Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges

29/3/11

Pobres nenes, dones pobres


Ahir vaig retornar altra vegada a L'Hospitalet de Llobregat, al Centre Barradas, que ha esdevingut un espai emblemàtic de cultura de tota mena, es feia la presentació del llibre Pobres nenes, dones pobres, en el qual es repassa la història de les Cases de Maternitat i de Caritat de Barcelona, durant la segona meitat del segle XIX, escrit per Montserrat Alay i Marcel Poblet. Alay i Poblet han fet una tasca molt seriosa, estudiant més de vuit mil fitxes de nenes acollides en aquells centres i accedint a fonts de l'època amb un gran rigor històric.

Repassar aquesta història d'un sector dels més marginals de la població, dona, pobra i il·legítima, borda o recollida a causa de la misèria, pot servir de contrapunt a la visió amable de la ciutat que comentava en el meu altre blog, La Panxa del Bou, que recull el documental Abans que el temps ho esborri. En aquella entrada ja parlava del fet evident que la realitat està feta de molts fragments dispersos i que gaudir amb la visió d'aquella ciutat cosmopolita i burgesa, en aparença, no amaga el fet d'una situació complexa i difícil, amb unes distàncies socials que l'època convertia de fet en barreres gairebé infranquejables.

Els hospicis eren plens d'infants, aleshores, però mentre els nois aprenien oficis i eren ensinistrats per mestres contractats, les nenes rebien una formació molt rudimentària a través de monges que tampoc no tenien cap mena de formació específica, en general. Cal dir que l'analfabetisme era generalitzat i aclaparador i que potser aquelles nenes encara aprenien més que no pas les nenes pobres de la majoria de famílies humils. De tota manera, ser de l'hospici era, evidentment, un estigma difícil o impossible de superar. Valentí Almirall, que entomà el tema des de la seva responsabilitat política, durant la primavera federalista, avui molt poc recordada, va fer unes interessants valoracions i propostes, molt avançades per l'època, que el llibre recull.

Gràcies a aquesta presentació he conegut la tasca d'una d'aquestes coratjoses i valentes petites editorials, en aquest cas especialitzada en temes de microhistòria -i no tant micro-, establerta a Calafell:  Llibres de Matrícula amb un fons molt interessant i divers. Avui, quan tant de llibre sobre història esotèrica i frívola destinada al consum es publica, trobar aquestes veritables perles és tot un goig.


Sobre l'època i les circumstàncies, crec que ens cal encara un estudi aprofundit sobre el paper i procedència de les dides i de les monges, ja que personifiquen dos oficis dels pocs que, amb el servei domèstic, eren accessibles a les dones de l'època.

16/2/10

L'Hospital de la Santa Creu de Barcelona i la seva història





En Pau Vinyes ens ha fet arribar la informació sobre aquesta xerrada, que pot ser del vostre interès (cliqueu damunt la imatge per fer-la més gran).

7/2/10

Barraques, una història recuperada



Pel seu interès, copio un email que he rebut, d'un dels autors del documental sobre les barraques de Barcelona que van emetre per televisió:





Com sabeu, el documental "Barraques. La ciutat oblidada", es va emetre al programa "Sense ficció" de TV3 els dies 14 de gener i 4 de febrer de 2010. En vista de la bona resposta de públic que ha tingut, els molts comentaris i l'interès que han mostrat moltes persones per saber més coses sobre el tema i poder fer aportacions en forma de testimonis o fotografies, s'ha fet una pàgina especial dedicada al tema al portal de notícies de TV3, el 3cat24.cat. Aquest és l'enllaç:

Hi ha diversos vídeos, textos amb més informació, fotografies dels protagonistes i dels llocs on van viure, una breu bibliografia, enllaços a altres fonts d'informació sobre el tema com museus i arxius. Hi ha també un espai on les persones que van viure en barris de barraques poden si ho desitgen enviar fotografies o explicar les seves experiències, i fer comentaris.

També hem rebut una gran quantitat de comentaris de persones que fan seva la petició que fan alguns dels protagonistes de que la ciutat de Barcelona faci un reconeixement públic, en forma de noms de carrers o en el nom d'alguna de les platges, dels llocs on hi va haver barris de barraques. La pàgina està encara en procés de construcció; hi ha la voluntat d'anar afegint més informació i més enllaços. Hem pensat que us pot interessar. Estem oberts a qualsevol suggeriment.

Us agrairíem que ho feu saber a aquells que creieu que puguin estar interessats. Moltes gràcies i rebeu una cordial salutació,

Alonso Carnicer


El documental el podeu trobar també penjat al meu blog sobre el Poble-sec, amb més informació i imatges a l'entorn d'aquest tema:

11/11/08

Documents per al debat sobre Historia de Barcelona

Per anar fent marro, reprodueixo l'article que Lluís Permanyer va dedicar, l'1 de novembre de 2006, al llibre sobre Barcelona de Fernández-Armesto, molt crític. Encara que alguns dels errors que palesa són potser d'aspectes una mica anecdòtics d'altres són força gruixuts. L'article es pot consultar a l'Hemeroteca de La Vanguardia, que ara és d'accés lliure.


També hi ha d'altres articles que lloen el llibre, n'aniré buscant per contrastar el tema.


Fernández-Armesto és un historiador de molt de prestigi, malgrat això, fill del conegut periodiste Augusto Assia (pseudònim) i d'una historiadora també molt remarcable, Maria Victoria Fernández-España (no feu broma, ep). Una família d'intel·lectuals gallecs, brillant i conservadora (Fernández-España va anar a les primeres llistes per Alianza Popular, en els setanta), que va residir força temps fora d'Espanya, Assia va ser corresponsal de La Vanguardia crec que des d'Alemanya durant anys i va morir molt gran, amb noranta-set anys, el 2002. Els qui som una mica grandets recordem força el prestigi d'Assia i les seves cròniques, que la gent comentava i sobre les quals també es polemitzava.


Personalment, crec que malgrat les errades hi ha aspectes interessants i desmitificadors en aquesta Historia de Barcelona. En continuarem parlant.



LLUÍS PERMANYER (La Vanguardia, 1/11/2006)


En 1991 Felipe Fernández-Armesto publicó una historia de Barcelona vertida ahora al castellano; era el momento oportuno, al igual que a renglón seguido dedicó dos libros a Colón (quinto centenario) y en 1995 otro sobre el Milenio. Nada que objetar; no hay más que exigir
que el historiador aborde con seriedad los temas. Enel caso que meocupa, es de lamentar que esto no haya sucedido.

No polemizaré sobre sus reiteradas interpretaciones negativas de la ciudad, que parecen haber sido escritas por un militante de la oposición (llevar la contraria por sistema y sin brillantez); ni sobre su sesgada interpretación de los elogios cervantinos; ni sobre el desconocimiento de Cerdà y su Eixample, lo que le lleva a pasar casi de puntillas sobre el segundo hito urbanístico de la historia; tampoco polemizaré sobre si la construcción de la Vila Olímpica fue unvandalismo arqueológico-industrial. Me limitaré a citar, a modo de ejemplo, ciertos errores, algunos humanos y comprensibles, mientras que otros evidencian, por desgracia, una forma de trabajar. Nombres mal escritos o inexistentes, que nada tienen que ver con el caos provocado al citar sin criterio la toponimia catalana y castellana o los nombres propios, sean o no de persona: Can Carabass (Carabassa), plaza Trapiners (Traginers), Nuevo Vulcán (Vulcano), La Maquinària Terrestre (La Maquinista Terrestre y Marítima), Bartolomeu Robert (Bartomeu), Ignasi Girona (Manuel), Lleó Morena (Lleó i Morera), Josep Llupinol (Llimona), J. Torres García (J. Torres i Grau), Puig i Guiral (Puig i Gairalt), Casa Guarto (Guarro), Myrurgas (Myrurgia), Yllescas (Illescas), Martí Angelón (Manuel).


