ENIGMA SABÀTIC (89): La dama de dol

Eam, si videris, Venerem ipsam te intueri arbitraberis (...) nullo fucco illitam, arte nulla comptam...

En el monestir al qual pertany el cor de la fotografia podríem veure el sepulcre d'un home jove i  bell, mort de forma prematura. Les seves restes, profanades durant les guerres amb França, es van perdre, però ens resta la seva imatge jacent. Durant anys, les noies que cercaven promès anaven a besar el rostre del jove, però actualment crec que no és possible, a causa de la cura que es té en la preservació del patrimoni ja que sembla que amb tant de petoneig la pedra es fa malbé.

Aquest home, representat fent els deures en aquest quadre d'un autor valencià del segle XIX, temps en el qual va estar tant de moda la pintura històrica, va estar casat amb la senyora que és avui la nostra protagonista, una gran damisel·la d'una important nissaga a qui el destí va tractar malament pel que fa a les qüestions matrimonials, però que va esdevenir una dona intel·ligent, amb una gran habilitat diplomàtica i que fins i tot va protagonitzar, amb una altra senyora del seu temps, la firma d'un tractat de pau molt important.

Quan es dirigia al país del seu futur marit per casar-se, amb un gran seguici, va patir una tempesta terrible, que va fer pensar a tota la tripulació que no se'n sortirien. Ella, jove i animada, va escriure un epitafi per si trobaven el seu cadàver i no el podien reconèixer, on feia constar que havia estat dues vegades casada i havia mort donzella, però no ho va escriure ni en castellà ni en català. De fet, havia restat promesa a un altre príncep, en la cort del qual havia estat educada, però aquest, per motius polítics, va casar-se de grat o per força amb una altra dama que, legalment, era a punt d'esdevenir la madrastra de la nostra protagonista. Un embolic familiar considerable, vaja, tot plegat trasbalsat pels motius estratègics i polítics d'aquells anys.

El promès era un home ben plantat, molt estimat per la seva família, únic noi entre germanes, hereu d'un regne en formació, en el qual s'havien posat moltes esperances i a qui la mare anomena en molts documents el meu àngel. Els seus contemporanis l'apreciaven, havia rebut una educació acurada, molt del seu temps, havia acompanyat els seus pares en els fets importants, sent adolescent i sembla que era alegre, amable i fogós. Malauradament, la seva salut era precària. Aplegava molts títols nobiliaris, com era costum, un dels quals lligat  a la ciutat de la propera fotografia:

La parella es va casar, molt a gust, pel que sembla, cosa que en aquells temps no sempre era així. La damisel·la va ser rebuda amb joia per tothom, els escriptors de l'època van remarcar la seva saludable aparença, la van comparar amb Venus i van lloar que la seva bellesa fos natural i no pas arranjada amb maquillatges i trampes diverses utilitzades per les senyores de casa bona. Sembla que, joves i apassionats, aquells dos joves tenien molta afició a fer allò que en deien ús del matrimoni, cosa que preocupava els metges i savis i també a la mare del noi, tot i que creia que no es podia separar allò que Déu havia unit.

En honor a la parella es va donar el seu nom a dues illes d'aquelles que s'anaven descobrint i ocupant, la del noi avui la coneixem amb un topònim diferent però la de la noia encara porta el seu bonic nom:

Sis mesos va durar la festa, el noi va morir de camí cap al casament d'una seva germana, deixant molta tristesa a la vídua, als pares i a aquell país complex, amb problemes territorials que de vegades sembla que encara duren. No sabem què hauria estat d'aquelles terres si el xicot hagués sobreviscut o si ho hagués fet una filla de la parella, ja que la noia estava embarassada, però el fet és que va avortar de forma prematura. De la pobra vídua jove es van dir molts disbarats i penjaments, avui es creu que el noi era tísic i que aquesta malaltia va ser la causa de la seva mort, tot i que tanta activitat matrimonial potser va contribuir al seu esgotament. Sobre tot plegat s'han fet, al llarg de la història, moltes bromes pocasoltes i de mal gust.

La xicota va tornar a casa seva i la van tornar a maridar, aquesta vegada amb un personatge de menys categoria, un duc. No va tenir fills i al cap de tres anys va quedar vídua altra volta. Ja no va voler que li cerquessin cap més marit, tot i que encara era molt jove; amb tantes males experiències no és estrany i, a més a més, podia viure prou bé sense casar-se. Així que es va dedicar a l'educació dels seus nebots, un dels quals acabaria heretant les terres que haurien heretat els seus fills amb el jove, si no hagués quedat vídua tan aviat i molts altres territoris, ja que les malalties feien estralls entre la descendència de la gent d'aquells temps, àdhuc de la gent d'upa. Va ser governadora, consellera, diplomàtica. Era una dona culta, amant de la poesia i de la música, que va cercar molt hàbilment les persones que havien d'educar els seus nebots. Tot i les intrigues que en algun moment van intentar que el seu reial nebot  la bandegés del seu costat, aquest va reconèixer i valorar molt la seva influència i consell i va sentir un gran dolor quan la va perdre.

Tota aquella època i aquells personatges han estat molt manipulats i sovint mal tractats per la història posterior però cal situar-se en la perspectiva d'aquell temps, el de la formació dels grans estats enmig de lluites feudals i guerres constants, malalties i problemes de tota mena, en els quals l'atzar decidia sovint el futur dels territoris i les dinasties.


Segur que ja sabeu de qui parlem i quina relació té amb les imatges que he penjat.