El nostre protagonista era el gran Saladí, que podíeu veure triomfant, en un gravat de Gustave Doré.
Les estovalles feien referència al teixit adamascat, als domassos, el nom català dels quals també ve de Damasc.
El senyor actual de la fotografia és Yalal Talabani, el president kurd d'Irak.Les muntanyes són les del Kurdistan, per la part de Turquia.
La pintura noucentista és de Fléury i mostra Balduí I entrant a Edessa.
El vi feia referència al fet que Saladí, com molts soldats, bevia força fins que va tenir el poder i va canviar de vida, seguint aleshores les normes musulmanes i abandonant aquest vici.
El pi és un Pi d'Alep, ciutat també molt relacionada amb Saladí.
I a la fotografia podeu veure una escena de Les Croades, de DeMille (1935) en la qual una tal Berenguela-Loretta Young, fa de mitjancera entre Ricard Cor de Lleó-Henry Wilcoxon i Saladí-Ian Keith.
La figura de Saladí ha estat admirada fins i tot pels seus enemics i molt idealitzada. La realitat i la llegenda es barregen i la literatura sobre l'època no ha fet més que distorsionar una realitat que potser no va ser tan cavalleresca però que, evidentment, ha fet forat en la mitologia de l'època dels croats i, evidentment, en la història de l'Islam, representant els valors positius d'aquesta religió. Saladí va ser un gran militar, cabdill i estratega i també es va beneficiar de la manca d'unitat de molts dels seus antagonistes.
1 comentari:
Salut per Saladi ¡
Publica un comentari a l'entrada