ENIGMA SABÀTIC (67): Sobre l'afició humana a jutjar mòmies

Una vegada hi va haver un comte i príncep que es va casar ja espigadet amb una noia que encara no caminava, per raons dinàstiques i polítiques.

El matrimoni es va consumar quan ella tot just va arribar a la pubertat, com estava establert, no pas perquè el senyor tingués afició a les criatures sinó perquè així eren les coses en aquell temps i en aquelles famílies nobles. Van tenir fills i sembla que no els va anar malament. La dama, d'important nissaga, va renunciar als seus drets quan es va quedar vídua i es va retirar, diuen, per deixar escolar santament la resta de la seva vida. La seva vida va ser breu però intensa. Va fer el que havia de fer, en aquella època no hi havia massa opcions professionals.

El marit va ser enterrat a un indret emblemàtic, famós per un element arquitectònic molt particular. Si visiteu l'indret us n'explicaran moltes coses però potser les explicacions turístiques passaran una mica de pressa per damunt d'uns tristos fets relacionats amb el comte i príncep de referència. I és que no ens agrada burxar en les ferides, encara menys si ens les hem fet nosaltres mateixos.

Hi va haver doncs, segles després, revoltes i guerres, fraticides i enceses, pels nostres camps i pobles. Un senyor arrauxat va organitzar un batalló de convençuts per tal d'anar a escapçar les revoltes que s'estenien per molts llocs i raconets, aleshores llunyans.

Entre aquests radicals hi havia un jovenet que anys a venir tindria un paper important, tot i que breu, en la història peninsular, personatge controvertit de qui en un lloc molt visible en tenim una estàtua eqüestre i no és l'única al país. M'estranya que els iconoclastes que tants monuments enderrocarien no s'hagin ficat mai gaire amb ell, considerant-ne la biografia. Potser perquè era del Baix Camp?

Els arrauxats de la zona es van unir al soldats que havien vingut de ciutat. Entre crits revolucionaris i, sembla, animats per haver traguejat més del compte, encesos per les seves idees que avui ens poden semblar excessives però que en aquell moment eren compartides per molta gent, van fer tota mena de destrosses, acabant amb segles d'història i amb dues persones relacionades amb l'indret que no van poder fugir.

El nostre comte que dormia en pau el somni dels segles va ser tret de la tomba i sotmès en forma momificada a judici popular, acusat d'haver expulsat els sarraïns del país i haver propagat la fe catòlica. Després de cremar el poc que després de tant de temps devia quedar del cavaller, els revolucionaris van incendiar l'arxiu on es conservava la memòria històrica del lloc i molts altres documents irrecuperables. Tot enmig de proclames progressistes i crits demanant llibertat. I és que com va dir una dama francesa, Madame Roland, quan li anaven a tallar el cap, Llibertat, quants crims es cometen en nom teu!!! Uns anys després d'aquests fets van arribar a la població els altres i fan fer una gran estossinada, en aquest cas de persones, quedant la població fins i tot deshabitada durant un temps. 

Al cap de poc temps, una llei que es va aplicar de forma destralera i absurda va fer que l'indret s'abandonés de forma definitiva. Moltes pedres van servir per a noves construccions. A finals del segle XIX el catolicisme va fer una revifalla important i els poders d'aleshores, amb un conegut bisbe al davant, van endegar la reconstrucció de tot plegat, reconstrucció que va ser discutida ja que, com sol passar, no va ser gaire fidel a l'original. Els cavallers d'una associació religiosa molt particular van pagar una mena de monument recordant el pobre compte, de qui no havia quedat res. D'alguns parent seus encara es va conservar alguna resta, gràcies a particulars de la zona que es van arriscar a recuperar-la.

Per cert, aquestes ordes eren, legalment, per testament d'un fill del nostre protagonista, hereves del territori, i en aquells actes van fer una renúncia simbòlica als seus drets, que no havien arribat a exercir. 

De tot plegat n'ha quedat una gran mitificació de l'antigor nostrada discutible, com tot a la vida. El bisbe reconstructor, tot un caràcter, molt conegut per un afer barceloní que va fer vessar molta tinta, entre la qual la d'un lletraferit afectat pels fets, és enterrat allà, com havia de ser. Va ser aquest un home amb llums i ombres, valent i arriscat en molts aspectes, integrista i conservador en d'altres.

Avui és molt fàcil, segur que ja sabeu qui és el nostre comte i l'indret de referència. La resta és al google!!!

A més d'endevinar la relació de les imatges amb el cavaller podeu esbrinar qui són el de l'estàtua eqüestre, l'organitzador dels batallons incendiaris i el bisbe amb personalitat.


Per cert, hi ha qui es queixa del poc que en queda, de monuments  i edificis del passat. A mi el que em sorprèn és que en quedi alguna cosa, la veritat. Podríem haver-nos extingit nosaltres mateixos si la supervivència humana no resultés tan extraordinàriament tossuda.