Crec que estaria bé incloure al blog breus articles sobre temes històrics d'actualitat, firmats pels autors i autores, que aniré publicant així que me'ls feu arribar. Inicio la sèrie amb una evocació de la figura de Layret.
Sense fer massa soroll s'han celebrat els noranta anys de l'assassinat de Francesc Layret, un personatge que avui és, em sembla, poc recordat, en comparació amb d'altres, com ara el mateix Ferrer y Guardia, per exemple. O fins i tot d'un Maragall que sovint va actuar amb una prudència burgesa remarcable i que, curiosament, es reivindicat sovint a causa d'un text no publicat.
Layret va néixer pel juliol de 1880, va ser un polític i advocat català defensor dels obrers. De família ben situada, va optar per prendre partit per les classes desafavorides. De petit es va veure afectat per una paràlisi i havia d'utilitzar crosses. Va estudiar de jovenet amb Companys, durant un temps i de més gran va cursar Dret i Filosofia.
Va participar en moltes iniciatives d'ideologia republicana, com ara la fundació de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Va militar en la Unió Republicana i va tenir càrrecs en l'ajuntament barceloní on fou un dels impulsos del famós pressupost de cultura de 1908, que facilitava la construcció d'escoles municipals catalanes.
Com és sabut, va participar a Solidaritat Catalana i el 1906 va fundar el Centre Nacionalista Republicà, amb alguns dissidents de la Lliga. Més endavant va ser l'impulsor del Partit Republicà Català. El 1920 Martínez Anido va propiciar una massiva detenció de militants de la CNT entre els quals es trobaven Salvador Seguí, Companys i Martí Barrera, pare d'Heribert Barrera. En sortir de casa seva per tal d'interessar-se pel detingut, mentre l'esperava en un cotxe la primera i oblidada dona de Companys, va ser assassinat a trets per uns pistolers. Els assassins no van ser identificats...
El seu enterrament va esdevenir un acte polític reivindicatiu. Està enterrat a Montjuïc i a la Plaça Goya hi ha un bonic monument de Marés, de 1934, amb la llibertat guiant al poble, que el recorda. El Paral·lel va portar el nom d'Avinguda de Francesc Layret durant la República. El monument va ser respectat durant el franquisme, per cert, potser pel fet que romàn en un indret discret i que molta gent no sap ni a qui està dedicat.
Avui hi ha alguns carrers que porten el seu nom, així com alguns centres socials i assistencials. Joaquim Ferrer, que dimarts va donar una conferència a la Casa Golferichs sobre Layret, organitzat per l'actiu Ateneu Layret, va escriure a principis dels setanta una biografia sobre l'advocat i polític que s'ha reeditat, afortunadament.
També durant els setanta es va representar un text de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Moret, amb gran èxit, 'Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret'. Crec recordar que fins es va emetre per l'escarransida televisió en català de l'època.
Layret mereix molt més que un record puntual. És exemplar per molts motius, començant pels seus problemes físics superats i passant per la tria d'opció vital, en defensa dels treballadors i els humils.
Júlia Costa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada