu que son una dinastia amb xamba, vaja.

Bécquer va escriure moltes coses al monestir de Veruela, recuperant-se una mica de la seva tuberculosi, el mal del segle, al qual sembla que es podia haver afegit la sífilis i alguna altra xacra. Madrid, on vivia aleshores, era una ciutat moderníssima comprada amb una Espanya rural, en aquest cas l'Aragó profund, que vivia tocant a l'Edat Mitjana, i on encara s'havien assassinat pobres dones titllant-les de bruixes, en alguns pobles. A Bécquer el tema el va fascinar, era com viatjar en el temps, i això que ni Madrid ni Barcelona eren París o Londres. Avui, a la misteriosa i fascinant zona de Trasmoz, s'hi fan festes de bruixeria recreativa, com a Cervera. 

https://www.rtve.es/television/20210122/misterios-muerte-becquer/2067883.shtml

PRIM, LA SEVA MÒMIA I LA SEVA MEMÒRIA

Aquests dies no he somniat en la mòmia del General Prim per casualitat. He llegit un llibre de divulgació sobre el personatge i he participat en una tertúlia sobre aquest llibre on han sorgit molts més temes a l'entorn d'aquell segle XIX que ara sembla que es mira amb interès i curiositat i amb l'esbiaixada mirada de voler-lo comparar al present, un clàssic. Sobre aquesta lectura vaig endegar una ressenya que podeu llegir aquí. Fa algun temps ja vaig escriure sobre aquest personatge a l'entorn de la publicació del llibre, molt fluixet pel meu gust, La berlina de Prim. 

TV3 va emetre fa pocs dies un reportatge sobre Prim, amb atenció preferent a la seva mòmia, car al pobre general no l'han deixat mai tranquil. Després de esbombar a tort i a dret que l'havien escanyat va resultar que no era així i que la gran descoberta era una patinada més de tantes com ens n'amollen un dia i un altre i de les quals no es demanen mai excuses. RTVE també té a punt una pel·lícula o sèrie sobre Prim, amb un repartiment de categoria, encapçalat pel gran Francesc Orella i amb gent com Simó Andreu que és un dels meus ídols cinematogràfics des de fa anys. Veurem quan ens la passen si es que ho fan, espero que sí. Per cert, al documental de TV3 no vaig poder esbrinar qui era l'actor que interpretava al protagonista.

Prim, com Pi i Margall, són catalans que no responen a certa història oficial molt del gust del present. Incomoden a uns i altres pel fet que estan en aquella línia, avui difusa, de la tercera via. No s'entén que se'l deixessin endur de Madrid, on reposava al Panteón de hombres ilustres, en una operació d'aquestes fúnebres i glorificadores, pel tal de traslladar-lo a la seva ciutat natal, Reus, a principis dels setanta. Els morts, ja se sap, donen rendiment en moltes ocasions als protagonistes del present, no sé si avui es faria aquell trasllat un dels promotors del qual va ser Carles Sentís. Prim tenia molt de carisma i va assolir una gran popularitat. Se li han perdonat moltes coses que no perdonem a d'altres, com Espartero, i ningú no ha qüestionat mai, que jo sàpiga, les estàtues que se li han dedicat, els carrers i places i la resta. Té indrets i monuments a Catalunya, a tot l'estat espanyol, a Mèxic. Puix parla català...

Les nenes del temps de la meva mare i les anteriors jugaven a la rotllana i a saltar a corda cantant coses molt actuals, en les quals hi podien intervenir Espartero, la reina Mercedes i, és clar, Prim. És una llàstima que avui no es generin cançons de rotllana amb personatges del nostre temps o del passat recent.

En la calle del turco 
Le mataron a Prim 
Sentadito en su coche con la guardia civil
Con la guardia civil, con la guardia rural

A las diez de la noche
En paseo real 
Cuatro tiros le dieron en mitad del corazón
Cuatro tiros le dieron a boca de cañón

Al pasar por las cortes le dijeron a Prim
Vaya usted con cuidado, que le quieren herir
Si me quieren herir, que me dejen hablar
Para entregar las armas a otro general 

Al llegar a la plaza, salió el hijo mayor
¿quién ha sido ese ingrato que a mi padre mató?
¿quién será ese tirano, quién será ese traidor?
¿quién ha sido el infame que a mi padre mató?

Sobre Prim i el seu assassinat s'ha escrit i debatut molt més que no pas a l'entorn de molts altres assassinats de l'època i d'altres èpoques i sembla que la cosa encara cueja i no el deixaran tranquil. Prim va tenir un fill i una filla però els seus títols van acabar passant a branques col·laterals per manca de descendents directes. La seva vídua va desaparèixer en morir ell, va tornar a França i poca cosa es va saber sobre ella. Aquí podeu llegir un interessant document sobre aquesta dama tant interessant malgrat la seva discreció i com va anar el tema d'aquell casament, tan pràctic per al nostre general preferit. 

Els llibres sobre Prim són molts i un testimoni d'excepció de l'època va ser Pérez Galdós de qui es va dir que sabia molt més que no pas el que va explicar en els seus Episodios. L'any 1930 es va filmar una pel·lícula sobre Prim que es considera la primera pel·lícula sonora espanyola, tot i que de fet és sonoritzada. Estaria bé que fos accessible de forma pública però de moment no ho és. El seu protagonista va ser un actor avui oblidat, Rafael Maria de Labra. La dona de Prim la interpretava Carmen Viance, una actriu de l'època que es va retirar força jove, amb l'arribada del cine sonor. El director va ser el gran José  Buchs.

Rafael Maria de Labra havia nascut a Guadalajara el 1892. Va treballar en el teatre des de molt jove i va debutar, precisament amb la companyia d'Enric Borràs i amb el Tenorio. Més endavant es va incorporat a la companyia de Maria Guerrero i  va realitzar moltes gires per Veneçuela i Mèxic. En esclatar la Guerra Civil es va exiliar amb un grup d'actors refugiats i a Mèxic va formar una comapnyia de sarsuela i va treballar en el teatre com a primer actor i director. L'any 1963 va morir a Ciutat de Mèxic.  L'aportació de molts actors i actrius al país mexicà es poc coneguda i sempre es parla més aviat d'escriptors i intel·lectuals que no pas del món del teatre i del cinema, en el cas dels exiliats d'una certa categoria. 

L'afició per mòmies i difunts és ben curiosa. Pel que fa a la del General Prim evito posar-ne una de les moltes imatges que hem pogut veure en aquests darrers temps. Recórrer als difunts és recórrer al passat quan no n'hi ha prou amb el present i cal justificar-lo d'alguna manera amb mites retrospectius. Crec que cal deixar descansar els morts i no opinar -ni votar- per ells. Van ser, com nosaltres, fills de la seva època i de les seves circumstàncies. Un home tan presumit i curós amb la seva imatge em temo que s'esgarrifaria si des d'algun lloc del més enllà pogués veure's hores d'ara. 

L'afició a les exhumacions no és tan sols de casa nostra, a França es van desenterrar durant uns anys molts personatges i es va arribar també a consideracions errònies sobre enverinaments diversos fins que es va acceptar que en molts productes de cosmètica s'utilitzaven coses com el mercuri, del qual es trobaven sovint restes entre les relíquies recuperades. L'exhumació de sants i tot això dels cossos incorruptes és també un clàssic. Fins i tot les fúries revolucionàries han tingut molta afició als desenterraments d'esquelets i mòmies. 

UN LLOC ON NO S'HI ANAVA A ESTIUEJAR, PRECISAMENT...

La part més filosòfica de la història és donar a conèixer les bestieses comeses pels homes

(Voltaire)

Aquests tres personatges tenen en comú el fet d'haver passat una part molt tràgica de la seva vida en el mateix lloc, un lloc vergonyós que es va tancar de forma definitiva el mes d'agost de fa seixanta-un anys, tot i que ja en feia sis que estava clausurat. També comparteixen el fet d'haver sobreviscut a l'experiència, cosa molt poc habitual.

A veure si trobeu el nom dels tres personatges i sabeu de quin indret parlo, avui, per cert, com tants altres escenaris de barbaritats diverses s'ha convertit en un lloc que desvetlla la curiositat turística, així és el món.

Misteris del món acadèmic d'ahir, d'avui i de sempre

No entenc un borrall el refús de la UAB a l'honoris causa proposat per a Jordi Nadal i Josep Fontana. Per als profans en una altra matèria que no sigui l'admiració vers persones de prestigi indiscutible, els embolics sectaris del món acadèmic ens queden molt lluny.

Estaria bé que algú expliqués el perquè no. El perquè sí ja l'han explicat els qui els proposaven, persones que fins i tot es pot dir que potser no són ideològicament de la mateixa corda però que reconeixen el mèrit professional d'aquests dos grans personatges del nostre món cultural. 

Quan es parla de problemes educatius sempre es parla de baix a dalt. Em temo que també en les etèries altures s'hauria d'incidir i que el poble hauria de conèixer una mica més quins fils estranys mouen determinades decisions incomprensibles. Quan, de vegades, es reparteixen molts honoris sense tantes històries.

Dissabte històric a Móra la Nova!!!

Dissabte, 2 de juliol, tindrà lloc la Jornada organitzada per l'Institut Ramon Muntaner sobre Cultura i recerca en el territori. Informació i inscripcions online aquí.

Animeu-vos i aprofiteu la visita per conèixer una mica més Móra i els seus voltants!!!!Inscripció gratuïta, dinar optatiu.

Homenatge a Miquel Siguan

Homenatge a Miquel Siguan

Aquest dissabte va morir Miquel Siguan, catedràtic de la Universitat de Barcelona, psicòleg, escriptor, pare de la normalització lingüística, i etc, etc.

Respecte a la història, va ser un home que va deixar un testimoni de la seva experiència a la guerra civil en el llibre: La guerra als vint anys. Era  una persona que havia quedat clarament marcada per aquell conflicte.

Era un home de reflexions profundes i fins els últims moments de la seva vida els seus escrits demostraven una gran clarividència, encara que no era historiador mostrava una gran capacitat en l’anàlisi dels fets històrics.

