Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Congrés d'Història de Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Congrés d'Història de Barcelona. Mostrar tots els missatges

29/3/11

Pobres nenes, dones pobres


Ahir vaig retornar altra vegada a L'Hospitalet de Llobregat, al Centre Barradas, que ha esdevingut un espai emblemàtic de cultura de tota mena, es feia la presentació del llibre Pobres nenes, dones pobres, en el qual es repassa la història de les Cases de Maternitat i de Caritat de Barcelona, durant la segona meitat del segle XIX, escrit per Montserrat Alay i Marcel Poblet. Alay i Poblet han fet una tasca molt seriosa, estudiant més de vuit mil fitxes de nenes acollides en aquells centres i accedint a fonts de l'època amb un gran rigor històric.

Repassar aquesta història d'un sector dels més marginals de la població, dona, pobra i il·legítima, borda o recollida a causa de la misèria, pot servir de contrapunt a la visió amable de la ciutat que comentava en el meu altre blog, La Panxa del Bou, que recull el documental Abans que el temps ho esborri. En aquella entrada ja parlava del fet evident que la realitat està feta de molts fragments dispersos i que gaudir amb la visió d'aquella ciutat cosmopolita i burgesa, en aparença, no amaga el fet d'una situació complexa i difícil, amb unes distàncies socials que l'època convertia de fet en barreres gairebé infranquejables.

Els hospicis eren plens d'infants, aleshores, però mentre els nois aprenien oficis i eren ensinistrats per mestres contractats, les nenes rebien una formació molt rudimentària a través de monges que tampoc no tenien cap mena de formació específica, en general. Cal dir que l'analfabetisme era generalitzat i aclaparador i que potser aquelles nenes encara aprenien més que no pas les nenes pobres de la majoria de famílies humils. De tota manera, ser de l'hospici era, evidentment, un estigma difícil o impossible de superar. Valentí Almirall, que entomà el tema des de la seva responsabilitat política, durant la primavera federalista, avui molt poc recordada, va fer unes interessants valoracions i propostes, molt avançades per l'època, que el llibre recull.

Gràcies a aquesta presentació he conegut la tasca d'una d'aquestes coratjoses i valentes petites editorials, en aquest cas especialitzada en temes de microhistòria -i no tant micro-, establerta a Calafell:  Llibres de Matrícula amb un fons molt interessant i divers. Avui, quan tant de llibre sobre història esotèrica i frívola destinada al consum es publica, trobar aquestes veritables perles és tot un goig.


Sobre l'època i les circumstàncies, crec que ens cal encara un estudi aprofundit sobre el paper i procedència de les dides i de les monges, ja que personifiquen dos oficis dels pocs que, amb el servei domèstic, eren accessibles a les dones de l'època.

4/8/10

Història i televisió


La segona cadena de RTVE emet programes documentals molt interessants. Un d'ells és Mujeres en la historia, en el qual s'expliquen biografies de dones remarcables, intentant allunyar dels tòpics aquests personatges. Aquest estiu n'està recuperant  alguns que ja havia emès, com ara el dedicat a Anna d'Àustria. Els programes són una mica irregulars, però en general, apassionants. Es fa un repàs a dones molt diverses d'èpoques també diferents: Clara Campoamor, Rosalía de Castro, Carmen de Burgos, Maria Cristina de Habsburgo... Sovint sorprèn el pes específic de moltes d'aquestes grans senyores, que fins ara els tòpics vigents havien relegat a una segona o tercera fila de la història.

Molts d'aquests programes es poden recuperar per internet. També hi ha d'altres programes sobre historia en aquest canal, com ara Memoria de España o Historia de América latina. La llàstima és que l'horari no resulta massa adient, en general.  Per cert, aquesta sèrie sobre dones del passat, en broma en broma, ja té més de deu anys.

22/1/10

Solució a l'Enigma Sabàtic: Bojos egregis, psiquiatres orats, califes, monges, sants i play-boys...





La participació en l'enigma continua essent minoritària però brillant i efectiva. El primer en solucionar tots els enigmes va ser en Toni, com ja resulta habitual, seguit del Gregor i la Mercè. Les respostes han estat molt completes, encara que a totes hi manqui algun petit detall sense importància per acabar d'esbrinar.


