Encara que a l'agost sembla que la història s'aturi, no és així. Per això crec que val la pena que ens fem ressò, en aquest blog d' historiòfils, de la recuperació d'una pel·lícula emblemàtica del nostre cinema, La piel quemada, de l'any 1967.
La gent més jove potser no ha tingut ocasió de veure-la, encara que en alguna ocasió l'han passada per televisió i també en jornades dedicades al fenòmen migratori ha format part de la programació triada.
Explica la història d'un emigrant andalús a la Barcelona dels seixanta, amb el turisme, les grans diferències socials, i tot la problemàtica, també, del retrobament amb la seva dona que ve d'Andalusia, en clau neorrealista i amb un muntatge d'històries en paral·lel molt interessant. La pel·lícula la va dirigir Josep Maria Forn, crec que li va sortir rodona i que es tracta d'una obra mestra, un clàssic, vaja.
Els actors, Antonio Iranzo, valencià, i Marta May, en estat de gràcia, van donar vida a aquesta parella que intenta començar una nova vida en un nou indret. Iranzo va ser un gran actor, amb un físic molt particular, malauradament va morir el 2003. Marta May era una actriu molt bonica, d'una gran expressivitat, aquí ho diu tot amb la seva mirada.
La pel·lícula té molt d'interès per als amants de la història, ja que reflecteix un moment social emblemàtic, el xoc amb el turisme que arriba, la situació de l'andalús treballant de paleta sota el sol de l'estiu mentre la gent es diverteix. Podem retrobar el Lloret d'aleshores i tot plegat ens farà reflexionar també sobre els nostres temps, ja que avui hi ha a casa nostra encara moltes pells cremades, treballant en la construcció i en d'altres feines molt dures.
Com a curiositat, també històrico-artística, cal saber que va tenir problemes amb la censura en incloure algunes frases en català i també amb una escena amorosa en la qual no es veu pràcticament res però on, segons aquells pares de la patria que vetllaven per la moral, es podia endevinar tot.
Es projecta al cinema Alexandra, llàstima que potser el mes d'agost no és el més adient per aquesta reposició, esperem que duri en la cartellera i que potser fins i tot li puguem dedicar alguna xerrada i tot. Jo crec que amb el llibre de Candel sobre els altres catalans, La pell cremada ens va fer mirar els nou vinguts amb uns altres ulls molt diferents i amb molt menys prejudicis.
1 comentari:
Quan veus que ja és història allò que per a tu ha estat un dia actualitat, t'adones que no trigaràs gaire a ser història tu també (història per a qui et recordi, naturalment).
Publica un comentari a l'entrada