9/6/08

Castell polèmic i mal explicat





Malgrat que ja he reproduït l'article de l'historiador Gabriel Cardona, al diari El País del 8 de juny, Montjuïc, el gran camelo, al meu blog del Balcó al Poble-sec, pel seu interès i perquè diu coses que avui sembla que no es puguin dir sense perill de ser condemnat a l'ostracisme per part dels benpensants el penjo també aquí:



El castillo de Montjuïc se levantó con finalidades militares y también sirvió como prisión, igual que todos los castillos del mundo. Sin embargo, las ciudades europeas cuidan y miman sus castillos como parte entrañable de su propia esencia, aunque hayan albergado presos sus mazmorras, disparado cañonazos sus bastiones y rodado cabezas en sus patios.En cambio, Montjuïc, el castillo de Barcelona, sufre una empecinada campaña de desprestigio, alimentada por el oportunismo y el desconocimiento. Se ataca a la vieja fortaleza como si sus piedras fueran responsables de los disparates de nuestros antepasados y se la inculpa con tres argumentos esenciales: la levantó Felipe V para reprimir Barcelona, sirvió de plataforma al ejército español para bombardear la capital de Cataluña y fue la gran prisión y patíbulo franquista, nada de lo cual es cierto.


Felipe V hizo levantar la Ciutadella con finalidades represivas, pero no Montjuïc, cuyo primer recinto ya se había obrado 43 años antes de que naciera, precisamente durante la Guerra dels Segadors, a fin de que defendiera la ciudad de la amenaza del ejército real del marqués de Los Vélez. Durante la guerra de Sucesión, tuvo Montjuïc guarnición austracista, y el 21 de abril de 1706, la población civil barcelonesa se movilizó para defender su castillo del ataque de los borbónicos. La ampliación, que le dio su actual forma, no comenzó hasta 1751, cuando Felipe V ya llevaba muerto cinco años, y fue una meritoria edificación ilustrada, obra del ingeniero Juan Martín Cermeño, realizada durante los reinados de Fernando VI y Carlos III.


Los cañoneos contra Barcelona desde Montjuïc no fueron obra del odio castellano contra Cataluña, sino del enfrentamiento de dos generales progresistas contra el ala izquierda del progresismo popular, que tenía su feudo en la ciudad. El 3 de diciembre de 1842, Baldomero Espartero hizo bombardear Barcelona para reducir la rebeldía de quienes, poco antes, lo habían llevado al poder. Pero mucho más violento fue el cañoneo ordenado por Joan Prim i Prats, general y diputado progresista por Barcelona, que el 7 de septiembre de 1843 dañó o destruyó 460 edificios.


Tampoco fue el castillo una pieza básica en el aparato represivo de Franco. Durante la Guerra Civil, los republicanos fusilaron en la fortaleza a 37 militares y 21 civiles, y la utilizaron también como prisión. Cuando la guerra terminó, el principal escenario de los fusilamientos franquistas de Barcelona fue el Camp de la Bota y sólo fueron ejecutados en el castillo de Montjuïc el presidente Companys, el general Escobar y cinco mandos de la Guardia Civil. Tampoco fue el principal centro de reclusión barcelonés, sino la Modelo. En la montaña de Montjuïc se habilitaron como prisión dos edificios: el Palacio de las Misiones y el castillo, cuyo número de internos fue siempre muy inferior al de la cárcel.


Todas estas realidades son oscurecidas por falaces argumentos que presentan el castillo como símbolo de pasadas opresiones. Si seguimos por este camino, acabaremos condenando la catedral como expresión del oscurantismo eclesiástico, las atarazanas porque construían galeras de guerra y hasta el monumento a Colón por haber incitado el colonialismo.


El castillo de Montjïc es una joya histórica y arquitectónica, que contiene colecciones inapreciables. Entre ellas, numerosas piezas reunidas por Frederic Marès en todo el mundo, pistolas de Ripoll, cañones de la histórica fundición de Barcelona y la mejor muestra mundial de armas portátiles de la guerra civil de 1936-1939. Sin embargo, ya los primeros cañones han sido transportados a Madrid, porque eran símbolos del militarismo y el españolismo. A este paso, veo tomando el mismo camino al Cristo de Lepanto y los cuadros de Fortuny, por ser iconos del militarismo contra el Tercer Mundo, y las colecciones de Montjuïc pueden acabar instaladas en Zaragoza, donde ya tienen valedores esperando la oportunidad. Perder es siempre fácil. Recuperar puede ser imposible. A la pelea para rescatar los papeles de Salamanca puede suceder, dentro de un tiempo, la trifulca para recuperar las colecciones de Montjuïc.


Gabriel Cardona es historiador.

7 comentaris:

Laura Coll ha dit...

