23/9/08

Maria Isabel Roig, comiat a una lluitadora




Gregor Siles, el nostre 'coordinador general' em fa arribar aquesta nota, que evoca la personalitat de Maria Isabel Roig, mare d'un altre membre del grup 99, Pau Vinyes. Des del blog del grup donem el condol al Pau i fem un petit homenatge a la seva mare amb aquest record al nostre blog:


Avui ha estat el funeral de Maria Isabel Roig, mare del nostre company del grup 99, Pau Vinyes i Roig. Ha estat aquest matí a les 9:30, en una cerimònia molt emotiva a la parròquia de Sant Andreu. Hi hagut paraules de record per ella, i en Pau ens ha llegit una petita biografia que incloem més avall. També ha estat una cerimònia peculiar, on hem pogut sentir de l’orgue de la parròquia, el cor dels esclaus de l’opera Nabucco, el Cant dels ocells, i la Internacional, en honor al seu comunisme militant. Realment sentir la Internacional tocada per l’orgue d’una església ha estat un fet que diria quasi insòlit, però que ha servit per unir dos sentiments que la mare del Pau portava al cor, el comunisme i el cristianisme. En Pau també ha explicat una anècdota de la seva mare, que ens ha fet somriure a tots, dient que a més d’aquesta personalitat comunista-cristiana, era monàrquica, i ha dit “així era ella”, és d’agrair que hi hagi persones complexes a la vida, com Maria Isabel Roig, que ens fan veure que no tot o és blanc o negre, sinó que és de molts colors. I des d’aquí una forta abraçada al Pau i a la seva família, i en especial a la seva àvia.


Maria Isabel Roig, com Glòria Roig i Montserrat Roig, era filla de Tomàs Roig i Llop, advocat i escriptor i l'autor d'aquest poema:


Si no em miressin els teus ulls,

les gotes de la rosada no foren

diamants, els àngels no envejarien

els cants dels rossinyols i les flors

no esclatarien sota les riallesinfantils....

Perquè tot fora nit eterna i

cruel i jo defalliria si no em

miressin els teus ulls !



MARIA ISABEL ROIG I FRANSITORRA, RETRAT D´UNA LLUITADORA

La Maria Isabel Roig és una dona forta i treballadora, amb un sentit personal de la justícia que l’ha portat a lluitar, tota la seva vida, per combatre les injustícies que s’ha anat trobant pel camí, siguin quines siguin, des de l’àmbit personal, fins al social i al polític.

Filla de l’Eixample, d’un pare advocat conservador, amb un profund sentiment catòlic, i catalanista, i d’una mare que es va significar intel·lectualment amb el catalanisme d’esquerres, és la gran de 7 germans que van viure els seus primers anys en un ambient on la cultura i la política sempre hi eren presents. La seva joventut ens parla de la burgesia catalana de mitjans del segle XX, d’un eixample barceloní on el primer franquisme, s’hi estés o no d’acord ideològicament, va portar la tranquilitat després dels anys convulsos de la guerra, en què se celebraven posades de llarg, com la seva el 1950, i en què la universitat (s’hi va llicenciar en filosofia i lletres) esdevenia el primer contacte seriós amb el compromís social.

Així és com el 1951 la Maria Isabel fa la seva primera acció política, en plena vaga de tramvies, trencant els vidres del tramvia 26 davant del cine comèdia amb uns companys de la universitat. També és la primera vegada que ha de córrer davant de la policia.

Després de la universitat i d’un parèntesi d’uns anys de poca activitat política que va coincidir amb la seva feina com a secretària, gairebé 10 anys, a Parcs i Jardins, el 1963 es casa amb un andreuenc i descobreix el poble. La vida, tant a Llenguadoc com a Santa Marta, és molt diferent de la de ciutat, no li agraden gens les tafaneries de poble, ni les feines de la llar, i troba a faltar l’ambient intel·lectual que sempre havia viscut a casa. Però és forta i lluitadora, s’hi adapta, i els seus tres fills seran uns autèntics andreuencs de soca-rel.

