Per al proper debat

Com que falta poc per a la propera tertúlia (3 d’octubre) faig un comentari previ del llibre, El camino de la guerra: la violència en la prehistòria, de J. GUILAINE i J. ZAMMIT, per si algú té ganes de començar a opinar. Del llibre destacaria diferents punts de vista que es poden comentar i entrellaçar amb altres llibres o idees:

1. Sociològic: El llibre deixa clar que la guerra no es un fet biològic, sinó social. En l’estudi comparatiu que fa entre homes i animals veiem que en aquests últims hi ha una violència per conflictivitat sexual o alimentària que rarament porta a la mort (p39). Els autors en aquesta vessant segueixen a P. Clastres que dirà “La guerra primitiva res té a veure amb la caça, no s’arrela a l’home com espècie, sinó com a ésser social; per la seva universalitat apunta més cap el fet cultural que cap el fet natural” (p40). Aquesta hipòtesis està molt pròxima als estudis que fa el CREA-UB (Centre de Recerca en teories i pràctiques superadores de les desigualtats de la Universitat de Barcelona) sobre la sociabilitat preventiva de la violència de gènere i que seguint les teories socials de A. Giddens, U. Beck, G,H.Mead i J. Gómez, expliquen com mitjançant les interaccions es crea un imaginari social sobre l’amor i les relacions, i com es construeix un model d’atractiu que pot estar lligat a la violència. Un imaginari que el tenim tan assimilat per la cultura que ens envolta, en els llibres, com al cine, la televisió, etc, que ens fa pensar que la violència és un fet natural. I és més important del que sembla que se’ns presenti la violència, la guerra, com un fet social i no biològic, primer perquè la violència al ser un fet social, està en la mà de les persones acabar amb ella i crear una nova sociabilitat pacifica. Algú em dirà utòpic, doncs només tenim que contemplar la nostre societat europea occidental, després de matar-nos durant segles ara vivim en relativa pau. És cert que encara hi ha molta violència però cada vegada està més mal vista, i la rebutgem i la perseguim, i les persones ens anem educant en una sociabilitat pacífica, no mancada de conflictes però hi busquem mitjans de resolució pacífica. I segon, perquè deixa en res una bona part la filosofia de Nietzsche, i la seva continuïtat en el pensament postmodern, que veu la guerra com un estat natural de l’home i considera els antics aristòcrates guerrers com els millors entre tots els homes, perquè han aconseguit llur posició social per ser més forts que els demés a la guerra, activitat del tot natural. El pensament postmodern arribarà a la seva màxima paranoia amb M. Focault un personatge que veu tanta naturalitat e instint biològic amb l’home ( i dic home, i no homes i dones perquè principalment es refereix a l’home en masculí) que és capaç de defensar la despenalització de la pederàstia i la violació. L’altre dia per les festes de la Mercè sortien una gegants que commemoraven els 800 anys de Jaume I, i deien unes paraules referint-se als fets del rei que avui dia quedaven una mica ridícules com “el gran heroi català”, “el gran conqueridor”, a mi directament em sorgien pensaments com el “gran genocida que va massacrar el moros de València i Mallorca”, algú em dirà que sóc el típic políticament correcte i que els altres també eren igual o pitjors, doncs segurament que sí, però busquem d’una vegada altres herois a la història que no siguin ni tan guerrers, ni tan assassins, i expliquem també Jaume I, no com el gran heroi català sinó com allò que era, un membre d’una elit expansiva, que militarment engrandia la seva fortuna matant a uns altres. Per altre banda, el llibre deixa en evidència a Marx, que es referia a la prehistòria com l’etapa de socialisme primitiu, o Freud i els conflictes cromosomàtics entre pare i fill com a explicació de la violència i el ja mencionat Nietzsche. Pensadors claus de la nostre cultura, que parlaren del passat més per mera percepció personal que per observació empírica i científica, potser va sent hora de canviar les claus del nostre pensament.
2. Des d’un punt de vista historiogràfic el llibre ens mostra en l’exemple de Còrsega com una cultura o cultures poden ser interpretades de diferent forma, des d’un punt de vista difusionista i bèl·lic, es a dir que una cultura suplanta a l’altre mitjançant la guerra i la conquesta, o com que els canvis es produeixen d’una manera més pacífica, per processos interns i interaccions externes. Aquesta última interpretació molt vinculada a la new archaeology o arqueologia processual, corrent que té com a màxims exponents a Renfrew i Binford i que en certa manera ha dominat la interpretació arqueològica des dels anys 60 fins la dècada dels 90. Avui en dia, en la interpretació arqueològica estem més en un punt entremig i els canvis seran el resultat de interaccions pacífiques internes-externes però també com a conseqüència de fets bèl·lics. El arqueòleg K. Kristiansen, atribuirà al llarg domini de l’arqueologia processual com a conseqüència de l’Europa de la postguerra que vol enterrar els conflictes i davant les interpretacions històriques que havien fet els nazis que atribuïen l’origen de la raça ària a un poble guerrer i patriarcal que associaven als indoeuropeus. (aprofito per recomanar per futures tertúlies “Arqueologia i llenguatge” de C. Renfrew, llibre que desmunta tot el mite dels indoeuropeus, però que dona una imatge de Europa prehistòrica excessivament pacífica) construiran una interpretació arqueològica del passat on gaire bé no hi ha guerres. Tot aquest tema de la interpretació històrica sovint ha sortit a les tertúlies i ens fa veure que sovint aquesta està condicionada pel context social-cultural dels historiadors. En una ullada ràpida i gens reflexiva de la història, i també condicionada de com ens l’han explicat, sembla que les interpretacions difusionistes i bèl·liques tenen certa lògica. Per exemple al Mediterrani els romans, derroten militarment als altres pobles i imposen la seva llengua, cultura, lleis, etc... però realment és així, potser a Hispania i amb matisos perquè sinó tampoc no s’explicaria el naixement de les llengües romàniques posteriorment. Però a Orient, a Grècia, la llengua continua sent la grega, i també hi ha molta influència cultural persa, i Egipte es desenvolupa singularment. I perquè tenim textos ens els quals que podem seguir el fil dels fets polítics de l’expansió romana perquè si no els tinguéssim i agaféssim la columna coríntia, per exemple, com a fòssil director (resta arqueològic que s’utilitza per datar), segurament les més antigues les trobaríem a Grècia i possiblement a orient abans que a Roma (encara que Roma es va hel·lenitzar culturalment bastant ràpid, ja que el Mediterrani d’Etruscos, Grecs, Romans, Cartaginesos, Ibers, etc, hi havia molt intercanvi cultural i també bèl·lic) i potser la interpretació històrica parlaria d’un imperi Grec que es va expandir primer cap l’Orient i després cap Occident.
3. Relacionar el llibre amb les anteriors lectures. El llibre ens explica que la majoria dels conflictes prehistòrics són per tensions socials internes en els grups o per lluites per recursos, doncs molt semblant als conflictes que vam veure en llibres com el Silenci de les campanes, Maragall i la Setmana Tràgica, Pere III el Cerimoniós i els inicis de la decadència de Catalunya o El cinturón rojo y negro. En l’anticlericalisme veiem una conflictivitat que deriva d’una lluita pel control social entre l’església i altres grups com podem ser el moviment obrer, una part de la burgesia, etc. Pere III també inicia moltes guerres per reafirmar la seva figura monàrquica dins la societat “catalana”. Les lluites pels recursos, els conflictes entre obrers i patrons és una lluita per els beneficis d’una societat industrial que multiplica els recursos. (L’anomenada per l’ historiador francés Guy Bois “revolució feudal”, al segle XI que produeix moltes guerres i bandositats entre nobles, reis, camperols, i guerres expansives com la reconquesta i les creuades, és una lluita pels recursos i beneficis, produïts pels petits avanços tècnics del segle X i XI que han fet augmentar considerablement les collites).
4. Per últim, crec que la clau del llibre està al final, quan després de descriure tot de fets violents, els autors ens diuen “Evitem un dramatisme excessiu. La magnificència de Lascaux, l’energia col·lectiva que va permetré aixecar temples i tombes megalítiques, les xarxes de circulació de matèries primeres i manufactures que travessaven espais enormes pel seu temps, ens parlen d’un nivell cultural d’unes societats, de l’èxit de la col·laboració, de la construcció en comú” i “la guerra només és una faceta – col·lectiva i cruel- de la dominació entre humans” (p235) . La història com a “construcció en comú”, i no només resultat de la “voluntat de poder” que per Nietzche és instintiva, i que per M. Focault també produeix veritat i saber. La construcció en comú és resultat diàleg i de la solidaritat, amb la voluntat de poder com instint crec que no haguéssim arribat gaire lluny com a espècie, i el saber és una cosa i el poder és un altre, de vegades poden anar de la mà, però normalment són contradictoris perquè el saber normalment el que fa és deslegitimar el poder. També destaco del llibre la seva capacitat, més allà del moment històric que descriu, per fer reflexionar sobre el passat, present i futur de la humanitat. En certa manera molts historiadors, com per exemple Marc Bloch buscaren una utilitat i lamentaren de no trobar-la, sobre tot social, del que investigaven sobre el present i futur, i aquest llibre crec que ho aconsegueix, és com un mirall del passat on es veiem reflectits. Per acabar, el presocràtic Heràclit, en el que alguns pensadors postmoderns volen remuntar les seves idees, deia, “la Guerra és el pare i rei de totes les coses. A algunes les ha convertit en déus a altres en homes; a algunes ha esclavitzat i a altres ha alliberat” i també va dir, “ Déu és dia i nit, hivern i estiu, guerra i pau, afartar-se i gana; però adopta diferents formes igual que el foc, quan es barreja en espècies que prenen el nom d’acord en la fragància de cadascuna d’elles” , doncs ja sabem la fórmula és barrejar-ho en la pau, per que “el contrari es posa d’acord, i del divers la més bella harmonia, doncs totes les coses s’originen de la discòrdia” i, que és sovint la nostre tertúlia, sinó discòrdia feta harmonia?

Gregor Siles