La Gran desfilada i l’origen del feixisme
Gregor Siles
He fet un post amb fragments d’un treball que vaig fer a la Universitat sobre la pel•lícula La gran desfilada (The Big Parade) de King Vidor. El post va una mica de com va afectar la I Guerra Mundial a la joventut d’aquell temps i que era una de les causes que esgrimia Stanley Payne en l’origen del feixisme, com una mena de contestació generacional (al llibre El feixisme, que vam llegir a la darrera tertúlia). Aquí parlo més d’Amèrica però molts elements són extrapolables a Europa, i on segurament afectarien molt més, ja que havia estat el camp de batalla principal de la guerra. No parlaré gaire de la pel•lícula perquè sinó seria un post molt llarg, però a la xarxa podeu trobar més informació.
La gran desfilada (The Big Parade), 1925, és una pel•lícula de King Vidor, on es retrata de manera melodramàtica l'epopeia d'un nord-americà durant la I Guerra Mundial (1917-1918 per a EE.UU). D'aquesta pel•lícula en concret i en general de la majoria de films sobre la primera Guerra Mundial sempre m’ha cridat l'atenció el caràcter antibel•licista, a diferència de les de la II Guerra Mundial que sempre han tingut un caràcter més heroic. Altres exemples de cinema crític a la Gran Guerra ho trobem a pel•lícules com: Res de nou al front oest (1930), de Lewis Milestone, la pacifista La Gran Il•lusió (1937) de J. Renoir, o l’antimilitarista Senders de Gloria (1957) de Stanley Kubrick. Aquest caràcter antibel•licista no ho tornem a trobar, d’una manera generalitzada fins les pel•lícules de la guerra del Vietnam.
Les causes, de la I Guerra Mundial més citades són: la rivalitat entre les potències europees (França-Alemanya, Anglaterra-Alemanya, Russia-Austria), rivalitats marítimes, competències de mercat, carreres armamentístiques, reivindicacions nacionalistes en l'interior de l'Imperi Austrohongarès, la política russa en els Balcans, i com a detonat l'assassinat del arxiduc Francesc Ferran, hereu del tron austríac, a Sarajevo per un nacionalista servi i que va derivar en mobilitzacions i ultimàtums precipitats. Caldria afegir un altre causa, el que denomina el historiador Marc Ferro com una societat bloquejada on està apareixent una civilització supraurbana que dilueix a la massa en un devenir incert en un món en el qual no participen per res en la seva gestió i ni tan solament en la seva pròpia ocupació del temps. On als poders tradicionals, rei, sacerdot, llei, família, patró, oficial, s'han afegit altres, uns nous amos anònims i incontrolables amb el capitalisme financer i la competitivitat.
Una societat que fins ara havia alliberat tensions mitjançant l'emigració o les adhesions revolucionaries. Una societat que progressava materialment encara que lentament, però ja la premsa i la publicitat creaven noves necessitats materials: una alimentació variada, la manera de vestir, tenir una bicicleta, vaixella, a més de revelar la possibilitat de viure una existència més interessant, més rica, més valuosa, sentint un desig de pujar en l'escala social. Aquest és un fenomen que es donarà tant a Berlín com a París i a Londres, però aquestes pressions també generaran tensions, “les persones no tenen paciència per a esperar que les noves condicions de l'existència els facin un lloc i la guerra, si esclatés la guerra, els alliberaria d'aquesta dificultat” (M. Ferro).
M. Ferro escriu el que opinaven alguns joves en aquell moment: “L'existència que portem no ens satisfà, perquè si bé posseïm tots els elements d'una vida bella, no podem organitzar-los en una acció immediata que ens prengués en cos i ànima i ens llances fora de nosaltres mateixos. Aquesta acció només la permetria un fet: la guerra”. Per aquesta raó l'autor francès argumentarà que els joves partiran a la guerra com a l'aventura, feliços per canviar de vida, per viatjar, al mateix temps que compleixen amb el seu deure i estan segurs de regressar vencedors. La guerra de 1914-1918 serà acollida amb entusiasme per la majoria d'homes i serà un alliberament d'energies. En països com a Anglaterra on no havia servei militar obligatori va haver prop d'un milió de voluntaris i el mateix va passar més tard als Estats Units. Aquesta estampa d'anar a la guerra amb entusiasme ja no es repetirà a la II Guerra Mundial.
