El senyor era Manuel Godoy. Les senyores eren: la 1ª que va enterrar-los tots la Pepita Tudó, la 2ª la desgraciada esposa de Godoy, Maria Teresa de Borbón y Vallabriga y la 3ª la reina Mª Lluisa de Parma, casada amb el rei Carles IV. El pintor que va retratar-los era Francisco de Goya.
La primera imatge pertany a un tudó, una classe de colom, i fa referència al cognom de la Pepita.
La segona és el retrat del pare de Mª Teresa de Borbón y Vallabriga, Luis Antonio de Borbón y Farnesio.
La tercera imatge, la boca i les dents, fan al.lusió a la boca de la reina Mª Lluïsa que després de 24 embarassos es va quedar sense dents i li van fer una dentadura postissa que estava molt perfeccionada per l'època.
Aquesta anècdota es recull al llibre 'Yo, el rey', de Vallejo-Nájera, que va ser premi Planeta, on Josefina Bonaparte, amb una dentadura lamentable, queda meravellada de la de Maria Lluïsa, que li confessa que porta un postís i li recomana l'artesà que li ha fet. Més endavant, ja en plena guerra, Josefina veu com han destruït el poble on vivien els artesans dentistes i han mort tothom.
La 4a imatge és el casament de Maria del Prado Muguiro y Rúspoli i pablo de Hohenlohe i Medina. Ella és descendent de la filla del Godoy i de la Mª Teresa, Carlota Luisa de Godoy i Borbón, princesa de Rúspoli.
Aquesta època és apassionant però està plena de tòpics històrics posteriors i de mitges veritats interessades. NI Carles IV era tan ximple, ni la seva dona tan lletja, ni Goya va fer el seu conegut retrat per ridiculitzar-los. Tampoc la primera dona de Godoy era una víctima totalment innocent, era una dona de caràcter difícil, probablement manipulada per totes bandes però també una mica 'especial'. Godoy i la seva tasca, immensa, té llums i ombres i la seva figura pot ser objecte de moltes lectures, va ser sempre fidel als reis i els seus amors (físics) amb la reina no estan demostrats.
Pel mig hi ha també un altre misteri, la desaparició d'unes joies de la corona espanyola que els francesos van buscar amb constància sense èxit. La propaganda antiespanyola per part del govern francès va ser constant i ha contribuït a conformar molta llegenda a l'entorn de tots plegats, mentre que personatges con Napoleó, que van sembrar la destrucció per tot Europa amb la -bona- intenció de propagar idees modernes a la força encara gaudeixen de gran admiració popular. La història del germà de Napoleó, el rei Josep, també és molt interessant, més intel·ligent que l'altre, però amb més mala sort (relativa, ja que va morir vell i ric a Florencia després de fer les amèriques), hauria estat un bon rei, però les circumstàncies no el van afavorir, no era borratxo, per cert, com la propaganda popular, en aquest cas hispànica, va esventar.
Una època complexa, amb bones intencions malmeses i amb un final tràgic, sobretot pel retorn de Ferran VII, el Desitjat, que ja és gros que li diguessin així. Tot plegat va inaugurar un parell de segles molt dolents per a Espanya, una involució després del parèntesi de l'època de Carles III i dels primers anys de Carles IV que desembocaria en les guerres carlines i, al llarg del temps, amb els grans canvis socials provocats per la industrialització mediocre del país, en la mateixa Guerra Civil.
La figura de Goya, que pateix aquests canvis de la mateixa manera que en la seva joventut havia gaudit d'una estabilitat i d'un reconeixement fins i tot a la cort espanyola, és ben característica. I encara va estar de sort, doncs va morir de vell. Pepita Tudó és també un personatge a recuperar i estudiar, va ser molt més que la 'dolenta de la pel·lícula godoyana'.
Aquesta època és apassionant però està plena de tòpics històrics posteriors i de mitges veritats interessades. NI Carles IV era tan ximple, ni la seva dona tan lletja, ni Goya va fer el seu conegut retrat per ridiculitzar-los. Tampoc la primera dona de Godoy era una víctima totalment innocent, era una dona de caràcter difícil, probablement manipulada per totes bandes però també una mica 'especial'. Godoy i la seva tasca, immensa, té llums i ombres i la seva figura pot ser objecte de moltes lectures, va ser sempre fidel als reis i els seus amors (físics) amb la reina no estan demostrats.
Pel mig hi ha també un altre misteri, la desaparició d'unes joies de la corona espanyola que els francesos van buscar amb constància sense èxit. La propaganda antiespanyola per part del govern francès va ser constant i ha contribuït a conformar molta llegenda a l'entorn de tots plegats, mentre que personatges con Napoleó, que van sembrar la destrucció per tot Europa amb la -bona- intenció de propagar idees modernes a la força encara gaudeixen de gran admiració popular. La història del germà de Napoleó, el rei Josep, també és molt interessant, més intel·ligent que l'altre, però amb més mala sort (relativa, ja que va morir vell i ric a Florencia després de fer les amèriques), hauria estat un bon rei, però les circumstàncies no el van afavorir, no era borratxo, per cert, com la propaganda popular, en aquest cas hispànica, va esventar.
Una època complexa, amb bones intencions malmeses i amb un final tràgic, sobretot pel retorn de Ferran VII, el Desitjat, que ja és gros que li diguessin així. Tot plegat va inaugurar un parell de segles molt dolents per a Espanya, una involució després del parèntesi de l'època de Carles III i dels primers anys de Carles IV que desembocaria en les guerres carlines i, al llarg del temps, amb els grans canvis socials provocats per la industrialització mediocre del país, en la mateixa Guerra Civil.
La figura de Goya, que pateix aquests canvis de la mateixa manera que en la seva joventut havia gaudit d'una estabilitat i d'un reconeixement fins i tot a la cort espanyola, és ben característica. I encara va estar de sort, doncs va morir de vell. Pepita Tudó és també un personatge a recuperar i estudiar, va ser molt més que la 'dolenta de la pel·lícula godoyana'.
2 comentaris:
Muy, muy interesante. Intenté mirar algo en Historia y Vida, (el especial monográfico de Goya ), pero aquí lo explicas mejor. Molt bé. Salut
Miquel, toda esta época es apasionante, poco conocida, muy tergiversada y llena de tópicos. La misma figura de Godoy hoy se está revalorizando bastante. En cambio, ha generado mucha 'literatura interpretativa', también en la novela 'Volaverunt' se hace referencia a Goya, la duquesa, la mujer de Godoy... Por desgracia la versión cinematográfica fue una caricatura lamentable.
Goya es un hombre absolutament de su tiempo, apasionante vida la suya también.
Publica un comentari a l'entrada