Precisions sobre José Rizal

Imatge de l'artista Romi C.MananQuil

Laura Coll, historiadora, participant en les Tertúlies del Grup 99, m'ha enviat una sèrie d'emails amb aclariments i puntualitzacions sobre José Rizal, ja que va fer un extens treball sobre l'heroi filipí. Una errada que no em vaig recordar d'esmenar era l'afirmació sobre la manca, a Barcelona, d'algun carrer dedicat al personatge, quan n'hi ha un de ben important. Crec que el millor serà copiar el text dels diferents emails que Laura Coll m'ha fet arribar, per tal que pogueu saber moltes més coses sobre Rizal, la seva trajectòria i la seva injusta mort.

1r email:

Júlia, acabo de veure ara el personatge del joc d'endevinalles de la setmana passada, el del Doctor Rizal. Jo he estudiat bastant a fons el personatge i he llegit coses seves, per ex. el Noli me tangere.... perquè vaig fer un treball per la universitat sobre les Filipines. A part de que jo tenia entès que la seva última dona era una nadiua filipina..... el que si és cert és que ja en capella va tenir moltes, moltes pressions per part dels agustins (que van ser una de les forces principals de domini de les illes com a terratinents, educadors, etc...) a causa d'això. Precissament la primera rebel.lió d'en Rizal va ser contra els agustins que s'havien quedat amb les terres de la seva família i els va empobrir per sempre més, va estar anys pledejant contra ells.... i ells s'hi van venjar ben venjats..... bé, tot això és a tall informatiu i res més...

Però el que sí és un error ben gros és lo de que a casa nostra no tenim cap estàtua ni carrer:   C/ Doctor Rizal a Gràcia, va de Riera de Sant Miquel a Plaça Narcís Oller i és un encant de carrer. En el pròleg del meu treball posava precisament aquest fet com a inductor de la meva atenció en el personatge.... També va haver-hi ressó en la premsa de l'època i alguns intel.lectuals van protestar com per ex. Unamuno (i ara no em facis rebuscar entre els meus papers per trobar el ditxòs treball per buscar més noms). T'ho he escrit no a través del blog perquè potser ja no ho tornes a mirar.

2n email:

Per cert: un dels idiomes que dominava el Dr. Rizal era el català perquè va passar diversos anys aqui. I la seva detenció va ser surrealista. Ell estava molt perseguit (vivia exiliat en una illa petita on va fundar una granja model, on va assejar diferents conreus, etc...), una manera d'escapar-se va ser demanar anar de metge a la guerra de Cuba, però amb les seves posicions no li van permetre per por de que s'ajuntés amb els independentistes cubans, al final els seus amics el van convéncer per fugir en vaixell rumb a Barcelona (que és el port on arribaven tots els vaixells de Filipines). El capità del vaixell va rebre l'ordre de detenir-lo un cop embarcat, portar-lo emmanillat i tancat durant tota la travesia fins arribar a Barcelona. El capità no volia veure's ficat en aquest trist paper, però ho va haver de fer. En consideració al doctor no el va emmanillar ni tancar durant tota la travessia. Tots sabien que només arribar a port l'agafaven els soldats i anava directe al paredón. Així va ser. Vàries persones el van acompanyar mentre pujava a peu la montanya de Montjuïc i van veure que parlava el català fluïdament. Aleshores, un cop près, el van tornar a embarcar cap a Filipines per afusellar-lo allà.... o sigui que va tornar a fer el viatge de tornada .... al paredó.... i l'últim poema impressionant el va anar païnt entre viatge i viatge.

3r email:

Al final he hagut de buscar el meu treball. Ara van els meus errors. No eren agustins, sinò dominics i lo surrealista del viatge és que el van enganyar des de Manila perquè ell creia que s'embarcava cap a Cuba (per tot allò que et deia en el mail 2), però davant les costes de Xina ja va ser conscient de que aquella travessia ja l'havia feta anys enrera, que no anava cap a Cuba.... fins que el capità li va confirmar.

Espero que aquestes informacions hagin estat interessants per als lectors del blog i participants en els Enigmes, Sobre Rizal i les dones, no consta que s'hagués casat mai, tot i que el que sí és cert és el fet que va compartir els seus darrers temps amb la noia belga, al menys així ho he trobat en tota la documentació consultada. Em sembla molt interessant el tema del català, de fet Rizal devia tenir una gran facilitat per als idiomes doncs es considera que en parlava més de deu, amb variants diverses.