Us vull explicar una cosa que té a veure, em sembla a mi, amb la recuperació del castell de Motjuïc i que l'opinió pública no coneix. Resulta que quan totes les mobilitzacions multitudinàries contra la guerra d'Irak fa 4 anys, un grup força nombròs de treballadors de l'Ajuntament de Barcelona vam fer una assemblea al Pati Llimona. En aquella assemblea un portantveu de l'IMEB (Institut Municipal d'Ensenyament de Barcelona) va demanar la paraula i va proposar que el Castell de Montjuïc esdevingués un equipament contra la guerra i per la pau. Tota l'assemblea va donar suport. D'aquella assemblea en va sortir una Plataforma dels treballadors de l'Ajuntament de Barcelona contra la guerra. Editàvem una revista interna que es deia "La mosca al nas", uns 500 funcionaris es van adherir a la plataforma. Doncs vam anar a parlar amb tots els grups polítics de l'Ajuntament per demanar lo del castell. Una servidora formava part d'aquella plataforma de manera activa i en sóc testimoni de tot el que us explico. O sigui que la pressió i explicació dels treballadors de Barcelona ha servit per a alguna cosa. Els treballadors més conscients de l'Ajuntament de Barcelona -que no els polítics, per desgràcia- estem al servei dels ciutadans de Barcelona. Podriem explicar moltes coses, moltes. Podriem parlar de moltes coses que no surten als diaris i que nosaltres sabem. Diem, per exemple, que no ens agrada la marca Barcelona i sí la seva gent: de tots colors, vells i nouvinguts, d'un i altre continent, amb els seus problemes i conflictes, amb suor i gresca i soroll. Alguns -si, si, encara en quedem- no som els funcionaris i buròcrates cofois del aqui tot va bé.

Júlia ha dit...

Interessant experiència, Laura.
De tota manera, insisteixo, no hi ha millor treball per la pau que admetre i explicar la guerra. Per això crec que no s'havien de treure els canons... per exemple.

Sobre aquesta Barcelona que ens estant imposant, opino el mateix, no m'agrada. Ja s'han carregat un munt d'espais, les botigues destinades al turisme han malmès el centre, en fi...

Gregor Siles ha dit...

A mi el que traguessin els canons tampoc m’ha agradat, és com aquells canons de Tossa, aquets potser més lletjos però tenien la seva gràcia, em portaven records d’infància i algun dia amb els meus nens ens havíem pujat. Encara així el castell estava una mica desaprofitat i trobo bé que s’utilitzi com espai per reivindicar la pau.
El tema Barcelona és molt trist, la pèrdua d’espais i llocs ha estat irreparable, a mi per exemple m’agradava molt més l’antic fossar de les moreres, o l’horrible edifici del “pàrking” intel•ligent entre la Rambla i el carrer cardenal Casanyes, que per construir-ho van liquidar amb el consentiment de l’Ajuntament i la Generalitat uns edificis, crec, del segle XVI. Les botigues horroroses que omplen el centre de la ciutat, els turistes horteres amb barrets de mexicans, els baretos de tota la vida que desapareixen, les punyalades que et claven per una cervesa, etc, però malgrat tot, crec que Barcelona té com una ànima que està més enllà d’aquests aspectes i que hi ha moments que la pots sentir, com quan les campanes de la catedral toquen les sis de la tarda i uns tertulians se senten a la sala Dalmases per parlar d’història, amb estranyes presències que els envolten, i ja quan cau la nit surten creuant el barri vell, trepitjant la ciutat enterrada, fins la bodega la Palma, i allà a l’altell continuen parlant, parlant i rient entre coques de recapte i gots de vi, i les seves paraules i rialles van sortint per les finestres, van escapant per les portes, i van omplint la nit, la nit de Barcelona.

Júlia ha dit...

Doncs també és això, Gregor, que aquests darrers anys s'han fet malbé moltes coses a l'estil porciolesc, sense que la gent diguéssim massa cosa i el castell ja serà la guinda, perquè tot va orientat a aquest turisme massiu i lloretià que dóna peles. El mateix telefèric, absurdament gran, ja va merèixer una carta als diaris del professor Oriol Granados, per no parlar del macrohotel de luxe.

Laura ha dit...

