La participació en l'enigma continua essent minoritària però brillant i efectiva. El primer en solucionar tots els enigmes va ser en Toni, com ja resulta habitual, seguit del Gregor i la Mercè. Les respostes han estat molt completes, encara que a totes hi manqui algun petit detall sense importància per acabar d'esbrinar.
Efectivament, el personatge era Abderraman III, califa llegendari, que va fer de Córdova una ciutat magnífica i envejable, el centre d'un regne en els seus millors moments, malgrat que els temps eren complexos i ell mateix, també, força incoherent en algunes ocasions.
L'escriptor mencionat era el popular i intel·ligent Juan Antonio Vallejo-Nágera (ell escrivia el seu cognom amb 'g' cosa que em fa pensar que ho feia per raons serioses, amb tot el que arribava a saber). Durant un temps era habitual veure'l a la televisió, parlant de temes diversos, de tots els quals en sabia un munt. Una de les seves passions era la història i va escriure llibres inoblidables com ara Locos egregios, d'on he tret la inspiració per a l'enigma. Vallejo-Nágera va escriure sobre moltes coses i va guanyar en una ocasió el Planeta amb un llibre molt brillant i de gran interès sobre José I, mal anomenat Pepe Botella. En aquesta ocasió, pel meu gust, va ser en una de les poques en les quals aquest premi es va donar a una obra remarcable. Vallejo-Nágera va morir no massa gran, de càncer de pàncrees i amb l'ajuda d'un amic va escriure també sobre la seva experiència amb la malaltia i la mort propera. Té uns quants fills molt intel·ligents, entre els quals destaquen Maria i Alejandra, les dues també escriptores, a més de moltes altres coses, i interessades en temes històrics a més d'un ampli ventall d'interessos en tots els quals excel·leixen.
El pare de Juan Antonio Vallejo-Nágera, Antonio, va ser també un psiquiatra brillant, escriptor i moltes coses més. Per desgràcia seva, nostra i del país, es va obsessionar a causa de les seves idees amb el tema marxista, fins a l'extrem d'endegar estudis suposadament científics, encarregats pel govern franquista, sobre la debilitat mental dels marxistes, en concret de les dones amb aquesta ideologia, cosa que va contribuir al fet que molts infants fossin apartats de les seves famílies rojas. Propugnava una militarització social i fins i tot la creació d'una mena d'inquisició per a controlar el tema. Deia, entre d'altres disbarats d'interès que el mal d'Espanya era l'excés de Sanchos Panza i la manca de Quixots. El que es demostra en aquest cas és que ni l'educació ni la intel·ligència ens vacunen contra els totalitarismes ni contra les idees absurdes destinades a justificar tota mena de disbarats, vaja.
La senyora de la fotografia és Paulina Rubio, cantant ( Ni una sola palabra...) i, la veritat, no sé què devia veure en el senyor Colate Vallejo-Nájera, nebot del psiquiatra Juan Antonio i dedicat a afers més mundans, en concret a una mena de relacions públicas a més d'exercir de play-boy hispànic. Sembla que la relació s'ha acabat però, vaja, el tal Colate no para de lligar, cosa que també seria matèria per a psiquiatres desinhibits.
Borrell II, governant admirable pels seus intents diplomàtics va ser qui va enviar una legació a Abderramán III. Més endavant també va firmar algun conveni amb el seu fill Al-Hakhan quan aquest, ai, va aconseguir regnar, mort el pare, a l'edat una mica avançada de quaranta-vuit anys. A més de nom de carrer, Borrell, com recorda Gregor, és el nom d'un emblemàtic bar del Paral·lel, que va tenir èpoques glorioses, com ara la de la Penya Magiconya, i que, afortunadament, encara aguanta mantenint el seu sabor ancestral malgrat els canvis en la propietat. S'explica que els pares del propietari anterior van aconseguir instal·lar-lo gràcies al fet que el senyor, que tenia uns diners estalviats per tal d'alliberar-se de les quintes, va sortir excedent de cupo i que, anteriorment, en aquell indret hi havia una vaqueria.
Hroswitha de Gandersheim va ser una gran dona de l'època d'Abderraman III, que mereixeria tot un article en profunditat, una monja canonesa, cosa que vol dir que no va fer vot de pobresa i que va escriure molt, fins i tot teatre. Va lloar la cultura de Córdova però també va narrar el martiri de Sant Pelagi o Pelai, que li havien explicat testimonis de l'època, segons sembla. Aquest noiet havia estat deixat a Córdova com a ostatge, pel bisbe de Tuy, que després no el va anar a buscar, i es va resistir als intents de seducció del califa, el qual el va fer martiritzar de mala manera.
L'anècdota a la qual feia referència era l'anada de Juan de Gorza a la cort d'Abderraman III, per tal d'entregar al califa la resposta d'Odó, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic a un missatge provocador enviat pel musulmà. Com que el missatge, per causes sobre tot de les males comunicacions d'una època en la qual tot anava molt més a poc a poc, va trigar tres anys en ser respost, Abderraman va dir que en trigaria nou per rebre al missatger, que va viure a Córdova d'almoines, entossudit en fer el que havia de fer, fins i tot quan els temps indicaven que calia acabar amb aquell afer, per raons polítiques. Finalment el califa va rebre el monjo, que anava vestit amb el seu hàbit, ja esparracat amb el pas del temps, i potser perquè la tossuderia de Juan de Gorza li va fer el pes el va deixar retornar al seu monestir més o menys sa i estalvi.
Sobre la darrera pregunta, que en Toni ha respost de forma correcta, per cert, no tenia res a veure amb la resta. Lady Godiva, a qui Paulina Rubio intenta emular a la fotografia, com sabeu, es va passejar nua a cavall pel seu poble per tal de reclamar millores en el cobrament d'impostos per part del seu marit garrepa. Era aquesta una dama anglosaxona gairebé contemporània dels altres protagonistes de l'enigma, en la seva història es barreja realitat i llegenda. Els habitants del poble van quedar d'acord en tancar portes i finestres per tal de no ofendre-la però, ai, un sastre tafaner va fer un foradet a la porta i va mirar, cosa que va ser castigada per la providència deixant-lo cec. Aquest personatge va rebre el nom de Peeping Tom, que es com són qualificats per aquells verals, de forma popular, els voyeurs o mirons. Peeping Tom és també el nom d'una pel·lícula de culte de 1960, dirigida per Michael Powell, en la qual un fotògraf sàdic assassina senyores, traumatitzat pel tracte que el seu pare -un psiquiatra guillat, i ja tornem al tema anterior- li havia donat de petit, utilitzant-lo de conillet d'índies en els seus estudis sobre el terror. El xicot inventa un estri amb una punxa que va filmant mentre mata i així pot captar els rostres de les estossinades. Doncs resulta que aquest fotògraf va ser interpretat de forma magistral per Karlheinz Böhm, que havia estat l'inefable i ensucrat Francisco José de la Sissí pel·liculera. Böhm ha estat un gran actor alemany, però malauradament ens arriba poc cinema europeu darrerament. El seu pare va ser un gran director d'orquestra i té dues filles molt bones actrius, una de les quals feia de nòvia de l'inspector Montalbano en la sèrie sobre aquest personatge. Böhm és també un home preocupat per causes humanitàries i que col·labora en diferents programes sobre ajuda a Etiòpia.
Això del Böhm pot ser també una minipista per al proper enigma, se m'acaba d'acudir... Però aquest enigma no arribarà fins demà, ep!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada