ENIGMES HISTÒRICS (16): 'CROMOS DE LA XOCOLATA', primera sèrie

La pintura històrica, destinada a recrear i idealitzar el passat, va ser sempre un bon tema per als pintors, en èpoques en les quals les imatges que la gent podia contemplar, eren, sobre tot, aquelles que es trobaven en quadres, estàtues o gravats.

Durant el segle XIX els pintors realistes van cultivar força la pintura històrica, que compraven particulars però també estaments oficials diversos. Molts d'aquells quadres eren objecte de gran admiració popular i es feien cues a les sales d'exposició i indrets públics on es podien veure, per tal de contemplar-los una estona i comentar-los després amb els coneguts.

Els llibres de Historia de España de la nostra infantesa anaven acompanyats de reproduccions de molts d'aquells quadres i també les xocolates acostumaven a oferir cromos amb aquest tipus d'imatges.

Avui penjo deu quadres, cadascun d'un autor diferent, tots ells espanyols, -alguns de catalans-, i del segle XIX, realistes. Per resoldre l'enigma heu d'endevinar-ne l'autor i el fet o personatge que representen, quan més dades, millor. Els autors no són avui considerats pintors de primera fila però tots ells van tenir un cert èxit i consideració i dominaven acuradament la tècnica pictòrica. En això de l'art passa com amb la borsa, hi ha valors que pugen i d'altres que baixen. D'aquestes sèries de cromos de la xocolata n'aniré penjant alguna altra de tant en tant.

El nostre imaginari històric el van conformar aquestes estampes que, ben segur, malgrat la bona ambientació, sovint devien ser molt diferents de la realitat. Aquesta producció històrica anava dirigida a conformar els nacionalismes en alça i els valors patriòtics, ningú no se'n va escapar. També hi havia una certa tendència gore a mostrar escenes violentes, sang i fetge, moribunds i tragèdies. Les imatges històriques del XVIII i XIX van influir fins i tot en molt del cinema històric posterior.

Com a anècdota personal, recordo que una meva tieta-àvia en tenia dues o tres reproduccions barates al menjador de casa. Una era d'una de les imatges del post i una altra, aquella tan coneguda de Sant Francesc de Borja davant del cadàver de l'emperadriu, dient allò de no serviré a señor que se me pueda morir. Quedar-me sola en aquell menjador em feia, de petita, una basarda immensa, però als adults la cosa no els devia fer ni fu ni fa i estimaven, menjaven, reien i gaudien de la vida davant d'aquelles imatges tremendes, de la mateixa manera que el jovent s'empassa les crispetes veient una colla d'assassins paranoics al cinema. Així és el món.

NOTA: Em comuniquen, amb tota la raó, que hi ha una imatge repetida i que també un dels autors està dues vegades representat. Perdoneu l'errada i per no embolicar la troca ho deixo com està.