El castell de Montjuïc, des dels anys 60, va estar gestionat i finançat per un patronat constituït per l'Exèrcit franquista -de qui era propietat- i l'Ajuntament. En successius decrets es va anar cedint parcel.les de propietat a l'Ajuntament, encara que en última instància el solar, les col.leccions del museu, les instal.lacions d'ús militar que encara existien continuaven sent de l'exèrcit. Una de les excuses que donaven govern i exèrcit precissament per no cedir definitivament el castell a la ciutat i ciutadans de Barcelona era que el control de les instal.lacions militars (2 unitats transmissores de gran potència) era tema de defensa nacional.A la botiga del museu, sota el taulell, es venien ensenyes i símbols nazis. Retirar l'estàtua de Franco va significar també una dura polèmica, els militars no volien. L'exèrcit va imposar que sempre estigués la bandera espanyola lluint i onejant damunt la muntanya. Durant tots aquests anys han sortit del diner públic -en mans de l'Ajuntament- els pressupostos per conservar i restaurar fons i col.leccions propietat de l'exèrcit. Diners que anaven primer a les seves mans abans que a un altre museu de la ciutat.
Quan els treballadors de l'ajuntament vam defensar el que explicava en l'anterior comentari NO vam dir que treiessin armes ni canons, al contrari parlavem d'explicar la pau amb exemples de guerra (no som tan passarells ni floretes!). Ignoro, però puc assabentar-me, qui ha près la decissió de retirar-les, però molt m'ensumo que ha sigut el propi exèrcit de qui eren propietat el que ho ha fet, ja que ara no es podràn beneficiar d'unes subvencions i ajuts econòmics que sempre han tingut i que ara passarà a controlar -sense estar a les seves ordres- l'ajuntament i no l'exèrcit. Símbols a part -qüestió important tractant-se de castells-, l'exèrcit ha perdut una parcel.la.
El professor Cardona, a qui ja coneixem molts dels qui l'hem tingut de profe, ex-militar ell (de la UDM, això si), cap honorífic de la Guàrdia Urbana de Badalona, gran amic i defensor del rei Joan Carles, s'ha deixat endur de velles cabòries militaristes (o potser li han demanat els seus amics de cos que els hi escrigui aquest article?)no està explicant res de tot això. Està dient només una cosa òbvia: que les col.leccions i l'edifici en si tenen valor. Algú ho nega?
Però va molt més enllà, preten desdibuixar el record nefast que sobre els barcelonins té aquell castell i el Parc de la Ciutadella. El meu avi, el meu oncle.... van anar a parar allà abans de raure a la pressó model. En les passejades de cada dissabte amb el meu avi, dos eren els llocs on la maldició del vell republicà esclatava: castell i ciutadella. Mai m'hi portava, ni que fos gratis (amb lo garrepo que era!).

I respecte als altres dos comentaris, només dir-vos: què tenen a veure els péssols amb les bicicletes? per què barrejeu aquestes coses amb lo malament que estan gestionant i venent Barcelona? Evidentment que si. Per casualitat coneixeíeu algun projecte previ -jo no- que l'ajuntament hagi canviat? No hi havia res fet, amics. No tinc encara cap motiu per criticar l'Ajuntament amb el tema "castell de Montjuïc", quan el tingui us ho diré.
No sóc cap benpensant, ja ho sabeu, el Cardona és el benpensant... quins nassos! i quan critico no ho faig per fer veure que critico alguna cosa.

Laura ha dit...

I encara m'he deixat més coses al tinter. Que no destruïm el castell, simplement que el posem en d'altres mans i el destinem a un altre ús, que no enderroquem la catedral ni el monument a Colón... que no fem tot això no vol dir que sigui cap argument falaç una realitat històrica: que el castell va ser el símbol de la repressió de Felip V contra Catalunya, igual que la destrucció del Born, que l'Espartero i el Prim, en les seves lluites de poder i per reprimir els aires revolucionaris barcelonins, SI van bombardejar la ciutat i que va estar en mans de l'exèrcit franquista repressor (al castell i al Camp de la Bota). Afegeixo: al castell es va assassinar a Ferrer i Guàrdia. Al Castell es va afussellar al Dr. Rizal, metge filipí, lluitador per la independència del seu pais.... el van portar enganyat des de Manila expressament a la muntanya. Montjuïc, paraula tristament famosa en tot el món durant bona part de començaments del s. XX.... què volem, treure càrrega mortífera a allò que sí la té? Edulcorem la història segons ens convingui? La mare del tano!

Gregor ha dit...

A mi el que més m’agrada del que expliques Laura, és com surt la iniciativa per donar utilitat al castell, a partir d’una iniciativa molt popular, de la societat civil. Perquè quan sents parlar als polítics de la societat civil sempre fan referència al Barça, a la Caixa, a la Vanguardia, etc, i deixen de banda iniciatives com la vostre.
Realment tu Laura ets una conqueridora d’espais, el castell, l’arxiu per la nostre tertúlia, i és que hi ha molts llocs que són emblemàtics i estan molt desaprofitats, o només aprofitats per uns quants de manera molt restringida. Les universitats mateix podrien obrir els seus espais i aules per un ús més públic, o perquè es fessin iniciatives obertes a tothom. I a la facultat de Geografia-Història un dels que ho està fent és el professor Ignasi Garcès que ja fa dos cursos que organitza un cicle de cine-història obert a tothom (a més que ens fa seguiment de les nostres tertúlies i espero que algun dia es passi)
El Cardona, em fa gràcia quan comenta: “Los cañoneos contra Barcelona desde Montjuïc no fueron obra del odio castellano contra Cataluña, sino del enfrentamiento de dos generales progresistas contra el ala izquierda del progresismo popular, que tenía su feudo en la ciudad.”, i culpa especialment al general Prim, es per dir-li, i què?, ja sabem que a Catalunya l’opressió no només ve de castellà sinó que la majoria de vegades ha vingut d’altres catalans que han massacrats a altres, i normalment els més perjudicat han estat les classes populars.