18/5/08

Pere III i la seva època: aportacions

Pel seu interès i extensió, crec que val la pena dedicar un post a reproduir el comentari que ha escrit Laura Coll sobre el tema de l'època de Pere III, ja que potser així serà més fàcil llegir-lo i aprofundir en el tema:

Sobre el concepte decadència (de Catalunya, és clar). Sempre que s’aplica el terme “decaure” hauriem de veure la relativitat de l’assumpte: què cau i què puja, quins aspectes? El terme “decadència” sorgeix a posteriori, en concret de la visió i anàlisi romàntica i nacionalista dels historiadors del XIX –i XX també- que a tot arreu d’Europa es van afanyar per explicar la història particular del naixement de les seves respectives nacions-estat.
Catalunya era una nació sense estat i alguns dels nostres historiadors van idealitzar la història: un passat gloriòs –explicaven-, democràtic avant la page, poderosíssim en tota la Mediterrània, que va començar a davallar amb l’entronització d’una dinastía castellana i apa! fins ara… Vist així, doncs, el terme “decadencia” seria un anacronisme (imposar una visió elaborada posteriorment en el temps com si aquella fòs realment la visió dels contemporanis del moment).El llibre de d’Abadal té la gran virtut de posar en solfa aquesta visió romàntica. És un llibre realista i desmitificador. Què ens vé a dir? que, justament, en els moments en que s’estaven posant les bases per a la construcció dels estats nacionals, Catalunya anava completament a contracorrent dels temps. I no per cap intromissió externa, sinò pel pròpi tarannà dels grups socials interns. Quan a totes les monarquies d’ Europa on després s’han constituït estats forts (Castella, França, Inglaterra, et.), s’estava donant una concentració de poder en mans reials en lluita ferotge contra els poders dels nobles feudals, aquí passava justament al contrari: predomini dels interessos de les nobleses feudals i del seu aparell polític: les corts medievals. Uns exèrcits completament obsolets i antiquats. Una crisi financera que s’anava resolent de mala manera amb emprèstits a potències estrangeres, unes guerres on el paper dels “catalans” era més aviat deplorable i feble.
Així va ser com les classes dirigents catalanes no van poder o saber construir cap nació-estat o estat-nació, com volgueu. Aleshores la pregunta que jo em faig és: decadència o impotència? I m’inclino per aquest darrer concepte.Sobre individu /massa. Sempre que es parla d’aquest tema es simplifica posant com a exemple la historiografia marxista. El tema és prou transcendental –des del punt de vista biològic, psicològic, social, filosòfic- com per donar una resposta tan ximple. Crec que no està esgotat en absolut. Una massa està conformada per individus, però com a tal massa té un comportament diferent. La història la fan individus que constitueixen grups. Tanto monta, monta tanto. Ja ho crec que tenen importància els individus, exactament igual que els grups. Kant, Hegel i tota la seva escola quan parlen d’individus parlen d’una categoria abstracta. Res a veure amb els homes i dones de carn i ossos–ull! les dones també hem estat incloses en aquesta categoria universal abstracta- M’agradaria recomanar-vos un llibre. De difícil lectura, per cert. Masa y poder (em sembla que s’ha tornat a editar en castellà recentment) d’Elias Canetti, jueu sefardí nascut a Bulgària, de llengua i escriptura alemanya. Premi Nobel al 1981. Intenta donar respostes a molts comportaments de massa moderns, més enllà de Freud. Distingeix individu/massa. Distingeix horda/tribu dels moviments de “muta”, diu ell, dels grups d’individus contra el poder: grups, subgrups subordinats, etc… Interesantíssim.
En aquests moments socials i polítics que vivim de massa estupiditzada, uniforme, controlada subliminalment per imbècils sense cap categoria (vegi’s: molts polítics, els programadors d’Operación Triunfo, els conductors dels telenotícies, els programadors de les idees, dels tour-operadors, els controladors d’aeroports, El Corte Inglés, el Caprabo i els bancs que controlen les nostres vides talment com abans ho feien els confessors catòlics…), a mi en aquests moments, dic, m’agrada començar-me a sentir aristòcrata. És més no podrem mai tenir democràcia autèntica si cadascun de nosaltres, individus, plens d’aristocratisme intern, sense doblegar-nos davant l’opinió “correcte” que ens imponen, no comencem a posar-nos una pregunta molt senzilla:

Jo…. Tu…. com viuria, com treballaria, com penso, què vull, COM HO FARIA, com decidiria les coses públiques que ens afecten a tots? De moment el que veuriem, potser, és que aquesta “democràcia de massa” no té res a veure amb la democràcia veritable.
(Laura Coll)
Recomanació: Doneu un volt pel blog ENTRELLUM, de Toni Ibáñez, principal organitzador de la trobada sobre blogs d'ahir, en la qual Jaume Comes va fer una excel·lent lectura d'alguns fragments. Podreu veure'n les fotografies al blog que us indico.

9 comentaris:

Júlia ha dit...

El tema individu-massa és molt interessant, nosaltres mateixos, com fan les criatures, no ens comportem igual de forma individual que en grup. Per no parlar de situacions de violència, guerres sobretot, en els quals es fan disbarats que molta gent, en la seva vida 'normal' no faria ni admetria. És un tema que fa anys que em neguiteja.

Gregor ha dit...

Quina pasada de comentari Laura, i el tema dels disbarats bel·lics Júlia, el llibre de la prehistòria que he proposat com a lectura va una mica sobre això. Ei que bé que la gent s'anima, i encara sé de gent que té problemes per deixar comentaris, a veure si els resolen, i aquí surt diàleg i també una mica de marro,

Júlia ha dit...

Bon dia, Gregor. Doncs sí espero que hi hagi diàleg i marro, he, he.

El de la prehistòria el tinc demanat a una biblioteca, de moment.

josep-maria jaumot ha dit...

Veig que des d'el punt de vista històric li ha tocat la xina al Cerimoniós. I no n’estic convençut.

En aquella època, la subsistència d’un poble com ens propi era la força. I d’on venia la força? De tenir més terres i mà d’obra (esclafada a base de impostos i usatges), es a dir, més diners i més poder per més nobles, i amb aquests, més instruments de guerra. Ja ho sabeu, els que resaven, els que guerrejaven i els que treballaven...
I tot això, minimitzant les pèrdues, doncs encara que eren antics, no eren pas tontos. Una guerra devastava el territori, i pitjor, podia significar la pèrdua de mà d’obra. Ells ja eren conscients que un parell de grans batalles perdudes podien significar el sacrifici de tota una generació i la fi d’un poble lliure, i passar a estar sota el control del veí. D’aquí aliances, matrimonis, conspiracions i petites batalles estratègiques amb poques baixes.

Així, l’única via de esser “fort” era l’adquisició de nous terrenys. El nostre amic, en Cerimoniós, ja ho tenia present. La població del Regne d’Aragó era d’un milió. Els seus veïns, Castella i el regne dels francs, molt superiors en número. Les zones “a decidir”:
- el Llenguandoc, ja se’n va encarregar el seu rebesavi (el Catòlic) de tancar la porta (i un altre rebesavi, el Conqueridor, de posar-li pany i tirar la clau al pou).
- el que quedava d’Al-Andalus, el mateix Conqueridor va tancar la porta amb el tractat d’Almizra.
- els territoris d’ultramar, peça codiciada, però massa lluny i costós de mantindre.

Que havia de fer en Cerimoniós? Doncs el que va poder amb les cartes que li havien deixat.
Com va apuntar en Ramón Grau, la monarquia pactista també va estar present a Anglaterra, i per cert, no els hi ha anat malament.

Soc un heretge per pensar que probablement el germen de la decadència, si escau parlar de decadència, estava en el Conqueridor per la seva falta de visió de futur?.