Reprodueixo un article que recentment es va publicar a la vanguardia, però que també es pot trobar al bloc que tenia el propi Miquel Siguan, El Mirador, on parla de la crisi d’ara i la del 29, lligant aquell crack amb fets com la caiguda de la monarquia d’Alfons XIII , les dificultats de la república, i la guerra civil, una vessant històricament encara molt poc coneguda.
                                                                               Gregor Siles

VA PARA LARGO

Cuando estalló la crisis del año 29 yo tenía once años y como a mi casa llegaba La Vanguardia supe que en Nueva York hombres de negocios se precipitaban por las ventanas de los rascacielos y en los años siguientes tuve a menudo ocasión de oír hablar de ella. Es cierto que en los Estados Unidos donde había empezado la crisis el ascenso en 1932 de Rooswelt a la presidencia y la implantación del New Deal permitió sustentar la economía sobre bases más sólidas pero los efectos de la crisis habían llegado a todo el mundo y en primer lugar a Europa agravando la conflictividad social. No es exagerado relacionar la crisis iniciada en la bolsa de Nueva York con la caída de la monarquía en España en 1930 y con las dificultades que encontró el régimen republicano, y que llevaron a la revolución de Asturias y finalmente a la guerra civil pero las consecuencias de la crisis del 29 se acusaron en toda Europa. En la Alemania empobrecida por el tratado de Versalles la crisis económica propició la subida de Hitler al poder mientras en Rusia facilitó el ascenso de Stalin y a continuación la consigna de establecer en todos los países “frentes populares” en los que el partido comunista llevaba la dirección. De manera que parece claro, y no soy el primero en decirlo, que la guerra española y la guerra mundial fueron las últimas consecuencias de la crisis que había empezado 16 años antes en la bolsa de Nueva York.

Volvamos al presente. Hace un tiempo, al final del imperio soviético, se nos dijo que se acercaba una época de progreso indefinido porque la economía sería plenamente libre y cuando la economía es libre se autorregula. Hoy sabemos que no es cierto y que los especuladores no solo no se autorregulan sino que son capaces de saltarse todas las regulaciones tal como la crisis actual ha dejado claro. Y el hecho es que la crisis todavía no ha terminado y que hay cantidades ingentes de dinero dispuestas para jugar a la baja contra cualquier moneda o cualquier situación que parezca vulnerable de manera que todo hace suponer que tenemos crisis para rato. Y esto ocurre en un mundo donde la mitad de la población vive en la miseria y donde hay conflictos latentes entre grandes potencias o sea en un mundo altamente inflamable de manera que la sospecha de que la crisis actual pueda enquistarse y derivar trágicamente como lo hizo la que conocí en mi infancia parece inevitable. Y conste que, en este caso, nada me gustaría más que equivocarme.

MIQUEL SIGUAN La Vanguardia 20.III 2010

Un record personal

Aprofito l'homenatge per parlar d'un comentari de Miquel Siguán que em va semblar clarivident i realista. Va ser fa anys, en un d'aquells enyorats programes del senyor Puyal a TV3. Es parlava dels problemes de la professió de mestre o educador, de l'ensenyament en general i en algun moment es va comentar que el sou dels mestres era, d'entrada, prou bo en l'actualitat, si es comparava amb la mitjana del país.


El senyor Siguán, que criticava el poc reconeixement que es donava a l'ensenyament, en general, va respondre, més o menys (cito de memòria):


-Hi ha una gran diferència, si vostè és periodista, metge, cuiner, pot arribar a tenir un gran prestigi, sabran que és bo, pot arribar a ser el millor del món i això comportarà també beneficis econòmics amb els quals es pot enriquir. Ningún no sabrà, però, que és un bon mestre o un bon professor, no tindrà cap mena de reconeixement ni de benefici econòmic per això...


Siguán era també molt franc i directe respecte als problemes del català, i parlava sovint dels problemes de les llengües minoritàries des d'un punt de vista realista, en el sentit en el qual va sortir alguna cosa, també, en la darrera tertúlia, amb referències a països en els quals la normalitat política els ha portat a valorar la necessitat de comptar també amb una llengua majoritària d'ús habitual. Podeu llegir l'article del País, on es remarca aquest aspecte, poc còmode per a alguns i que potser no s'ha comentat massa a casa nostra (on s'ha incidit molt més en el seu paper cabdal en el temps de la implantació de la immersió lingüística), aquí. O sigui, que cadascú vol el que vol veure, vaja. Un fragment:




De sus obras, una de las más influyentes y debatidas fue 'España plurilingüe'. En ella, a partir de los trabajos sobre psicolin-güística realizados a lo largo de su vida universitaria, reflexionaba sobre la convivencia del castellano y el catalán en Cataluña y de las diversas lenguas peninsulares en el conjunto de España. Y acababa con un canto a la pluralidad. Especialmente la lingüística. Para Siguán, una lengua con pocos hablantes (siempre en términos relativos) tiene perfecto derecho a existir, pero no debe perder de vista que no siempre eso es lo mejor para los ciudadanos. Como ejemplo señalaba países como Holanda y Dinamarca, que habían apostado claramente por dotar a sus nacionales de más de un idioma. En realidad, sostenía en esa obra, la afirmación de la identidad entre nación e idioma no se sostiene, aunque se trate de un prejuicio romántico con abundantes defensores.