Postguerra
El president nord-americà, el democràta Wilson, en acabar el conflicte havia confessat: “serà més difícil la pau que la guerra”. Els alemanys van demanar la pau dirigint-se al president Wilson en funció dels 14 punts que aquest havia formulat el 8 de gener de 1918 en el Congrés, basats en una pau sense vencedors i que crearà les circumstàncies per a fer impossible una repetició del conflicte. Així com la constitució d'una societat de nacions que garantís la pau general. A més el president Wilson s'oposava a fer pagar reparacions de guerra a Alemanya, i considerava la situació d'Irlanda . Les postures de Wilson fracassen en la conferència de pau de Versallès iniciada el 18 de gener de 1919, els tractats secrets entre els aliats per a repartir-se hegemònicament la influència mundial, a més de l'esperit de revenja i d'enfonsament als vençuts per part d'Anglaterra, i sobretot de França per a anul•lar l'amenaça alemanya, mitjançant la submissió, desmilitarització, imposant sancions econòmiques i la seva exclusió de la societat de nacions.
Wilson a més no va assolir la ratificació pel senat (març de 1920) del Tractat de Versalles , pel que EEUU quedava fora de la societat de nacions i arribava a una pau per separat amb Alemanya. Caldria sumar altres fracassos de Wilson, que Alemanya tingues que pagar reparacions de guerra, Irlanda no va arribar la plena independència i va prometre retirar totes les tropes però 14.000 soldats van romandre en Arcàngel, Mursmanck i Sibèria per plantar cara a l'amenaça bolxevic. En les eleccions de 1920 el republicà Harding arravatava la presidència als demòcrates. Les explicacions a aquest gir tan radical solen donar-se com “la ressaca de l'excitació i el sacrifici quan la gent estava cansada de guerra i irritada d'una pau decebedora” dirà Walter Lippman, uns altres diran que el poble estava cansat de ser manejat mitjançant restriccions, racionaments i ordres. La desil•lusió per la pau, en la qual es considerava que Alemanya, Irlanda i Itàlia havien estat traïdes i que el sacrifici d'Amèrica en la guerra havia estat en va. La realitat és que al concloure la guerra la major part de la població americana desitjava tenir el menor contacte possible amb Europa. Samuel I. Morison opinarà que el canvi de rumb en la política de EE.UU serà culpa de George Creel, director del cos de propaganda, la seva campanya d'odi durant la guerra va deixar als homes ansiosos de lluitar contra Alemanya fins a arribar a una rendició sense condicions, de marxar a Berlín i capturar al Kaiser, de tal manera que quan la guerra va concloure abruptament, encara abans que la meitat de les forces armades haguessin entrat en acció, el públic sobtadament va tenir que regirar les seves emocions contra altres coses. L'amenaça roja va absorbir part de l'odi, però la major part va rebotar per a tornar-se cap a l'administració que els havia dut a una guerra inútil.
La I Guerra Mundial a EE.UU va passar de ser la més popular de la història mentre va durar a la més odiada quan va acabar. Llibres, obres de teatre i pel•lícules sobre la guerra com Tres Soldats, de Dos Passos; Adéu a les Armes, de Hemingway, i Quin preu té la glòria? , de Lawerence Stallings i Maxwell Anderson, van presentar la guerra negativament. També la inadaptació dels veterans de guerra, amb mutilacions físiques i dificultats psicològiques, per a reintegrar-se en un país que està canviant molt, i que a més tracta d'oblidar la guerra, el cinema nord-americà ho reflectirà al cine amb pel•lícules com Humoresque (1920), Shootin for Love (1923), o The Flay Meker (1927) en els quals els problemes de reintegració estaran reflectits en la família i l'amor.
Un problema que van tenir en realitat milers de combatents després de la guerra que tant a Amèrica com en altres països tindran dificultats per a reincorporar-se a la vida quotidiana. Aquestes “generacions del front” que en alguns països intentaran canviar mitjançant la violència, unes institucions, valors i ordre social que rebutjaran, al preu fins i tot de la renúncia i el totalitarisme i que van tenir com precursor, segons alguns autors, la Revolució Soviètica, a la qual li van seguir els feixismes europeus.
Referències
- Ferro, M. (1970) La Gran Guerra, 1914-1918. Madrid: Alianza Editorial.
- Guerra, A., Tajahuerca, I.(1995) La I Guerra Mundial: belicismo, pacifismo y antimilitarismo en el cine norteamericano. En Paz, M.ª A. Montero, J. (eds) Historia y cine: realidad, ficción y propaganda. Madrid: Complutense, pàg. 47-67.
- Monterde, J. (1983) .La primera Guerra Mundial en Hollywood. Dirigido por, nº 104 pàg. 42-50.
- Morison, S. (1972) Historia del pueblo americano. Barcelona: Luis de Caralt,