Efectivament, el personatge era Abderraman III,  califa llegendari, que va fer de Córdova una ciutat magnífica i envejable, el centre d'un regne en els seus millors moments, malgrat que els temps eren complexos i ell mateix, també, força incoherent en algunes ocasions. 


L'escriptor mencionat era el popular i intel·ligent Juan Antonio Vallejo-Nágera (ell escrivia el seu cognom amb 'g' cosa que em fa pensar que ho feia per raons serioses, amb tot el que arribava a saber). Durant un temps era habitual veure'l a la televisió, parlant de temes diversos, de tots els quals en sabia un munt. Una de les seves passions era la història i va escriure llibres inoblidables com ara Locos egregios,  d'on he tret la inspiració per a l'enigma. Vallejo-Nágera va escriure sobre moltes coses i va guanyar en una ocasió el Planeta amb un llibre molt brillant i de gran interès sobre José I, mal anomenat Pepe Botella. En aquesta ocasió, pel meu gust, va ser en una de les poques en les quals aquest premi es va donar a una obra remarcable. Vallejo-Nágera va morir no massa gran, de càncer de pàncrees i amb l'ajuda d'un amic va escriure també sobre la seva experiència amb la malaltia i la mort propera. Té uns quants fills molt intel·ligents, entre els quals destaquen Maria i Alejandra, les dues també escriptores, a més de moltes altres coses, i interessades en temes històrics a més d'un ampli ventall d'interessos en tots els quals excel·leixen.


El pare de Juan Antonio Vallejo-Nágera, Antonio, va ser també un psiquiatra brillant, escriptor i moltes coses més. Per desgràcia seva, nostra i del país, es va obsessionar a causa de les seves idees amb el tema marxista, fins a l'extrem d'endegar estudis suposadament científics, encarregats pel govern franquista,  sobre la debilitat mental dels marxistes, en concret de les dones amb aquesta ideologia, cosa que va contribuir al fet que molts infants fossin apartats de les seves famílies rojas. Propugnava una militarització social i fins i tot la creació d'una mena d'inquisició per a controlar el tema. Deia, entre d'altres disbarats d'interès que el mal d'Espanya era l'excés de Sanchos Panza i la manca de Quixots. El que es demostra en aquest cas és que ni l'educació ni la intel·ligència ens vacunen contra els totalitarismes ni contra les idees absurdes destinades a justificar tota mena de disbarats, vaja.


La senyora de la fotografia és Paulina Rubio, cantant ( Ni una sola palabra...) i, la veritat, no sé què devia veure en el senyor Colate Vallejo-Nájera, nebot del psiquiatra Juan Antonio i dedicat a afers més mundans, en concret a una mena de relacions públicas a més d'exercir de play-boy hispànic. Sembla que la relació s'ha acabat però, vaja, el tal Colate no para de lligar, cosa que també seria matèria per a psiquiatres desinhibits.


Borrell II, governant admirable pels seus intents diplomàtics va ser qui va enviar una legació a Abderramán III. Més endavant també va firmar algun conveni amb el seu fill Al-Hakhan quan aquest, ai, va aconseguir regnar, mort el pare, a l'edat una mica avançada de quaranta-vuit anys. A més de nom de carrer, Borrell, com recorda Gregor, és el nom d'un emblemàtic bar del Paral·lel,  que va tenir èpoques glorioses, com ara la de la Penya Magiconya, i que, afortunadament, encara aguanta mantenint el seu sabor ancestral malgrat els canvis en la propietat. S'explica que els pares del propietari anterior van aconseguir instal·lar-lo gràcies al fet que el senyor, que tenia uns diners estalviats per tal d'alliberar-se de les quintes, va sortir excedent de cupo i que, anteriorment, en aquell indret hi havia una vaqueria.


Hroswitha de Gandersheim va ser una gran dona de l'època d'Abderraman III, que mereixeria tot un article en profunditat, una monja canonesa, cosa que vol dir que no va fer vot de pobresa i que va escriure molt, fins i tot teatre. Va lloar la cultura de Córdova però també va narrar el martiri de Sant Pelagi o Pelai, que li havien explicat testimonis de l'època, segons sembla. Aquest noiet havia estat deixat a Córdova com a ostatge, pel bisbe de Tuy, que després no el va anar a buscar, i es va resistir als intents de seducció del califa, el qual el va fer martiritzar de mala manera. 