I respecte a massa/individu, que voleu que us digui? Tenim accés a una informació brutal, com mai fins ara cap societat havia tingut. I quin és el resultat? Doncs el mateix de sempre. Borreguisme.
No crec que els que controlen siguin imbècils sense cap categoria. Tot el contrari. Amb total la llibertat que tenim, i n’hi ha prou amb uns quants xiulets i un parell de gossos d’atura per portar el ramat per on volen. Imbècils?. No. Brutalment intel•ligents i llestos.
Un altre cosa es que estigui d’acord amb ells, però “al Cèsar el que és d’el Cèsar”.
I sí, Laura, estic d’acord amb tu en que la revolució ha d’esser individual.

Anònim ha dit...

Algú m'ha dit que encara no li funcionaven els comentaris. Jo crec que no hi ha d'haver cap problema, escriviu el comentari, poseu el nom que vulgueu, verifiqueu les lletres i ja està. No s'ha de marcar res del que surt a sota, ara estic fent una prova.

Gregor Siles ha dit...

Penso que culpar al Cerimoniós, o a les elits feudals del segle XIV, de la decadència catalana potser és una mica determinista. Cada vegada estic més convençut d’aquella idea de Pierre Vilar que va elaborar durant la seva vida, que és el pensar històricament, i precisament parlava de què sovint reconstruïm la història des d’un final que ja sabem, i que ens feia caure sovint amb una previsió dels fets no gaire encertada.


“Pensar un fet, un període a partir del que sabem que passa després és força perillós: podem acabar amb fórmules del tipus "Alemanya estava preparada per ser protestant; i Espanya, per ser catòlica”

(CONGOST, Rosa, Ensenyar a pensar històricament. El llegat de Pierre Vilar, conferència inaugural del curs 2003-04 a la Universitat de Girona.)
http://atelierpierrevilar.net/assets/files/RCONGOST_conferencia_ensenyar_pensar_historicament.pdf

“Lo más débil de este razonamiento me parece su punto de partida. Se acepta, como si se tratara de una verdad establecida e indiscutible, la tesis de Max Weber sobre la relación causal (¡una vez más la confusión entre “causa” y “componente”!) protestantismo-capitalismo. Y se la acepta en su versión más esquemática, cuando incluso los historiadores que la han adoptado y desarrollado (como Tawney) lo han hecho con muchos matices”.

(VILAR, Pierre, Pensar históricamente, conferencia de clausura de los cursos de verano de la Fundación Sánchez-Albornoz, Ávila, 30 de julio de 1987. p16)
http://atelierpierrevilar.net/assets/files/PVILAR_conferencia_pensar_historicamente.pdf


A la història podem trobar tendències que porten cap un camí, com la continua progressió dels pobles germànics des de finals del segle II cap a l’Imperi Roma, que culmina al segle V, amb un conjunt de regnes bàrbars que han substituït a l’imperi occidental. I també fets puntuals, com la presa de la província del nord d’Africà i la seva capital Cartago, pel rei vàndal Genséric, tallant el subministrament de blat a Itàlia, des d’aquesta regió, que era una de las principals proveïdores, i apoderant-se de la flota imperial que li permetrien controlar el Mediterrani occidental. Aquest fet puntual, derivat més d’un error estratègic dels governats romans, va ser decisiu per la definitiva caiguda de l’imperi occidental, ja que va deixar a Roma sense capacitat de resposta militar, que fins a llavors, a tranques i barranques l’havia donada. És possible que sense aquest error estratègic l’imperi roma occidental encara hagués resistit més temps o no, això no ho sabem i tampoc ens interessa saber-ho, però que la història té moltes possibilitats, encara que només s’ha donat una, també és cert.

I aquí afegeixo diferents cites del Pedagog Paulo Freire que van bastant amb la línea de Pierre Vilar

Insisto que la historia es posibilidad y no determinismo. Somos seres condicionados y no determinados.
Si la historia fuese un tiempo predeterminado en cada presente fuese necesariamente el futuro esperado de ayer, así como el mañana será lo que ya se sabe, no habría espacio para la opción y la ruptura.
En la comprensión de la historia como posibilidad (…) hay posibilidades para diferentes mañanas.

(FREIRE, P, A la sombra de este árbol, Barcelona, El Roure, 1997.)



