EL PERSONATGE OCULT (11)

El senyor de la imatge, el del mig, va ser un contemporani del nostre protagonista, un contemporani una mica perillós. Eren temps difícils, de crisi i de canvi. Vaja, això és el que ens ha arribat a nosaltres, tot i que ja sabem que la història s'escriu com s'escriu. En tot cas és encara una època poc coneguda i poc documentada.

El seu predecessor en el càrrec, de qui també sabem poca cosa, sembla que va acompanyar un col·lega andalús a la ciutat de la fotografia, on potser ja s'hi podia -o no- veure aquesta església, a una mena de fòrum de les cultures dels d'aleshores amb rerefons ideològic.

No sabem si es van arribar a conèixer amb aquest altre senyor, però és possible, es tracta d'un altre il·lustre personatge de l'època, de la mateixa professió que el nostre protagonista.

En un indret proper, en un edifici que se li va dedicar, hi podeu veure aquestes rajoles que han estat molt comentades a causa del fet que un professional de prestigi va col·laborar en el seu disseny.

En aquella època no calia romandre conco per fer la seva feina. Era vidu quan va accedir al càrrec? No ho sabem, però sí que va tenir fills i que un d'ells va exercir un important càrrec al costat del gran senyor de la moneda anterior.

La veritat és que aquest carrer, que porta el seu hom, no fa honor a la seva grandesa però així passa amb les glòries del món, fins i tot amb les més celestials.

Aquest senyor una mica primet de la imatge va ser, diuen, amic del fill del nostre protagonista i va escriure sobre el pare en un llibre on recollia l'empremta de persones de categoria. Per cert, aquesta imatge la podeu veure en un indret on, molt a prop, el mateix senyor d'aquesta pintura dóna nom, també, al punt més alt de la contrada.

El fet de viure en una època difícil i l'existència de poca documentació ha amagat la importància del protagonista d'avui, que hauria de ser un dels nostres grans ídols urbans, tot i que a ell això d'ídol li faria molt poca gràcia, la veritat. El seu nom no es posa gairebé mai als nadons, tot i que és molt bonic, pel meu gust, i resulta evocador. Va ser el primer en moltes coses, segons diu un refrany, fins i tot en afaitar-se:

                   ........................................., el primer........... que es va afaitar.

Una de les coses lletges d'aquells anys en contra de la qual va escriure el nostre protagonista és que es veu que per cap d'any d'aleshores feien unes festetes tipus carnestoltes molt disbauxades, en les quals la gent es disfressava d'animalons com ara cèrvols, bous i coses semblants, dedicant-se a la gresca grollera. Cosa que demostra que sempre hi ha hagut de tot a tot arreu i que la pocasoltada és immortal i recurrent. Ep, la fotografia és actual, no pas de l'època en la qual segurament les disfresses eren molt més rudimentàries i  menys sofisticades.