Pel seu interès reproduïm un article sobre les revolucions americana i francesa, per tal d'anar fent barrila i meditant sobre el tema de la propera tertúlia. Ens l'ha fet arribar en Pau Vinyes i el podeu trobar al Periódico d'avui... Sou volterians o rousseaunians, pel que fa al vostre esperit revolucionari d'historiadors/es compromesos/es???????
18/3/2010 ELS EFECTES DE LES REVOLUCIONS BURGESES
Una divergència històrica
• La Revolució americana, més moral i lineal que la francesa, ha estat també econòmicament més eficaç
MARÍA TITOS
JOAQUIM COELLO
A Occident tots som fills de la Revolució francesa. Amèrica i Europa es configuren a partir dels principis revolucionaris: llibertat, igualtat i fraternitat. La Revolució burgesa té dues grans fites: el 1775, amb la revolució i la independència americanes, i el 1789, amb la Revolució francesa. S’acaba amb una societat de privilegis, d’aristocràcia i de dogmes, i s’instaura un nou sistema basat en la igualtat dels ciutadans davant la llei i el pacte social: la constitució als Estats Units i els principis revolucionaris a França. Les dues revolucions són similars en els principis i objectius, però tenen diferències. La Revolució americana es basa en la descentralització i el federalisme; l’europea, en el centralisme i la racionalitat jacobina de l’Estat.
La Revolució francesa té un curt recorregut i acaba per l’efervescència nacionalista que recolza el cop d’estat de Napoleó, segmenta la llibertat i acaba amb la democràcia en raó de la millora de l’eficàcia de l’Estat i la defensa contra els enemics exteriors de França. La revolució americana arriba fins avui sense canvis substancials i es reforça per l’expansió del país, la incorporació de nous estats a la federació i l’arribada d’una gran massa d’europeus que no troben sortida a la seva pàtria d’origen.
L’aliança conservadora d’Àustria, Rússia, el Regne Unit i França, després del cataclisme polític que va suposar la derrota de Napoleó, engega una contrareforma reaccionaria que a Europa fa aturar l’extensió de les idees i els principis de la Revolució francesa. De fet, només el 1878, cent anys després de la revolució, es constitueix la Tercera República francesa laica, centralista i democràtica.
Però aquesta essència ideològica de la revolució, compartida a les dues ribes de l’Atlàntic, dóna lloc a Europa, per la influència dels estats conservadors de la Santa Aliança, la corrupció dels principis revolucionaris i el retrocés que va suposar a França el retorn dels Borbons, el regnat dels Orleans i l’imperi dels Bonaparte, a una explotació de la classe treballadora que la revolució industrial aguditza. El liberalisme burgès, en definitiva, porta a fer que els assalariats siguin explotats en condicions que difícilment els permeten sobreviure. Als Estats Units, aquesta situació és menys acusada per la major capacitat econòmica del país, pel seu major creixement econòmic i pel dinamisme de la seva societat.
El conflicte del proletariat i de la burgesia dóna lloc a Europa a la revolta que finalment porta a la revolució russa del 1917. Això no succeeix als EUA, on la lluita obrera té un abast més laboral i menys polític i on, malgrat les grans diferències socials, fins i tot la discriminació racial una vegada abolida l’esclavitud per la guerra de Secessió, no condueixen a l’enfrontament revolucionari que el marxisme empeny a Europa.
Hi ha dues filosofies que conviuen dintre dels principis de la revolució burgesa. Rousseau pensa que l’home és bo, que la seva inclinació natural es guia per l’ètica, la generositat i la moralitat, hem de confiar en l’home perquè només és la societat la que corromp aquesta tendència. Voltaire és un cínic en qui la intel·ligència, la ironia i la simulació estan per sobre de l’ètica, l’home és per ell un ésser complex per la seva intel·ligència que fa que tingui plecs i àrees fosques. Per tant, la persecució del mal ha de ser l’essència de la convivència social, perquè si per Rousseau l’home és essencialment fiable, per Voltaire és exactament el contrari. Es pot dir amb justícia que la Revolució americana és més rousseauniana, i l’europea, més volteriana...
És possible que aquest major grau de llibertat, però sobretot de moralitat, sigui el que fa que als EUA no es desenvolupi un socialisme per moderar el liberalisme de la revolució burgesa. Els EUA són el país on és més fàcil fer diners ràpidament. A cada generació hi ha persones i famílies que fan grans fortunes: els Vanderbilt, Guggenheim, Rockefeller, Getty o Gates en són bons exemples. Tots ells induïts per principis morals superiors dediquen gran part de les seves fortunes al bé social, en àrees com l’atenció mèdica, la promoció de la recerca, l’educació o l’ajuda al tercer món. És a dir, retornen a la societat part del que han rebut de la societat i és exactament el repartiment de la riquesa a través dels impostos el que planteja la socialdemocràcia moderna. Es podria dir, doncs, que, en aparença, el socialisme és menys visiblement necessari als EUA que a Europa.