Pero eso, sostenía, no debe llevar al abandono de las lenguas minoritarias en beneficio de las que tengan mayor presencia mundial. Por ejemplo, defendía que en la multilingüe Unión Europea habría que evitar que el inglés se convirtiera en la segunda lengua de todos. Y no dejaba de mostrar su perplejidad ante el hecho de que, frente a esa tendencia, la voz principal fuera la de Francia, cuya política interior es abiertamente contraria al pluralismo lingüístico. España, afirmaba, a trancas y barrancas ha terminado por espolear la pluralidad incluso en territorios gobernados por la derecha españolista (caso de la Galicia del PP) lo que haría que pudiera defender la pluralidad en la UE con muchos más argumentos.

Siguán va ser un esperit brillant i lliure, intel·ligentíssim i crític, va col·laborar molt amb els mestres, en cursos i escoles d'estiu, durant una llarga i brillant època de represa pedagògica, avui també en crisi perquè no s'ha evolucionat com calia. Descansi en pau l'admirat professor!!!

                                                                                                     Júlia Costa

Cinema documental sobre la nostra història recent

Reprodueixo al nostre blog el comentari que he fet a La Panxa del Bou sobre uns documentals amb contingut històric evident, que, per sort, podem veure a Barcelona aquests dies (Júlia)

Han coincidit als cinemes de Barcelona, aquests dies, tres documentals molt interessants. Ja vaig parlar de Hollywood contra Franco. Aquest pont l'he aprofitat per anar a veure 'Vivir de pie', a l'entorn de Cipriano Mera, militant de la CNT que va tenir una llarga i complicada vida, i 'Garbo', sobre Joan Pujol, un espia molt particular, també amb una vida complexa i força enigmàtica. Cadascun d'aquests documentals té moltes virtuts i alguns defectes, en tots tres queden punts obscurs per aclarir, misteris sense resoldre, cosa que encara els fa més interessants. En sortir de veure Garbo, vaig sentir una noia jove que comentava a la seva parella: quines ganes tinc d'arribar a casa i començar a cercar més informació a l'ordinador. Em sembla que no era pas l'única en sortir de la sala amb aquest afany investigador.

Són aquests uns documentals que mereixen un lloc als instituts i a les universitats, i també un debat posterior, aprofundit, amb gent d'edats diverses i opinions fins i tot divergents. És una sort que hi hagi persones disposades a endegar aquestes iniciatives i, també, que tinguem la sort de poder gaudir d'aquestes pel·lícules, tant o més remarcables que qualsevol altra, molt més convencional, de ficció. No voldria entrar massa en el contingut concret de les històries, el fet és que sobre Mera i Pujol podreu llegir informacions diverses, fins i tot incoherents o inexactes, per la xarxa. Mera va ser l'exemple d'home d'una peça, honrat, que va viure i morir pobre, amb unes idees que no va canviar massa, malgrat el pas del temps i els desenganys que va tenir. Deia que s'estimava més haver estat enganyat que enganyar, que les bones persones sempre són enganyades. Encara que es pugui estar en desacord amb la seva trajectòria, desvetlla respecte i admiració, per la seva extraordinària coherència. Pujol és un altre tipus d'home, l'oportunista inquietant, que no acabem d'entendre, un home capaç de convèncer tothom i mentir de forma extraordinària, un estrany personatge. Història viva, doncs, sobre un període complicat de la història, d'una història que encara tenim molt present. No us els perdeu!

Joaquim Ventalló, xerrada

Avui, dimarts 24 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, a la biblioteca Francesc Boix (metro Poble-sec), l'historiador Pau Vinyes del Centre Ignasi Iglésies ens oferirà una xerrada sobre Joaquim Ventalló, traductor de Tintín al català i moltíssimes coses més, un personatge molt interessant, avui poc conegut. Podeu trobar més informació sobre Ventalló al blog La Panxa del Bou. 

Hollywood contra Franco i les sales de cinema contra els espectadors!

Fa pocs dies es va promocionar aquest documental, que sembla molt interessant. Gregorio Morán en parlava també dissabte, al seu espai habitual del diari La Vanguardia que molta gent segueix. La meva sorpresa ha estat comprovar que, ara per ara, a Barcelona, només es pot veure als cines Icària en horari únic de dos quarts d'una de la matinada. Em sembla una vergonya. Precisament era un dels documentals a tenir en compte en les nostres propostes de cine fòrum sobre temes històrics. Tanta memòria històrica i després passen aquestes coses, quan aquest documental s'hauria de passar a instituts i facultats de forma normalitzada. Per cert, a Girona es pot veure en un horari més raonable, haurem de fer una excursió històrico-tertuliera a la ciutat immortal.

Final de temporada

Eiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

Després de la meravellosa darrera tertúlia de la temporada, amb un èxit de participació quantitatiu i qualitatiu, com a balanç global del curs ha estat una passada, hem aprés molt i ens hem divertit, que de vegades sembla que una cosa no pot estar sense l’altre.

Crec que també l’èxit ve de la metodologia, igualitària i dialògica; tampoc no era difícil que funcionés perquè era una pràctica que ja es feia en universitats i escoles (com va dir el Ramón Flecha el dia que va venir, que també es fa a les universitats de Harvard i Wisconsin, o sigui que poca broma). Però en història si que hem estat els primers, i amb això si que hem fet història.

I també és d’agrair a l’arxiu l’espai tan xulo que ens ha deixat, la sala Dalamases, que, malgrat el fred, es tan maca que no se’ns han congelat les idees.

Ara ja no tornem fins el primer divendres d’octubre, però encara no hem triat llibre, passo el llistat de propostes amb les anteriors i he afegit de noves que s’han anat fent. Dono un termini de 15 dies per tal que n'envieu de noves i després fem votacions.

Recordeu llibres d’història, molt millor obres amb un cert reconeixement, (finalment he tret les novel·les perquè hi havia discrepàncies si aceptar-les o no), i amb una certa preferència per temes de Catalunya i Barcelona, però també universals.

Som el millor grup de Barcelona, 99 vegades millors i milions

Una abraçada

Gregor Siles

Llistat llibres (a l’espera de les vostres propostes)

La setmana tràgica explicada per David Martínez Fiol
La Pavorosa Revolución, A.F WalbanK
Catalunya en un conflicte europeu: Felip V i la pèrdua de les llibertats catalanes (1700-1714), Joaquim Albareda i Salvadó
Historia de un Alemán (1914-1933) - Sebastian Haffner
Uruk la primera ciudad, Mario Liverani
Arqueología y lenguaje, C. Renfrew
Sobre l’origen de les llengues indoeuropees
El sueño de la nación indomable, Ricardo García Cárcel
El Carlismo, Jordi Canal
Nació, estat, socialisme, un anàlisi del cas espanyol, Pierre Vilar
La invención de la tradición, Eric Hobsbawm
L'Òmnibus de la Mort: Parada Falset, ORENSANZ, TONI
El queso y los gusanos; Carlo Guinzburg
(microhistoria, la vida d’un moliner a la Italia medieval)
La Revolución Francesa, Peter Mcphee
Felipe II, Geofrey Parker
La cultura anarquista a Catalunya, Aisa, Ferran, Col·lecció: De bat a bat
Ferran Aisa, amb La cultura anarquista a Catalunya, s'endinsa en el moment més important de l'anarquisme. I ho fa analitzant la construcció de la cultura llibertària en el si del proletariat català i seguint la vida social i quotidiana dels obrers i el seu entusiasme revolucionari. A l'estudi queda palesa la lluita per la cultura d'una generació d'homes i de dones que volien viure la utopia, dia a dia, sense esperar el "manà" de la revolució. El llibre recull l'esperit de la Barcelona, rosa de foc, que tant va influir en el proletariat ibèric del primer terç del segle XX.
El Pistolerisme, Albert Balcells
La vaga d’usuaris de tramvies de Barcelona de 1957, de Maria Coll i Josep Puig
Douda Comtessa de Barcelona, Renada Laura Portet, Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 2008.

Duoda, esposa de Bernat de Septimània, fou comtessa de Barcelona durant uns divuit anys. Dona d''alta cultura, va deixar escrit un manual, dictat per l''amor maternal, que ha esdevingut un tresor de la literatura anterior a l''any 1000. Renada Laura Portet l''ha estudiat en profunditat, lha estimat i ha reconstruit la història personal que explica, així com les turbulències socials i polítiques del segle IX.
materias: HIST.CAT.ORIGENES A S.XV/
Guerra y paz en el siglo XXI de Eric Hobsbawm
Un llibre baratet i de butxaca que parla de l'actualitat, són diferents articles
Els altres catalans, Francesc Candel
Lluís Companys: la veritat no necessita màrtirs, Enric Vila
Ferran el Catòlic, Ernest Belenguer
Contra Catalunya, Arcadi Espada
Mirada A La Barcelona Medieval Des De Les Finestres Gotiques, de Carme Batlle i Teresa Vinyoles.
Una aproximació a la Barcelona Medieval, a la seva vida quotidiana i al món de les dones.
La Revolución Feudal, de Guy Bois,
Un llibre breu i de lectura amena que serveix per comprendre la verdadera naturalesa i origen del feudalisme, es centra a la Borgonya i crec que seria un bon inici per posteriorment llegir un llibre sobre el feudalisme català.
Pol Pot: el último verdugo de Vicente Romero
Israel, el somni i la tragèdia : del sionisme al conflicte de Palestina de Joan B. Culla
Los Verdugos Voluntarios de Hitler - Danile J. Goldhagen
La Construcció de la Identitat, de Josep Fontana
Breu recull d’articles que tracta diversos temes encara que tots giren entorn la identitat, des de l’època del absolutisme fins ara.
La Espiritualidad del Occidente Medieval, de André Vauchez
141 pàg, molt bones per conèixer la religiositat a l’edat Mitjana.
Las invasiones, T. I. Las oleadas germánicas, de Lucian Musset
Un clàssic per conèixer el que van ser les invasions germàniques, potser no faria falta llegir-ho tot només algunes parts.

