Ahir vaig retornar altra vegada a L'Hospitalet de Llobregat, al Centre Barradas, que ha esdevingut un espai emblemàtic de cultura de tota mena, es feia la presentació del llibre Pobres nenes, dones pobres, en el qual es repassa la història de les Cases de Maternitat i de Caritat de Barcelona, durant la segona meitat del segle XIX, escrit per Montserrat Alay i Marcel Poblet. Alay i Poblet han fet una tasca molt seriosa, estudiant més de vuit mil fitxes de nenes acollides en aquells centres i accedint a fonts de l'època amb un gran rigor històric.
Repassar aquesta història d'un sector dels més marginals de la població, dona, pobra i il·legítima, borda o recollida a causa de la misèria, pot servir de contrapunt a la visió amable de la ciutat que comentava en el meu altre blog, La Panxa del Bou, que recull el documental Abans que el temps ho esborri. En aquella entrada ja parlava del fet evident que la realitat està feta de molts fragments dispersos i que gaudir amb la visió d'aquella ciutat cosmopolita i burgesa, en aparença, no amaga el fet d'una situació complexa i difícil, amb unes distàncies socials que l'època convertia de fet en barreres gairebé infranquejables.
Els hospicis eren plens d'infants, aleshores, però mentre els nois aprenien oficis i eren ensinistrats per mestres contractats, les nenes rebien una formació molt rudimentària a través de monges que tampoc no tenien cap mena de formació específica, en general. Cal dir que l'analfabetisme era generalitzat i aclaparador i que potser aquelles nenes encara aprenien més que no pas les nenes pobres de la majoria de famílies humils. De tota manera, ser de l'hospici era, evidentment, un estigma difícil o impossible de superar. Valentí Almirall, que entomà el tema des de la seva responsabilitat política, durant la primavera federalista, avui molt poc recordada, va fer unes interessants valoracions i propostes, molt avançades per l'època, que el llibre recull.
Gràcies a aquesta presentació he conegut la tasca d'una d'aquestes coratjoses i valentes petites editorials, en aquest cas especialitzada en temes de microhistòria -i no tant micro-, establerta a Calafell: Llibres de Matrícula amb un fons molt interessant i divers. Avui, quan tant de llibre sobre història esotèrica i frívola destinada al consum es publica, trobar aquestes veritables perles és tot un goig.
Sobre l'època i les circumstàncies, crec que ens cal encara un estudi aprofundit sobre el paper i procedència de les dides i de les monges, ja que personifiquen dos oficis dels pocs que, amb el servei domèstic, eren accessibles a les dones de l'època.
Sobre l'època i les circumstàncies, crec que ens cal encara un estudi aprofundit sobre el paper i procedència de les dides i de les monges, ja que personifiquen dos oficis dels pocs que, amb el servei domèstic, eren accessibles a les dones de l'època.
5 comentaris:
gracies per la informació....de tot cor. Salut
Gràcies pels comentaris elogiosos sobre el nostre llibre. T'estem agraïts.
Estem d'acord amb tu que seria de gran interès un estudi més a fons sobre el paper assistencial dels ordes religiosos (particularment dels ordes femenins que assistien pobres i malalts, en asils i en hospitals, i que encara tenien un paper important fa només uns 40 anys).
No hi ha dubte també que fóra de gran interès poder aprofundir en el coneixement de les dides o ames de llet, tot i que en el nostre llibre se'n fa un extens esment (particularment en el capítol "Llet a canvi de diners", pp. 55-76) on es precisen % de procedència per comarques. Probablement t'haurà passat desapercebut aquest capítol (lògic si només fa un dia que disposes del llibre).
Molt cordialment,
Marcel Poblet
Molt interessant el tema exposat en aquest llibre,és important recuperar la història de molta gent anónima que van estar recluides en unes institucions on rebien un tipus d'educació amb moltes mancances,
Marcel, el tema de les ordes religioses l'he comentat ja que fa un temps vaig participar en els actes del centenari de la Setmana Tràgica i trobo que, llevat del llibre de Connelly Ullman, sovint no es parla massa de la diversitat de procedència de la gent de sectors religiosos, de la mateixa manera que es parlar de l'exèrcit com d'un blog monolític, quan tant un sector com l'altre són diversos i complexos. Com que sovint fem les 'lectures històriques' des del present sempre em sembla que manca situar-se en el context, en el qual dedicar-se a aquests sectors era un 'modus vivendi' ja que no hi havia massa ofertes laborals per a ningú i també explicaria les dificultats en entendre coses com ara els problemes obrers urbans. La Catalunya profunda i carlista encara és molt desconeguda i molts sectors procedien de ruralies carlines, vaja, pel poc que he llegit.
Pel que fa a les dides, efectivament, el capítol és molt complet però em referia a una visió més àmplia i 'europea', potser és que tinc una certa deformació literària però aquest personatge és molt present a novel·les, teatre, fins i tot als acudits antics, per això el trobo interessant i, encara, poc conegut, en general. Així, de memòria, recordo que a Guerra i Pau s'insisteix en les idees de Rousseau sobre l'alletament matern i al final s'explica que Natatxa 'alleta els seus fills'. No sé si aquestes idees van arribar a tenir massa pes, em temo que entre les classes benestants, encara més les hispàniques, la cosa anava força endarrerida. Fa bastants anys vaig llegir un interessant llibre sobre el mite de la maternitat i s'evidenciava el poc pes de 'l'instint maternal' tant en les classes altes com en les més humils.
Joan Anton, malauradament en l'època l'educació tenia mancances o era inexistent a tot arreu, llevat de les classes benestants, minoritàries i elitistes. Més aviat diria que l'educació era pràcticament inexistent per a una gran majoria d'infants, hospicians o no, encara més per a les noies. I això va durar força, fins fa quatre dies, el que passa és que sovint oblidem aviat allò que no ens agrada.
Publica un comentari a l'entrada