De la mateixa manera que la Revolució francesa ha fet prosperar Occident malgrat els retrocessos i els ajustos de les contrarevolucions ulteriors, la revolució americana més moral, més lineal i basada en normes i principis de confiança en l’home ha estat més eficaç econòmicament.
Potser és aquesta diferència la que ha portat al major progrés dels Estats Units respecte d’Europa perquè la confiança i l’ètica són sempre econòmicament i socialment més eficaces que la desconfiança i el cinisme. Els negocis i l’èxit econòmic estan basats en la credibilitat, la confiança i la predictibilitat. Sembla presumptuós però és verificablement cert.
* Enginyer
4 comentaris:
No acabo d’entrendré el que diuen de que la revolució americana és més Rousseauniana i que Europa està més influïda per Voltaire, crec que una afirmació així s’ha de demostrar amb més fets i paraules que amb quatre línees.
Les revolucions i canvis polítics han tingut en cada país les seves particularitats, i es poden treure unes connotacions generals, però no fer comparacions tant a la lleugera. La revolució americana té unes causes diferents, el país té unes possibilitats també molt diferents doncs té per davant un immens territori a l’oest per canalitzar els conflictes socials, els seus i els d’Europa, i uns pobrets indis per rebré, no té potencies que la molestin. La situació de França és molt diferent, està rodejada de potencies hostils i no amb la revolució sinó quasi bé en tota la seva història, el centralisme revolucionari és un principi més per trencar les fronteres feudals que culturals malgrat que tot acabà unint-se. Estats units no ha tingut mai aquestes parcel•les feudals en el seu territori. Crec que és molt bèstia dir que aquí som més cínics, que li preguntin al que queden dels sioux, sí un cas som iguals de cínics aquí i allà.
Cada país ha tingut una trajectòria, Alemanya i la seva revolució des de les elits, Itàlia amb la seva unificació, Anglaterra que ja s’inicia al XVII, l’India amb la descolonització, Espanya i Catalunya a tranques i barranques, i no sé si mai s’ha acabat, o s’acabarà.
Per cert una conclusió que he tret del llibre de la revolució francesa és que si abans la noblesa i el rei eren l’impediment perquè governes el poble, ara ho són els partits polítics, moltes persones de la casta funcionarial i el seu corporativisme, i la democràcia representativa. Sempre diuen que la democràcia participativa no funciona a partir d’un cert número de gent, primer que no m’ho crec però després hi ha molts espais com les escoles, els barris, universitats, empreses on hi ha menys gent i és podria decidir coses i tampoc ens deixen. També hi ha el recurs fàcil que la gent és poc participativa, quan molts estudis diuen que a més capacitat de decisió més participació.
Bé però ja sabeu que la Revolució que més m’agrada és la del 19 de juliol de 1936, que alguns com Chomsky han dit que estat la revolució popular més important de la història. Que ni americans, ni francesos, la nostre revolució.
Gregor, estic d'acord en algunes coses però no ho estic en d'altres. Deixaré americans i francesos en pau, encara que de fet els francesos s'han apropiat, com solen fer a nivell 'nacional' moltes idees que van copiar de les lleis americanes i moltes idees que van fagocitar dels anglesos.
Crec que si que hi ha molts espais on es poden decidir coses però el fet és que en la realitat no funcionen gairebé mai, i moltes vegades no és per causes externes sinó internes i de tarannà de la gent, a la qual costa molt organitzar-se i decidir de forma objectiva i seriosa. No sols no ens deixen sinó que sovint no volem o no en sabem i la tendència és a crear pseudo-jerarquies a tot arreu.
Sobre la nostra revolució, ja veus com va acabar. Amb l'ajuda dels antics revolucionaris americans i europeus, ep.
Com sempre un debat profitós. D’acord amb el Gregor en que no és pot extrapolar una revolució amb un altre les circumstàncies mai son les mateixes i els temps històrics tampoc.
Però jo crec, i quan més gran em faig més convençut n’estic, que el comportament humà dins la societat, no varia tant entre un temps històric i un altre. La meva teoria és que som un animal físicament dèbil, amb por per l’entorn en que ens toca viure, i sols podem creure aconseguir seguretat dominat als més dèbils i pactant amb els més forts.
Vaig llegir una dita de Josep Anselm Clavé que deia: “Instruïu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu i sereu feliços” Si ens associem podem ser més forts i això em porta a la participació. Tinc una llarga experiència d’associació, APA, AVV, partit, de tot arreu he acabat desenganyat, ens associem per ser forts, no per fer.
Participar treballar per la societat és un fet individual, cada un ha de fer el que sap i pot en cada moment. A la revolució del 19 de juliol del 1936, a la del 14 de juliol de 1789, a la del 11 de setembre de 1976, la majoria eren ciutadans sense pertànyer a cap associació, però hi eren i feien.
Seguim treballant des de la base.
Crec que tesn molta raó Toni i de vegades obliden que la participació no deixa de ser un fet individual, encara que el puguis compartir. En aquelles manifestacions contra la guerra de Irak, per posar un exemple, hi havien plataformes, entitats, partits, però la majoria de gent ho feia a títol individual i per convicció propia.
Publica un comentari a l'entrada