CINE FÒRUM PER A L'ESTIU

Nova llibreria especialitzada

Gregor em fa arribar aquesta invitació a la inauguració de la nova llibreria La Central, del Museu d'Història. Les llibreries i botigues dels museus són un indret molt interessant, però fins ara algunes es limitaven a mostrar un fons limitat, relacionat amb els fons i les exposicions del mateix museu, segurament que la gestió d'aquesta per part de La Central és, doncs, una molt bona notícia per als afeccionats als temes històrics:

Benvolguts i benvolgudes,

Ens complau convidar-vos a la inauguració de la nova llibreria La Central del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona(situada al barri Gòtic, Baixada de la Llibreteria 7) que tindrà lloc el dijous 12 de juny a les 19.30 hores. Contarem amb la presència de Joaquim Albareda, Joan José Lahuerta, Joan Roca i Enrique Vila-Matas.

Amb aquesta nova llibreria proposem establir un diàleg enriquidor amb els continguts del museu, centrat en la vida urbana com a tema. En aquest sentit, la llibreria pretén donar visibilitat a l'orientació més recent dels estudis urbanístics, que, mitjançant els estudis culturals, abracen disciplines acadèmiques diverses com la història, la geografia, la sociologia, l'antropologia i l'arquitectura.

Us hi esperem

Una salutació cordial,

La Central www.lacentral.com

Compte, ens mira!!!

Un busto de mármol del general romano Julio César hallado en el lecho del Ródano en Arles (Francia) ha sido datado como el retrato más antiguo del conquistador de las Galias. Fechado hacia el 46 a. C., se trata del imagen esculpida más antigua del dictador y, por tanto, quizá la más fiel, según señala el arqueólogo Luc Long, que ha dirigido los trabajos arqueológicos en la zona. Con el cabello escaso, el ceño fruncindo y la cara redonda, la escultura se asemeja bastante a la descripción que dio del cónsul el historiador romano Suetonio (69/75 d.C-130 d.C.).

Font: El País, 14/5/2008

Una troballa interessant i també impressionant, ja que sembla que és l'únic bust recuperat dels que li van fer en vida i que pot ser aquesta la imatge seva més fidel a l'original. Mirem-lo als ulls, que potser ens expliqui algun secret històric mai revelat. Penjo la notícia perquè em sembla atractiva i em sorprèn veure com 'encara' podem trobar moltes coses inesperades de l'ahir.

Sobre això dels busts i estàtues, em va sobtar l'explicació que em van fer una vegada al Museu d'Història sobre el fet que ja tenien estàtua i bust a punt i només hi anaven posant les cares. Aquesta afició a retratar-nos és molt humana. Com arribaran a la posteritat les imatges digitals???

El tema 'individu versus massa' aquí queda ben reflectit en la individualitat, per cert. Una curiositat de la notícia és que sembla que Juli Cèsar va optar per posar-se una corona de llorer per tapar la calba, que aquí es pot veure malgrat els esforços per distribuir les grenyes amb gràcia romana. Hi ha coses que no canvien mai.

PRESENTACIÓ LLIBRE

Pau Vinyes, del grup 99, i membre del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias de Sant Andreu de Palomar, ens fa arribar aquest missatge:

José Luis Oyón acaba de treure al mercat un nou llibre, sembla ser una amplicació del seu primer llibre sobre l´anarquisme. El nou llibre duu per títol "La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 1914-1936". Per aquells que no podeu accedir al vell podeu trobar el nou. El trobareu a totes les llibreries de Barcelona. L´edita "Ediciones del Serbal". Editat tot just el 2008. Per altra banda demà al local de la Federació Festa Major de Gràcia (carrer Igualda, 10), a les 8 del vespre, El racó de la història presenta el llibre de n´Oyón. L´autor hi serà present. Pot ser una bona excusa per anar-lo a sentir i aproximar-nos una mica més al seu llibre. Al web del Taller d´Història hi podem trobar més informació de l´acte i de l'autor: http://www.tallerhistoriadegracia.cat/

ELS VAPORS DE GRÀCIA

Laura Coll Lluch, arxivera i membre del grup 99, ens ha lliurat aquest interessant article que va escriure per a Ràdio Gràcia, concretament per a un programa que condueix Eloi Babiano, del Taller d'Història de Gràcia.

ELS VAPORS DE GRÀCIA

A la primera meitat del segle XIX trobem a Gràcia l’empremta de la Revolució Industrial.

L’inici de la indústria moderna va lligat a dos elements fonamentals: la màquina de vapor i les màquines de ferro colat. Aquestes dues aportacions les farà la Fàbrica Bonaplata (instal.lada al barri del Raval, dins el nucli antic de Barcelona), nascuda al 1835 i pionera a tot Catalunya. Un dels socis de l’empresari Bonaplata, el sr. Vilaregut serà el que posarà en marxa la fàbrica de Gràcia. Seguidament us n’explicarem la història.

Deixeu-nos explicar primer el context general i el de la nostra Vila en particular:

Abans de 1833 es parla d’etapa pre-industrial, després d’indústria moderna. En l’etapa pre-industrial els artesans, menestrals, manufacturers treballaven a casa seva en fusos o telers manuals. Moltes vegades les famílies compaginaven aquest treball manufacturer amb feines agrícoles, venda de productes, o feines que feien les dones (bugaderes, cosidores, etc.).

