Enigmes Sabàtics (6): عبد الرحمن بن محمد ???

No, no és Lady Godiva, encara que ho sembli, possiblement la Lady va ser una miqueta més jove que els nostres protagonistes històrics, però, vaja, si fa o no fa... Aquesta senyora espectacular té o ha tingut alguna cosa a veure amb un parent del senyor en el qual m'he documentat per a l'elaboració de l'enigma d'aquesta setmana, un personatge brillant i que durant un temps va ser mediàtic, un home de ciència i polifacètic, gairebé un home del Renaixement, li van dir, a causa dels seus molts i diversos interessos, un dels quals era l'enquadernació. Llàstima que, ai, a totes les famílies hi ha forats negres i indrets foscos, i el pare del renaixentista fos un altre home de ciència amb idees més o menys nazis, disposat a explicar científicament el que calgués, com ara l'existència de gens que empenyien les persones a ser, per exemple, marxistes. En canvi, tot s'ha de dir, també existeix descendència familiar seriosa, com una senyora molt interessant, brillant i reconeguda.

Bé, tot això són aspectes co-laterals de l'enigma, que també podeu investigar. Però ara viatgem en el temps, a  la cort d'un personatge que va ser brillant, ben plantat, un gran governant en molts aspectes, però també sanguinari i cruel i molt arbitrari en diferents ocasions. En aquella època la crueltat i la violència no eren vistes com ara, però el cert és que el senyor en qüestió va fer coses esgarrifoses, com molts de la seva època i de totes les èpoques, per altra banda. Va accedir el poder quan, de fet, no li tocava, una mica com li va passar al  nostre rei actual, vaja, que encara era viu el seu pare, no se sap ben bé com va anar tot, si va ser una elecció del seu avi o fruit d'algun tema conspiratori.

El fet és que, en el seu temps, una ciutat que avui és bonica, però no pas una gran capital, va arribar a brillar i aplegar la cultura de l'època i un gran nombre de població. Una senyora molt remarcable, Hroswitha de Gandersheim, sobre qui també podeu investigar, va lloar força aquella cort. El monarca va tenir moltes relacions i fins i tot qui manava aleshores per les nostres terres li va enviar una embaixada, cercant la seva amistat. Sembla que era bufó, blanc de rostre i d'ulls blaus, en aquella època també hi havia un gran mestissatge. També sembla que no era massa alt i que si bé a cavall feia patxoca, quan baixava es notava que era grassonet, pota-curta i poca cosa, físicament parlant, cosa que ens podria portar a analitzar psicològicament allò del complex dels homes baixos que en converteix alguns en dictadors o dirigents indiscutibles. Malgrat el gran poder que va tenir i els molts anys que, comptant amb l'època i tots els seus perills, va viure, admetia que només recordava catorze dies feliços en la seva vida, es veu que s'ho apuntava tot i que, per tant, podia saber-ne el nombre amb exactitud. Al seu pobre fill i hereu me'l va tenir tancat, sense conèixer senyora, durant molts anys, per por, sembla, que no conspirés en contra seu.

Obviaré les històries més desagradables sobre ell i em centraré en una que explica la persona a la qual m'he referit al principi. Una història protocolària amb final més o menys feliç. El rei de qui parlo va voler enviar una mena d'embaixada, amb regals immensos, a un altre gran dirigent de l'època, a unes terres llunyanes. Eren regals enverinats, car, amb ells, enviava també un escrit en contra de les creences de l'antagonista. Allò no podia quedar sense reacció manifesta i el rei de terres llunyanes va encarregar a un seu germà, molt lletrat i amb un càrrec religiós important, la resposta, que deia just el contrari, és clar.