També em comunica Mercè Siles un altre error, espero que el perdoneu. El quadre amb l'escena NOLI ME TANGERE era de Nicolas Poussin i no pas del Greco!!!

Ep, i us recordo que abans de la tele ja existia ERMESSENDA i que va ser la protagonista del nostre ENIGMA NÚMERO 30!!!!

SEPTIEMBRE DEL 75: Documental sobre les darreres execucions polítiques del franquisme

A través de Laura Coll ens arriba aquesta informació sobre un documental molt interessant, a l'entorn de les darreres execucions polítiques del franquisme, tema avui poc conegut. Aquest premiat documental ha estat projectat a Madrid en un cinema comercial, però, per aquests misteris de la distribució en el món del cinema, no l'hem pogut veure encara a Barcelona. Com podeu veure a la tarja, la projecció, en el marc d'un acte en el qual intervendran, entre d'altres  el director, el periodista Blanco Chivite i l'advocat Jordi Oliveras, es realitzarà al Col·legi d'Advocats, el dia 26 de gener, a les set del vespre.

(Cliqueu en la imatge per fer-la més gran)

Lectures presents i futures: recomanacions

Laura Coll fa arribar al blog aquesta interessant llista de recomanacions per a lectures presents i futures:

Envio les cites dels llibres que van sortir a la darrera tertúlia relacionats amb el tema que ens va ocupar i per si algú s'anima i vol continuar profunditzant en el tema.

1) Los salones europeos : las cimas de una cultura femenina desaparecida / Verena von der Heyden-Rynsch.- Barcelona : Península, 1998

2) La cultura de la conversación / Benedetta Craver.- Madrid : Siruela, 2003

3) La Ilustración olvidada : la polémica de los sexos en el s. XVIII : Condorcet, De Gouges, De Lambert y otros /editat per Alícia H. Puleo, presentació de Celia Amorós.- Barcelona : Anthropos

(Es poden trobar a les biblioteques públiques)

El següent no és tan fàcil de trobar, però a la Universitat si. Es tracta de:

4) La crisis de la conciencia europea (1680/1715) / Paul Hazard.- Madrid : Alianza (vàries i múltiples edicions). Amb un llenguatge molt atractiu i poderòs fa una síntesi del pensament que porta a la Il.lustració i al que despunta amb posterioritat

Ara venen les propostes de futures lectures i que em sorgeixen de les converses que vam tenir durant la tertúlia i el sopar. Són les següents:

1.- La biografia de Francesc Ferrer i Guàrdia (per a desesperació de la Júlia). N'hi ha una que es diu "Francesc Ferrer i Guardia i l'escola moderna" de Pere Solà -crec- o si no recomana tu una, Gregor, que estàs molt posat en l'assumpte.

2.- Per a els amants de les biografies en proposo una: "Vida y muerte de Mary Wollstonecraft / Claire Tomalin, Barcelona, Montesinos. Ells va ser la creadora del mite de Frankenstein. Entrem de ple en un altre període històric: el romanticisme i modernitat més propera a nosaltres i trenca també el mite que les dones "no hem dit res a la història".

3.- Per als seguidors de l'Obama que sempre ens critiquen a qui no ho som que "som anteamericans", proposo la lectura d'un dels més genuïns representants del pensament nord-americà, de les seves tradicions democràtiques,és: "Desobediencia civil y otros escritos" d'Henry Thoreau (1817-1862).

Però primer va el de Barcelona, eh? Bé, era només per continuar ampliant la llista de lectures que entre tots hem de fer.

Laura

Pere III i la seva època: aportacions

Pel seu interès i extensió, crec que val la pena dedicar un post a reproduir el comentari que ha escrit Laura Coll sobre el tema de l'època de Pere III, ja que potser així serà més fàcil llegir-lo i aprofundir en el tema:

Sobre el concepte decadència (de Catalunya, és clar). Sempre que s’aplica el terme “decaure” hauriem de veure la relativitat de l’assumpte: què cau i què puja, quins aspectes? El terme “decadència” sorgeix a posteriori, en concret de la visió i anàlisi romàntica i nacionalista dels historiadors del XIX –i XX també- que a tot arreu d’Europa es van afanyar per explicar la història particular del naixement de les seves respectives nacions-estat.

