10/6/08

François Fejtö



Lluís Foix evoca a La Vanguardia la figura de François o Ferenc Fejtö, hongarès d’origen, periodista, assagista, historiador i filòsof que ha mort fa poc, als 98 anys a París.

Fejtö ha estat un supervivient actiu dels grans trasbalsos i tragèdies soferts per l’Europa del segle XX. Copio alguns comentaris de Foix sobre aquest escriptor, que va col·laborar amb La Vanguardia durant força anys. De vegades hi ha qui s’estranya de la fidelitat lectora a aquest diari, però és que, entre la fullaraca que s’hi pugui trobar, com sol passar a tot arreu, sempre s'ho troben figures d’aquest gruix que hi col·laboren.

Diu el senyor Foix, entre d’altres coses relatives al personatge, encara que paga la pena llegir l’article sencer, que no és massa llarg:

Me impresiona la biografía de esos personajes que nacieron en el seno del imperio de los habsburgos, pasaron por dos guerras mundiales, vieron troceados sus territorios con nuevas fronteras y acabaron siendo acogidos por patrias ajenas que con frecuencia ignoró su valía. Qué triste es quedarte sin raíces sin poderlas enraizar profundamente en nuevas patrias.

Cuenta Daniel Vernet en Le Monde del día 4 cómo millones de centroeuropeos, Fejtö entre ellos, vivían bajo el paraguas del imperio austrohúngaro en el que se hablaban docenas de lenguas, se practicaban diversas religiones, se mezclaban razas y culturas, bajo la mirada lejana y benévola del emperador Francisco José.

La Gran Guerra fue la primera catástrofe del siglo. En sus memorias "Le Passager du siècle" leo ahora la nostalgia de aquella vieja Europa en la que circulaban libremente las personas, cruzando nacionalidades y culturas, en una cohabitación que era difícil pero fue posible durante varios siglos.

En un article anterior del mateix diari, d’Albert Winterhalder, que fa referència a la importància dels
cafès europeus, es menciona Fejtö, en el context d’aquella europa d’abans, tan malmesa amb les guerres:

Por otro lado, entre la clientela del café Central no era extraño ver a los compositores Gustav Mahler y a Bruckner. O a Sigmund Freud y a Trotsky, aficionados ambos al ajedrez. Freud solía acudir también al café Landtmann, frecuentado en la actualidad por actores y aficionados al teatro, así como por periodistas y políticos. Cuentan que cuando en octubre de 1917 estalló la revolución rusa, un funcionario vienés comentó: "¿Una revolución en Rusia? Debe ser una de esas revoluciones de las que habla el señor Trotsky, el jugador de ajedrez del café Central". Tal como señala el historiador François Fejtö en su libro Réquiem por un imperio difunto,"antes de que el filósofo alemán Spengler hubiera teorizado sobre la decadencia de Occidente, ya se disertaba sobre ello en los cafés de Viena y Budapest donde se leía a Ibsen, Strindberg, Kierkegaard, Dostoievski y Nietzsche". Tras la Segunda Guerra Mundial y durante la guerra fría, el espionaje hizo su aparición en los cafés de Viena, y algunos de esos espías surgidos de más allá del telón de acero sirvieron de inspiración a John Le Carré, y a Graham Green. En Budapest, donde en 1896 había cerca de 600 cafés, éstos se convirtieron en el refugio de generaciones de artistas y de escritores. Para el escritor Deszo Kosztolany, "la literatura húngara se desarrolló con la industria del café".

Ignorem –parlo per mi, però em temo que, amb contades excepcions, la ignorància és prou general- la importància d’aquella Mitteleuropa, les característiques d’aquell imperi Austro-hongarès tan mal explicat a causa del romanticisme frívol de les històries sobre Sissí, per exemple. Redescobrim avui, amb sorpresa, autors com Marai, que fins i tot durant els anys cinquanta es llegien força a casa nostra. Hi ha molta política barata darrera del silenci establert sobre tants intel·lectuals d’esquerra que es van decebre amb l’evolució del comunisme, mentre a països com França o Espanya la badoqueria progre volia ignorar els disbarats estalinistes. No era fàcil l’objectivitat, el règim franquista també potenciava coses com la revolta hongaresa per demostrar les seves teories pròpies, és clar.

Potser a la tertúlia podríem cercar algun llibre d’aquest autor, dels pocs que s’han traduït al castellà. Una curiositat tafanera: un seu nét, Raphael Fejtö, relacionat com director i actor amb el món del cinema, sortia de jovenet a aquell emblemàtic film de Malle ‘A revoir les enfants’. Per cert, els sopars a La Palma de Sant Just són l'equivalent modern a aquells cafès emblemàtics, ep.