Amb l’aparició de noves maquinàries i tecnologies, es facilitava la feina d’artesans, menestrals i treballadors. El vapor va esdevenir la força motriu, l’energia, que comportà un nou concepte de treball: la fàbrica col.lectiva i el treball en societat, i va determinar el conjunt fabril i industrial tal com avui el coneixem. Es necessitaven en primer lloc amplis solars perquè la fàbrica és una instal.lació àmplia. La ciutat de Barcelona, enclotada i encerclada de muralles, tenia un espai limitat. Tot i així, dins dels seus murs es va crear la fàbrica Bonaplata. La vila de Gràcia, en canvi, estava lliure de muralles i disposava de força territori verge i sòl per urbanitzar. I així va ser com les noves formes de treball es van anar introduint a Gràcia i el sòl agrícola va anar perdent la seva vàlua i rendibilitat.

A Gràcia, ja des dels anys 20 del segle XIX s’havien aplegat molts treballadors, com els teixidors a mà. L’any 1840 es comptabilitzaven a Gràcia dins del ram del tèxtil més de 14.000 fusos i 2.900 telers manuals.

Les primeres màquines que utilitzava la indústria textil catalana, en els seus inicis, que coincidien amb els primers anys del s. XIX, eren de fusta, com les bergadanes i altres màquines de filar,els telers i les taules d’estampació. Bonaplata va incorporar per primera vegada les màquines de filar i els telers mecànics de fosa, i amb ells la tècnica metal.lúrgica per a construir-los i reparar-los.

Aquestes màquines metál.liques pesaven molt més que les de fusta. Per a moure-les calia una energia superior a la que podien proporcionar l’home o els animals. Necessitaven la màquina de foc i aire tal com la va anomenar l’anglès Newcomen l’any 1712, quan va construir-la. Posteriorment James Watt, un altre anglès, va patentar l’any 1769 un nou mètode per a disminuir l’ús del vapor i combustible a les màquines tèrmiques trobant una solució pràctica que va obrir el camí de l’aplicació del vapor per a l’obtenció d’una força mecànica.

A banda d’espai ampli suficient i aigua, es necessitava encara una cosa essencial per a poder aplicar totes aquestes innovacions: una gran inversió econòmica i l’ajut de l’estat. Josep Bonaplata, industrial pioner, va aconseguir de l’estat exempcions de drets aranzelaris durant deu anys per al ferro, el coure, el carbó mineral, productes químics i tintoris i altres matèries primeres, a més de subvencions directes i la cessió d’uns terrenys dins el recinte tancat de Barcelona, a prop de la muralla, amb façana al carrer de Tallers. Bonaplata aconseguí també la unió d’altres industrials i junts van formar la Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia. La fàbrica Bonaplata s’inaugurà el novembre de l’any 1933. El diari El Vapor publicà l’anunci de Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia en el qual s’obria la fàbrica i es convidava als industrials que la volguessin visitar. I aquí és on la història industrial de Barcelona es creua amb la de Gràcia –aleshores vila independent- perquè resulta que el soci Vilaregut tenia un blanqueig amb Vapor a Gràcia.

La fàbrica Bonaplata va durar molt poc, només vint mesos. El Vapor Bonaplata fou assaltat i cremat la nit del 5 al 6 d’agost de 1835 pels obrers revoltats que no acceptaven sense resistència la introducció del sistema fàbril i les màquines modernes a les que veien com a competidors deslleials. Aquests sentiments i lluites es van produir a tota Europa als inicis de la industrialització. És el que es coneix com a ludisme.

El destí de la fàbrica Bonaplata el va compartir el mateix dia el blanqueig de vapor que tenia a Gràcia Joan Vilaregut. Ell mateix ens descriu anys més tard:

El mismo día [es refereix al 5 d’agost de 1835] y por el mismo movimiento fue asaltada y en parte destruída otra fábrica de propiedad exclusiva del que suscribe, situada en la villa de Gracia. Era el primer blanqueo montado a la moderna, con máquina de vapor, etc. De resultas de aquel desastre, hubo que deshacer la fábrica, perdiendo tres cuartas partes del capital que se había invertido en ella.

El Vapor Vell de Gràcia, propietat de Joan Vilaregut, estava situat a la zona del C/ Perill / Torrent de l’Olla. I és curiòs l’orígen del nom de C/ Perill. Va estretament lligat a aquesta història del Vapor Vell. Després de l’assalt i crema del 5 d’agost, la fàbrica va sofrir quantiosos danys, però el propietari la va reconstruir. L’any 1837 decideix vendre al seu germà Pelegrí tots els seus negocis i fàbriques. A partir d’aquell moment era la fàbrica de Don Pelegrí Vilaregut – Don Peregrino. El protocol del notari Marià Barallat descriu així l’inventari del Vapor de Gràcia:

La fàbrica de blanqueo por vapor que tiene en Gracia con las máquinas de secar, la del vapor, el cilindro de fuerte presión, la grande rueda de picar, sus grandes calderas, botas de cinco cargas y tinas como también los estenedores, los carros, caballo, bombo, y cuanto hay en el día todo igualmente comprendido sin más excepción que del edificio por no ser este de su pertenencia.

D’aquesta descripció podem deduir que es tractava d’una fàbrica moderna, però que l’edifici on s’allotjava no era propietat de l’empresari. Ens imaginem també còm la gent de Gràcia que anomenava indistintament la fàbrica Vapor Vilaregut o Can Vilaregut, en canviar el nom del propietari, per corrupció del llenguatge (Pelegrí, Peregrino….. Perill) va començar a anomenar la zona adjacent Perill i d’aquí el nom del C/ Perill.