Catalunya era una nació sense estat i alguns dels nostres historiadors van idealitzar la història: un passat gloriòs –explicaven-, democràtic avant la page, poderosíssim en tota la Mediterrània, que va començar a davallar amb l’entronització d’una dinastía castellana i apa! fins ara… Vist així, doncs, el terme “decadencia” seria un anacronisme (imposar una visió elaborada posteriorment en el temps com si aquella fòs realment la visió dels contemporanis del moment).El llibre de d’Abadal té la gran virtut de posar en solfa aquesta visió romàntica. És un llibre realista i desmitificador. Què ens vé a dir? que, justament, en els moments en que s’estaven posant les bases per a la construcció dels estats nacionals, Catalunya anava completament a contracorrent dels temps. I no per cap intromissió externa, sinò pel pròpi tarannà dels grups socials interns. Quan a totes les monarquies d’ Europa on després s’han constituït estats forts (Castella, França, Inglaterra, et.), s’estava donant una concentració de poder en mans reials en lluita ferotge contra els poders dels nobles feudals, aquí passava justament al contrari: predomini dels interessos de les nobleses feudals i del seu aparell polític: les corts medievals. Uns exèrcits completament obsolets i antiquats. Una crisi financera que s’anava resolent de mala manera amb emprèstits a potències estrangeres, unes guerres on el paper dels “catalans” era més aviat deplorable i feble.

Així va ser com les classes dirigents catalanes no van poder o saber construir cap nació-estat o estat-nació, com volgueu. Aleshores la pregunta que jo em faig és: decadència o impotència? I m’inclino per aquest darrer concepte.Sobre individu /massa. Sempre que es parla d’aquest tema es simplifica posant com a exemple la historiografia marxista. El tema és prou transcendental –des del punt de vista biològic, psicològic, social, filosòfic- com per donar una resposta tan ximple. Crec que no està esgotat en absolut. Una massa està conformada per individus, però com a tal massa té un comportament diferent. La història la fan individus que constitueixen grups. Tanto monta, monta tanto. Ja ho crec que tenen importància els individus, exactament igual que els grups. Kant, Hegel i tota la seva escola quan parlen d’individus parlen d’una categoria abstracta. Res a veure amb els homes i dones de carn i ossos–ull! les dones també hem estat incloses en aquesta categoria universal abstracta- M’agradaria recomanar-vos un llibre. De difícil lectura, per cert. Masa y poder (em sembla que s’ha tornat a editar en castellà recentment) d’Elias Canetti, jueu sefardí nascut a Bulgària, de llengua i escriptura alemanya. Premi Nobel al 1981. Intenta donar respostes a molts comportaments de massa moderns, més enllà de Freud. Distingeix individu/massa. Distingeix horda/tribu dels moviments de “muta”, diu ell, dels grups d’individus contra el poder: grups, subgrups subordinats, etc… Interesantíssim.

En aquests moments socials i polítics que vivim de massa estupiditzada, uniforme, controlada subliminalment per imbècils sense cap categoria (vegi’s: molts polítics, els programadors d’Operación Triunfo, els conductors dels telenotícies, els programadors de les idees, dels tour-operadors, els controladors d’aeroports, El Corte Inglés, el Caprabo i els bancs que controlen les nostres vides talment com abans ho feien els confessors catòlics…), a mi en aquests moments, dic, m’agrada començar-me a sentir aristòcrata. És més no podrem mai tenir democràcia autèntica si cadascun de nosaltres, individus, plens d’aristocratisme intern, sense doblegar-nos davant l’opinió “correcte” que ens imponen, no comencem a posar-nos una pregunta molt senzilla:

Jo…. Tu…. com viuria, com treballaria, com penso, què vull, COM HO FARIA, com decidiria les coses públiques que ens afecten a tots? De moment el que veuriem, potser, és que aquesta “democràcia de massa” no té res a veure amb la democràcia veritable.

(Laura Coll)

Recomanació: Doneu un volt pel blog ENTRELLUM, de Toni Ibáñez, principal organitzador de la trobada sobre blogs d'ahir, en la qual Jaume Comes va fer una excel·lent lectura d'alguns fragments. Podreu veure'n les fotografies al blog que us indico.