L'historiador valencià Ricardo García Cárcel ha estat guardonat amb el premi internacional Caballero Bonald, d'assaig, pel seu llibre El sueño de la nación indomable. Per casualitat, sabent poca cosa de l'autor i de la seva obra, vaig regalar aquest llibre al meu germà i ara l'estic llegint jo mateixa. És un llibre molt interessant, rigorós i desmitificador, que analitza la Guerra de la 'independència', però també moltes dèries peninsulars i molts tòpics vigents encara. El centenari d'aquell desastre no ha servit per reflexionar de forma massa aprofundida en el tema, sempre fa por desfer idees consolidades, i això passa amb l'Onze de Setembre, la Revolució Francesa, la Guerra Civil, la Reconquesta, la Revolució Russa, el Maig del 68 i molts altres fets històrics que ens han arribat passats per l'adreçador de la lectura oficial que convenia, cosa que sembla inevitable. Crec que és un llibre que podria ser objecte d'algun dels nostres debats, el recolzament d'aquest premi fa que la impressió personal de trobar-me davant d'uns textos molt importants, es consolidi de forma definitiva. A més, està publicat en una edició de butxaca, molt assequible!!!
2 comentaris:
La guerra de successió per exemple està sovint el missatge manipulat per la historiografia oficial tan catalana com espanyola. Està claríssim que políticament i culturalment el resultat va ser nefast per Catalunya, però el conflicte va ser més complex del que sembla i no tots els catalans eren anti felipistes, i va haver molts interessos econòmics d’uns quants per canviar de bàndol després d’haver acceptat a Felip V com a rei, sembla que els anglesos estarien darrere d’aquest canvi i després ens van deixar més penjats que un fuet de Vic (aquest comentari no es innocent, que els vigatans van començar la revolta, el que no sé si a Vic es diu fuet, o espetec o secallona) Ha quedat com heroi Casanova, persona que després es va adaptar al nou règim, i el gral. Moragues va quedar oblidat. Ei no critico al Casanova, cadascun se les empesca per sobreviure com pot, no fa falta tan de màrtirs que donin la seva vida per la pàtria, segurament Casanova viu, podia propagar entre els seus la recuperació ”nacional”, per quan vinguessin millors temps, que mort. També tinc un amic que sovint em diu que la posterior repressió de Felip V era normal a l’època, com a rei que castiga als seus súbdits desobedients, podria ser normal però va demostrar ser un mal rei perquè desobedients o no aquests tenien que continuar sent els seus súbdits, i dels seus successors, i així està encara la pell de Brau que no troba el seu encaix. Jo també trobo ve de llegir aquest llibre que dius, i portaré el meu albúm que hem va regalar la meva mare de chocolate ollé, sobre els herois de la guerra de independència
Casano va va fer com la majoria, sobreviure com va poder i adaptar-se al que va venir, treballant i sense ficar-se en embolics. Moragues va tenir mala sort, de fet el van agafar a causa d'una delació. Es interessant també la postura de Villarroel. Ni herois ni representants de res, homes que van patir un context històric determinat i que van tenir sorts diferents. Casanova va poder fugir i més endavant va ser amnistiat, Moragues va patir la fúria venjativa dels primers moments després de la derrota. No entenc tanta dèria en porta flors a Casanova, per cert.
Sobre la guerra del Francès, hi ha molts tòpics i males informacions, tot plegat és molt complex, però els 'cromos' sempre seran en el nostre imaginari col·lectiu.
Publica un comentari a l'entrada