El 1967 entra a treballar al Col·legi d’Arquitectes, i encara avui hi estaria treballant si pogués. Aquesta feina, a banda de la realització personal, representa per ella entrar de nou en un ambient reivindicatiu, i a poc a poc descobreix el PSUC, tot i que encara trigarà uns anys a fer-se del partit. Mentrestant, la seva religiositat cristiana la fa significar-se en el moviment de “Cristians de Base”, disconformes amb la manera de fer de l’església oficial, i de seguida és un referent en l’entorn andreuenc. Entra a “Cristians pel socialisme” a través de l’aleshores vicari de Sant Andreu Ignasi Pujades, i amb Mossèn Camps participen, entre d’altres accions, al Grup pro Drets Humans de Barcelona. Lluitadora com és, té la idea que allò que no li agrada es pot canviar des de dins, i així ho feia amb l’església, combinant aquest sentiment religiós amb les seves cada vegada més clares idees comunistes, sense amagar-se’n, encara que això comportés que algunes persones li giressin la cara.

La reivindicació antifranquista la porta a reunions clandestines, a llegir textos de comunistes italians, a significar-se cada vegada més, i finalment, el 1974 entrarà al PSUC, des d’on encararà els darrers anys de règim i els primers d’afirmació de la democràcia, amb una implicació especialment personal. Són els anys de la mort d’en Puig Antich, de l’enduriment del règim en l’agonia de Franco, de pallisses, de por, i “la rubia”, com li deia el comissari de Sant Andreu que tenia ben controlats els seus moviments, no s’aturava en la seva lluita, fins i tot després que en una reunió de l’Assemblea de Catalunya rebés una pallissa i perdés tots els “modus” de la seva educació de col·legi de monges.

Tot just mort el dictador va tenir una participació clau en l’acció de les dones dels treballadors de Motor Ibérica, que es van tancar a la parròquia per solidaritzar-se amb els seus marits, en vaga. La casa de Santa Marta es va convertir en una mena de base d’operacions fora de l’església, on les dones s’hi anaven a dutxar, els homes s’asseien a passar la tarda al terrat per vigilar que la policia no les desallotgés, i la policia feia guàrdia a la porta. Ella ni tan sols va pensar en el què estava fent, actuava com creia que ho havia de fer per ajudar en una reivindicació que considerava justa, com ho van fer tants altres, els forners, les perruqueres, el peixater, que aportaven allò que podien perquè la vida de les dones i les criatures dins la parròquia fos el més còmoda possible.

L’arribada de la democràcia l’enxampa separada i vivint a Nou Barris, i li comporta una nova responsabilitat, quan és nomenada consellera de districte, un càrrec que ocuparà durant vuit anys. La situació política encara havia de portar-li un altre ensurt, amb el cop d’estat de 1981. Va passar por, i la tarda del lloro per fer desaparèixer les fitxes de la cèdula comunista de què era responsable, però l’endemà va anar a treballar, que és el què calia.

Així ha seguit aquests darrers anys, i amb aquest esperit lluitador, avui, la Maria Isabel, tan activa que als 75 anys encara es desperta algun dia pensant que ha d’anar a treballar, continua anant a les reunions que faci falta per “moure” el què consideri situacions que cal canviar. I no són poques, ja que entre d’altres és presidenta del Grup de Presons de la parròquia de Sant Andreu, que dóna suport a les famílies de presos, i presidenta de la comissió per Salvar la Cúpula de la mateixa parròquia, i amb tots dos grups continua organitzant exposicions, concerts de cant coral, festivals de dansa al SAT...

La vida sempre ens posa al davant causes a les quals podem plantar cara, i ella, avui més que mai, continua plantant cara a la vida.



Text de Georgina Rifé i Domènech
Publicat al Sant Andreu de Cap a Peus, núm: 529.
Maig de 2008
Fotografia: Pau Vinyes i Roig

Comiat Maria Isabel Roig i Fransitorra (1932-2008)
Parròquia de Sant Andreu Andreu de Palomar
Sant Andreu de Palomar, 23 de setembre de 2008

1 comentari:

L´OPINIÓ ANDREUENCA ha dit...

Gregori,

M´has deixat glaçat. Moltes i moltes gràcies. Has fet una excel·lent crònica de la cerimònia. No tinc paruales per descriure la teva ferma crònica.

Rep una forta i sentida abraçada.

Pau Vinyes i Roig