L'anècdota a la qual feia referència era l'anada de Juan de Gorza a la cort d'Abderraman III, per tal d'entregar al califa la resposta d'Odó, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic a un missatge provocador enviat pel musulmà. Com que el missatge, per causes sobre tot de les males comunicacions d'una època en la qual tot anava molt més a poc a poc, va trigar tres anys en ser respost, Abderraman va dir que en trigaria nou per rebre al missatger, que va viure a Córdova d'almoines, entossudit en fer el que havia de fer, fins i tot quan els temps indicaven que calia acabar amb aquell afer, per raons polítiques. Finalment el califa va rebre el monjo, que anava vestit amb el seu hàbit, ja esparracat amb el pas del temps, i potser perquè la tossuderia de Juan de Gorza li va fer el pes el va deixar retornar al seu monestir més o menys sa i estalvi.


Sobre la darrera pregunta, que en Toni ha respost de forma correcta, per cert, no tenia res a veure amb la resta. Lady Godiva, a qui Paulina Rubio intenta emular a la fotografia, com sabeu, es va passejar nua a cavall pel seu poble per tal de reclamar millores en el cobrament d'impostos per part del seu marit garrepa. Era aquesta una dama anglosaxona gairebé contemporània dels altres protagonistes de l'enigma, en la seva història es barreja realitat i llegenda. Els habitants del poble van quedar d'acord en tancar portes i finestres per tal de no ofendre-la però, ai, un sastre tafaner va fer un foradet a la porta i va mirar, cosa que va ser castigada per la providència deixant-lo cec. Aquest personatge va rebre el nom de Peeping Tom, que es com són qualificats per aquells verals, de forma popular, els voyeurs o mirons. Peeping Tom és també el nom d'una pel·lícula de culte de 1960, dirigida per Michael Powell,  en la qual un fotògraf sàdic assassina senyores, traumatitzat pel tracte que el seu pare -un psiquiatra guillat, i ja tornem al tema anterior- li havia donat de petit, utilitzant-lo de conillet d'índies en els seus estudis sobre el terror. El xicot inventa un estri amb una punxa que va filmant mentre mata i així pot captar els rostres de les estossinades. Doncs resulta que aquest fotògraf va ser interpretat de forma magistral per Karlheinz Böhm, que havia estat l'inefable i ensucrat Francisco José de la Sissí pel·liculera. Böhm ha estat un gran actor alemany, però malauradament ens arriba poc cinema europeu darrerament. El seu pare va ser un gran director d'orquestra i té dues filles molt bones actrius, una de les quals feia de nòvia de l'inspector Montalbano en la sèrie sobre aquest personatge. Böhm és també un home preocupat per causes humanitàries i que col·labora en diferents programes sobre ajuda a Etiòpia.


Això del Böhm pot ser també una minipista per al proper enigma, se m'acaba d'acudir... Però aquest enigma no arribarà fins demà, ep!!!

7/7/09

Article interessant sobre educació de la dona

Aquí la comunicació que va presentar el nostre coordinador, amb Laura Ruiz, al Coloquio de Historia de la Educación, Pamplona-Iruñea, la setmana passada.

Us podeu descarregar el text en PDF. Es parla en el text de tertúlies a l'estil de 'la nostra'.



Aportaciones de Mujeres Libres (1936-1939) desde la educación para la inclusión de las mujeres obreras y campesina
s

Autors: Laura Ruiz Eugenio, Gregori Siles Molina

Localització: El largo camino hacia una educación inclusiva: la educación especial y social del siglo XIX a nuestros días : XV Coloquio de Historia de la Educación, Pamplona-Iruñea, 29, 30 de junio y 1 de julio de 2009 / coord. per María Reyes Berruezo Albéniz, Susana Conejero López, Vol. 2, 2009, ISBN 978-84-9769-245-8 , pàg. 339-348

http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2963293

20/5/08

XI CONGRÉS D'HISTÒRIA DE BARCELONA





Reprodueixo la circular enviada per Ramon Grau sobre el proper Congrés d'Història de Barcelona, per si pot ser d'interès general.