L’any 1838 Joan Vilaregut recompra la venda feta al seu germà i possiblement donà una nova orientació a la fàbrica de Gràcia. S’associa amb Josep Font Matalí perquè elabori filats i teixits de cotó en blanc..

La presència de Joan Vilaregut a Gràcia és confirmada amb una altra notícia de 9 d’octubre de 1839 apareguda a El Constitucional on es ressenyen les eleccions de la plana major del batalló de Milícia Nacional de Gràcia. Joan Vilaregut ha estat elegit primer comandant.

L’any 1842 apareix al diari El Republicano, del 24 d’octubre, una denúncia dels obrers en la que acusen a Vilaregut de rebaixar el jornal als filadors de la fàbrica que té a Gràcia.

Ens interessa també explicar, per a la història del nostre barri, quan va tenir lloc la urbanització del carrers de la Llibertat, Progrés, Fraternitat i els trams corresponents del Torrent de l’Olla. Va ser l’any 1838 i va ser precisament per donar allotjament als treballadors de la fàbrica de Can Vilaregut o Vapor de Gràcia, que en aquells moments no era “vell”, sinò l’unic que hi havia. Serà una mica més tard quan s’obrirà un nou Vapor, el Vapor tèxtil de Francesc Puigmartí, del qual avui encara es conserva un vestigi: la xemeneia de la Plaça del Poble Romaní i un nom dedicat al seu creador: el c/ Puigmartí, que l’any 1844 va ser president de la Comissió de Fàbriques de Barcelona.

Aquest Vapor Nou data de l’any 1841 i abarcava tota la zona de Travessera de Gràcia entre Torrent de l’Olla i d’en Vidalet. Donava feina a 500 persones i en els perídodes de màxima activitat va arribar a tenir-ne 800. Al 1852 tenia ja 120 telers i l’any 1861 va ser visitada per la reina Isabel II durant la seva estada a Barcelona.

Amb l’extensió de les noves indústries es continuen urbanitzant els carrers. L’any 1840 s’urbanitzen la Plaça del Sol, el C/ Planeta, Maspons, el C/ del Canó, el dels Xiquets de Valls, Pere Serafí i els voltants de la Plaça Rius i Taulet.

Queden, doncs, d’aquelles indústries la xemeneia, el nom dels carrers – tant els de nom de persones vinculades amb els primers moments de la industrialització i, en concret, els dels empresaris i tot un reguitzell de noms que donen fe de testimonis socials dels seus antics habitants, els obrers, i les seves idees: progrés, fraternitat, llibertat, etc…. i queden també algunes casetes primigènies, com les del C/ Igualada núms.. 1, 3, 13 i 15 (1810-1860), les dels números 29, 31, 33, 35 (1840-80). Les cases del C/ Llibertat 36, 38, 40, 42, 44, 46 (1810-60) i les dels números 43 i 45 (1840-80) i al C/ Fraternitat.

Aquestes edificacions van ser concebudes com a habitatges unifamiliars, tot i que en realitat eren compartides per més d’una familia. El sistema d’il.luminació primer era el gas, més tard l’elèctric. L’aigua provenia del pou que hi podia haver o bé del dipòsit o cisterna situat al terrat, que recollia l’aigua pluvial.

Durant el bienni Progresista (1854-56) el treballadors de can Vilaregut organitzaren una manifestació reivindicativa que va sortir de les portes de la fàbrica i arribà a la Diagonal, amb pancartes amb el lema Pa i treball. Durant l’estiu del 1856, en la revolta barcelonina de suport al govern liberal, Gràcia es va mantenir com el darrer nucli de resistència contra les tropes del capità general Juan Zapatero i d’aquesta resistència i lluites obreres en va resultar posteriorment l’execució de 16 graciencs, entre ells la del líder obrer Josep Barceló….

I amb un record encés per aquelles víctimes de la repressió política i lluitadors per la llibertat ens acomiadem de tots vostés i del programa d’avui. En properes edicions del nostre programa continuarem explicant aquest passat industrial de la nostra Vila.

Laura Coll Lluch

PRESENTACIÓ

Fa tres mesos va començar l'activitat del GRUP 99 de lectura i debat sobre llibres d'història.


Existeixen molts grups de lectura a l'entorn de narrativa, poesia, fins i tot d'assaig divers. Però el llibre d'història encara no compta, potser, amb massa iniciatives destinades a compartir-ne la lectura per part de persones especialitzades o, tan sols, afeccionades a la història en tots els seus aspectes.



Aquest blog recollirà referències i comentaris sobre els llibres triats, suggeriments dels participants, opinions de persones interessades en la Història i també activitats que puguin ser d'interès per a tots aquells i aquelles que compartim la passió per millorar el nostre coneixement del passat a través de diàlegs en profunditat sobre els llibres proposats.


Recomanació: L'article d'avui (12/5) a La Vanguardia, Una 'furtiva lacrima per l'Italia, d'Antoni Puigverd, sobre la situació d'aquest país i Berlusconi.