Aquell missatge s'havia de portar al provocador. No era fàcil trobar voluntaris però, finalment, algú s'hi va avenir, resignat a fer una fi de màrtir, cosa admirable. El voluntari, amb un company, van fer camí i van anar a veure el provocador a la seva brillant cort. Entre pitos i flautes i considerant que la mida del temps no era com l'actual, ja havien passat tres anys de l'inici de l'afer. Els van tractar bé, però el dirigent no els rebia i així van saber que, en venjança per haver trigat tres anys en respondre, ell en trigaria nou a rebre'ls. En el fons, aquesta manera de fer responia també a una certa conveniència política, car tot plegat podia provocar problemes en la mateixa ciutat, on coexistien pacíficament comunitats de religions diferents. Fins i tot se'n podien esdevenir problemes internacionals que aleshores no eren convenients. La cosa va provocar molts moviments diplomàtics, fins al punt que, des de les terres llunyanes, es va enviar una nova ambaixada, molt més moderada que l'anterior, ja que es veia la necessitat d'establir lligams més positius entre els governs. 

El voluntari que sobrevivia en la pobresa, vestit amb parracs i gràcies a les almoines, tenia molt poc esperit polític i insistia en fer el que havia de fer i en ser màrtir i a punt va estar de ser-ho a mans, fins i tot, de la seva mateixa gent, que ja tenia ganes d'acabar amb tota la història. Finalment, el monarca el va rebre i, encara més, el voluntari es va presentar vestit amb els parracs que li quedaven de la seva vestimenta professional, després de tant de temps. El cas és que en aquest cas el personatge de qui parlo s'ho va prendre bé, amb un cert humor, i va deixar retornar el tossut aspirant a  màrtir a les seves terres, sa i estalvi.

Aquesta història és un fet insignificant però que mostra una estranya arbitrarietat del manaia, capaç d'endegar exèrcits de més de cent mil homes, de reorganitzar el seu imperi posant ordre en el caos anterior i d'elevar el nivell material, cultural i artístic del seus súbdits, però també de fer decapitar un dels seus fills davant de tothom, de acabar de mala manera amb un pobre noiet de bona família que li havien deixat com a ostatge i que avui és sant, sembla que a causa d'haver refusat els seus intents amorosos, o de fer cremar la cara d'una de les seves dones perquè li va semblar que no acceptava de massa bon grat les seves mossegades eròtiques.  Tot un regnat de més de cinquanta anys el d'aquest home poderós, amb llums i ombres, i que cal situar objectivament en el seu temps, intentant trobar camins entre els panegírics dels seus cronistes i seguidors i les condemnes dels seus enemics. De fet, en  el llibre on m'he documentat, s'analitzen diferents casos de personatges des d'un punt de vista psiquiàtric. Encara que aquests estudis, després de tants anys i considerant que el pare de l'autor dels estudis era també capaç de fer estranyes lectures político-mèdiques de la realitat, ens els hem d'agafar amb una certa distància crítica. En la seva època, tampoc massa llunyana, aquest llibre va arribar a ser un veritable best-seller, com també un del mateix autor que va guanyar un premi important i que explicava i també reivindicava, de forma molt interessant, en Pepe Botella.

Uf, quin garbuix, per on podem començar? Per exemple...

a) Qui va ser el personatge? En quina època va viure i en quina ciutat?

b) Qui va ser l'escriptor que va recollir, en un dels capítols d'un seu best-seller l'anècdota del monjo que aspirava ser màrtir? 

c) Qui va ser el pare de l'escriptor i quins disbarats va voler fonamentar de forma científica?

d) Què té a veure la noia de la fotografia amb tot plegat?
e) Qui era la tal Hroswitha?
f) Quin senyor català -que avui tindria nom de carrer- va enviar una ambaixada a la seva cort per tal d'aconseguir l'amistat del poderós?

I tot allò que vulgueu explicar per acabar d'arrodonir l'època i la biografia del poderós en qüestió...

e) Ja que hem fet referència a la Godiva, i per esperonar una mica la imaginació i les xarxes de coneixements, quina relació una mica cinematogràfica podem establir, sobre tot nominal, l'any 1960, entre lady Godiva i l'emperador Francesc Josep, el de la Sissí?