XI Congrés d’Història de Barcelona
Desembre 2009
La ciutat en xarxa

primera circular

L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona convoca l’onzena edició del Congrés d’Història de Barcelona, que, d’acord amb la periodicitat biennal acostumada, és previst de celebrar durant la primera setmana de desembre de 2009.

Volem recordar que, en aquell moment, farà un quart de segle de l’aparició del volum d’Actes del primer encontre de la sèrie, que se celebrà sota el rètol de “Congrés d’història del Pla de Barcelona”.

Una part de les activitats de l’XIè Congrés girarà al voltant de l’aportació científica i erudita acumulada per les deu edicions passades (1982-2007). Amb ajut de destacats especialistes, mirarem de fer-ne balanç des del punt de vista de la millora del coneixement de la història de la ciutat, a més de posar les noves tecnologies de la informació al servei de la divulgació dels materials publicats fins ara pel mètode tradicional.

I és també amb esperit celebratiu que proposem considerar altre cop el conjunt de la història de Barcelona, des dels seus orígens en l’Antiguitat romana fins als nostres dies, i novament amb l’èmfasi en les relacions de la ciutat amb el seu entorn. Ho fem, tanmateix, amb la intenció de trobar un contrapunt i un complement als enfocaments de fa un quart de segle.

El món ha canviat vertiginosament en aquests darrers temps i, com sempre, la historiografia se n’ha de fer ressò. Si el 1982, en un temps de lluita per la consolidació de la dimensió metropolitana de Barcelona i d’arrencada de l’autonomia de Catalunya, podia semblar prioritari reflexionar i parlar de compartiments i àrees d’influència, ara s’ha fet palès que el fenomen territorial més decisiu i, potser, més definitori, no són els límits sinó els vincles; no és tant la capacitat de controlar un espai concret com la d’actuar significativament en una xarxa de contorns indefinits i d’abast global, en matèria de cultura, d’economia i de política.

Aquesta dimensió de la vida de la societat urbana, que ara cal tenir present en tots els projectes i en tots els moviments estratègics, no és, però, un fenomen nou, sinó, ben al contrari, un fet inseparable de la mateixa natura del fet urbà i, més concretament, de la història de Barcelona. És per això que aquesta indagació retrospectiva d’interès contemporani pot convertir-se legítimament en objectiu dels historiadors.

Per tal de recollir aportacions i reflexions sobre les diverses facetes lligades a l’existència i dinàmica de xarxes formals i informals que marquen la vida ordinària i permeten la creativitat de la societat barcelonina, el Congrés s’organitza en dos àmbits temàtics principals:

a) Barcelona i les xarxes del poder
b) Barcelona i els camins de la innovació

Des del moment de la publicació d’aquesta circular i fins al dia 15 de juny de 2009, seran admeses propostes de comunicació relacionades significativament amb la temàtica enunciada. La seva inclusió o no en el programa del Congrés serà traslladada als proponents un cop examinades pel Comitè Organitzador. El termini de lliurament de resums (màxim 2.100 caràcters) és el dia 30 de juny de 2009. Els resums seran publicats immediatament a la pàgina web municipal i posteriorment al llibret de resums. El termini per al lliurament de textos complets (màxim 35.000 caràcters) acabarà el 30 de setembre següent, data en què les comunicacions passaran als relators triats pel Comitè de cara a la seva presentació conjunta per àrees temàtiques i seran simultàniament objecte de publicació electrònica definitiva a la mateixa pàgina web. És prescriptiva la presència física dels comunicants a la sessió on el seu treball serà exposat pel relator i sotmès a debat.

Amb aquesta primera circular convidem tots els especialistes i investigadors interessats a participar en la trobada i a aportar-hi elements d’anàlisi i reflexió.

Comitè organitzador

Coordinador:
Ramon Grau i Fernández

Vocals:
Joaquim Borràs i Gómez, Arxiu Municipal de Barcelona
Joan Roca i Albert, Museu d’Història de la Ciutat
Xavier Suñol i Ferrer, Institut de Cultura de Barcelona
Xavier Tarraubella i Mirabet, Arxiu Històric de la Ciutat

Secretaria:
Dolça Roca i López

Barcelona, abril de 2008