Sobre el concepte decadència (de Catalunya, és clar). Sempre que s’aplica el terme “decaure” hauriem de veure la relativitat de l’assumpte: què cau i què puja, quins aspectes? El terme “decadència” sorgeix a posteriori, en concret de la visió i anàlisi romàntica i nacionalista dels historiadors del XIX –i XX també- que a tot arreu d’Europa es van afanyar per explicar la història particular del naixement de les seves respectives nacions-estat.
Catalunya era una nació sense estat i alguns dels nostres historiadors van idealitzar la història: un passat gloriòs –explicaven-, democràtic avant la page, poderosíssim en tota la Mediterrània, que va començar a davallar amb l’entronització d’una dinastía castellana i apa! fins ara… Vist així, doncs, el terme “decadencia” seria un anacronisme (imposar una visió elaborada posteriorment en el temps com si aquella fòs realment la visió dels contemporanis del moment).El llibre de d’Abadal té la gran virtut de posar en solfa aquesta visió romàntica. És un llibre realista i desmitificador. Què ens vé a dir? que, justament, en els moments en que s’estaven posant les bases per a la construcció dels estats nacionals, Catalunya anava completament a contracorrent dels temps. I no per cap intromissió externa, sinò pel pròpi tarannà dels grups socials interns. Quan a totes les monarquies d’ Europa on després s’han constituït estats forts (Castella, França, Inglaterra, et.), s’estava donant una concentració de poder en mans reials en lluita ferotge contra els poders dels nobles feudals, aquí passava justament al contrari: predomini dels interessos de les nobleses feudals i del seu aparell polític: les corts medievals. Uns exèrcits completament obsolets i antiquats. Una crisi financera que s’anava resolent de mala manera amb emprèstits a potències estrangeres, unes guerres on el paper dels “catalans” era més aviat deplorable i feble.
Així va ser com les classes dirigents catalanes no van poder o saber construir cap nació-estat o estat-nació, com volgueu. Aleshores la pregunta que jo em faig és: decadència o impotència? I m’inclino per aquest darrer concepte.Sobre individu /massa. Sempre que es parla d’aquest tema es simplifica posant com a exemple la historiografia marxista. El tema és prou transcendental –des del punt de vista biològic, psicològic, social, filosòfic- com per donar una resposta tan ximple. Crec que no està esgotat en absolut. Una massa està conformada per individus, però com a tal massa té un comportament diferent. La història la fan individus que constitueixen grups. Tanto monta, monta tanto. Ja ho crec que tenen importància els individus, exactament igual que els grups. Kant, Hegel i tota la seva escola quan parlen d’individus parlen d’una categoria abstracta. Res a veure amb els homes i dones de carn i ossos–ull! les dones també hem estat incloses en aquesta categoria universal abstracta- M’agradaria recomanar-vos un llibre. De difícil lectura, per cert. Masa y poder (em sembla que s’ha tornat a editar en castellà recentment) d’Elias Canetti, jueu sefardí nascut a Bulgària, de llengua i escriptura alemanya. Premi Nobel al 1981. Intenta donar respostes a molts comportaments de massa moderns, més enllà de Freud. Distingeix individu/massa. Distingeix horda/tribu dels moviments de “muta”, diu ell, dels grups d’individus contra el poder: grups, subgrups subordinats, etc… Interesantíssim.
En aquests moments socials i polítics que vivim de massa estupiditzada, uniforme, controlada subliminalment per imbècils sense cap categoria (vegi’s: molts polítics, els programadors d’Operación Triunfo, els conductors dels telenotícies, els programadors de les idees, dels tour-operadors, els controladors d’aeroports, El Corte Inglés, el Caprabo i els bancs que controlen les nostres vides talment com abans ho feien els confessors catòlics…), a mi en aquests moments, dic, m’agrada començar-me a sentir aristòcrata. És més no podrem mai tenir democràcia autèntica si cadascun de nosaltres, individus, plens d’aristocratisme intern, sense doblegar-nos davant l’opinió “correcte” que ens imponen, no comencem a posar-nos una pregunta molt senzilla:
Jo…. Tu…. com viuria, com treballaria, com penso, què vull, COM HO FARIA, com decidiria les coses públiques que ens afecten a tots? De moment el que veuriem, potser, és que aquesta “democràcia de massa” no té res a veure amb la democràcia veritable.
(Laura Coll)
Recomanació: Doneu un volt pel blog ENTRELLUM, de Toni Ibáñez, principal organitzador de la trobada sobre blogs d'ahir, en la qual Jaume Comes va fer una excel·lent lectura d'alguns fragments. Podreu veure'n les fotografies al blog que us indico.