I en relació allò que comentes, Josep Maria, del pactisme Anglès, agafo també una cita del historiador Josep Fontana, que es molt significativa, que la extreu de historiadors anglesos i americans, i que mostra com que el pactisme potser és més eficaç que l’absolitisme.

En aquest terreny del deute, els estats que havien conservat i modernitzat els seus mecanismes representatius com passava amb Holanda i, sobretot, amb Anglaterra, van actuar amb molta més eficàcia que les monarquies absolutes com França o Espanya, que van fracassar completament.

Mentre les monarquies absolutes tenien una llarga tradició de suspensions de pagaments i de fallides, i es veien obligades a tractar amb grups financers que prenien seguretats de cobrament i demanaven taxes d’interès molt elevades, els països que tenien governs controlats per parlaments representatius generaven confiança en els inversors perquè se sabia que els membres d’aquests parlaments eren els primers que volien que s’atengués regularment d’un deute lligat en diversos sentits als seus propis negocis i interessos.
(FONTANA, Josep, La construcció de la identitat, Barcelona, Base, 2005, p 42)


La noblesa catalana potser, va sortir molt reforçada al final del regnat del pobre Pere III, però la guerra de les remences i la guerra civil al segle XV, també la debilitarien molt. Crec que el pobre rei Pere va tenir el seus encerts i errors, però segurament el país no donava per gaire més,i encara així al segle XV es va conquerir Nàpols.

I tornant a Anglaterra a finals del XV era un país força debilitat, que era difícil de preveure que 250 anys després és convertiria en la primera potencia europea, es a dir que possibilitats hi ha moltes.

Respecte a la revolució, penso que ha de sorgir de la suma d’individualitats, prèviament revolucionades, i la pròxima que sigui pacífica, si us plau.

Gregor ha dit...

Respecte el text anterior , la cita del Fontana comença i acaba: “ En aquest terreny del deute... (...) als seus propis negocis i interessos”, es que jo escric al word i faig copy i pega, i la cursiva no la trasllada i a les altres cites vaig posar les cometes, però a aquesta me les vaig oblidar.

Júlia ha dit...

Estic força d'acord amb el Gregor, comentem sempre des del present, des d'allò que té per nosaltres un valor, fins i tot 'moral', en el present.

El concepte de realesa, d'estaments socials, el pes religiós i moltes coses més no les podem jutjar amb ulls d'ara, el tema donaria per a molt.

Només cal pensar -i parlo d'aquest tema, perquè fa poc vaig escoltar un programa d'història per ràdio- de quina forma tan desacomplexada es transcrivien els judicis en els quals es torturava de forma absolutament 'legal' i assumida per tothom, en èpoques antigues, mentre que a partir de determinat moment 'es fa en secret' perquè ja no és tolerable ni acceptable.

Ens podem acostar de puntetes i amb molta prevenció al passat, però sempre serà des del present i des del que 'ja sabem' i fins i tot des del que 'creiem' en el present. Sovint s'utilitza el passat per demostrar o palesar el que volem que sigui el present, els nacionalismes i d'altres ideologies en saben molt, de tot això. La tradició també s'inventa, i com!

Gregor Siles ha dit...

Retornant al tema de la historia com a “possibilitats”, penso que el llibre d’en Benet, “Maragall i la Setmana Tràgica”, ens donava un clar exemple de les possibilitats perdudes. Si s’hagués perdonat als condemnats a mort, si l’església hagués estat més autocrítica, si des d’esquerres i dretes hagués sortit més gent com en Maragall, si "la ciutat del perdó" hagués estat publicat , potser ara no veuríem la setmana tràgica com un antecedent de la guerra civil, sinó com un fet que va produir una reflexió profunda i va evitar mals majors.
Com he dit abans, el que no va passar no ens interessa, però el llibre d’en Benet és una lliçó moral, des del meu punt de vista, per intentar crear un món millor. Una lliçó moral, que s’eleva per sobre dels pensaments dogmàtics d’esquerres i de dretes, i que dóna plenitud al concepte de moral, sovint tan manipulat i imposat. En Maragall em transmet un concepte de moral que es construeix amb “el diàleg amb un mateix i en el diàleg amb els altres”.