He aquí una muestra de errores varios. Atribuir la avara povertà esgrimida por Dante a una descalificación contra los catalanes es un error tan común y craso como endilgar a Cervantes aquello de “con la iglesia hemos topado”. La galera real, que no ceremonial, no forzó la altura de la nave ni es ésta del siglo XIX, sino del XVI y fue reproducida en 1970. El ferrocarril de Mataró no fue el primero de España, sino de la Península. El palacio Moja no alberga una librería de la Generalitat, pues ésta sólo ocupa una muy reducida parte de las cocheras, mientras que el resto del edificio contiene dependencias de una conselleria. Alfonso XIII nunca regresó del exilio; fue Alfonso XII. El municipio no se hizo cargo de la fiesta de la Mercè en 1697, sino en 1870. Los proyectos del Eixamplemás aclamados no fueron los de Rovira i Trias y de Cerdà; sólo lo fue el de aquél, que resultó escogido por el ayuntamiento, mientras que el de Cerdà no sólo no fue aclamado, sino condenado a ser expuesto en sala aparte. En 1869 no cayeron más murallas, sino la Ciutadella. El pasaje Permanyer no estuvo muy de moda entre los artistas, ni tiene una ornamentación recargada y tampoco es pretencioso. El Liceu no se inauguró en 1848, sino en 1847. Güell no adquirió los títulos de vizconde y de barón, sino que el Papa los concedió a sus hijos por haber donado su piel para curar a unos obreros accidentados. El monumento a Joan Güell no era municipal, sino levantado por suscripción pública. Un señor de Barcelona no son las memorias de Pla, sino las de Puget. El PSOE no fue fundado en Barcelona, sino en Madrid. En el atentado contra Martínez Campos no estalló una bomba, sino dos. Las marquesinas de las estaciones del metro de París no son de Horta, sino de Guimard. El proyecto para acabar la catedral no lo escogió el cabildo, sino aquel Girona que lo pagaba: Manuel, que no Ignasi. La Pedrera no quedó inconclusa a causa de la Setmana Tràgica, sino porque no gustó a los Milà, la escultura de Mani. Los mosaicos del Palau no son de Bru, sino de Maragliano. El café Torino no fue derribado en 1934 para abrir la joyería Roca, sino en 1911. Ningún Folch i Torres fue arquitecto, pero ignoro con qué profesional lo confunde. Primo de Rivera no fue gobernador militar de Barcelona, sino capitán general de Catalunya. La casa Bloc y la joyería Roca no tenían que ver con el Gatepac, sino con el Gatcpac.


Errores achacables sólo a la edición española: la dictadura de Primo de Rivera no acaeció en 1932, sino en 1923. El Hotel Internacional no se edificó en 33 días (tampoco en los 53 que indicaba la edición inglesa), sino en 58, según la investigación del arquitecto Joan Bassegoda. A la frase célebre de Torras i Bages (“Cataluña será cristiana o no será nada”), le sobra la última palabra. La evolución de Barcelona emprendida en 1991, un modelo que no deja de ser citado y comentado, es una realidad que contradice algunas de las tesis del autor.


QueCabrera Infante juzgue este libro como“ una delicadísima página de la historia”es una licencia propia de un novelista, que no merece que se la tengamos en cuenta. Pero que sir Raymond Carr le dedique sus elogios pone de manifiesto el buen funcionamiento de la sociedad limitada de bombos mutuos o su ignorancia sobre Barcelona.

10/11/08

Propera tertúlia: Barcelona polèmica





Després de la ressaca il·lustrada de l’última tertúlia, finalment es va decidir passar pàgina i canviar de llibre, ja que molts s’havien llegit tota l’Encyclopedie de la A, a la Z.

Pròxima tertúlia, 5 de desembre de 2008, última de l’any.

Barcelona: mil años de Historia
Felipe Fernández Armesto
Editorial Península, 2006, v.o 1991.


Estem davant d'un llibre polèmic, escrit per un historiador anglès d’origen espanyol, professor a Oxford, que intenta donar una visó desmitificadora del passat de Barcelona amb frases com aquesta:

Hace casi mil años, cuando comenzó su expansión, podría haber sido la Venecia del Mediterráneo Occidental; unos quinientos años después, cuando aquel destino se frustró, podría haber sido la Lisboa del este peninsular. Pero acabó siendo una capital de provincias y, según el modelo mediterráneo, el núcleo de una poderosa conurbación, la mayor de la costa mediterránea occidental; aún así, para vergüenza de la mayoría de sus ciudadanos pensantes, sólo una capital de provincias...

Som ciutadans pensants o no? Ens fa vergonya ser uns provincians?
Tot això ho discutirem a:

Arxiu d’història de Barcelona - Ca l’Ardiaca
Santa Llúcia 1 (Barcelona)
De 18:00 a 20:30

Gregor Siles (coordinador general)