18/5/09

Conferències sobre la SETMANA TRÀGICA

Tràgica, roja i gloriosa. Una setmana de 1909
Cicle de conferències amb motiu del centenari de la Setmana Tràgica.
Tots els dijous des del 21 de maig al 18 de juny de 2009.
Organitza: Institut de Cultura de Barcelona
Coordinació: Observatori de la Vida Quotidiana i Institut Català d'Antropologia


CONVERSES A BARCELONA
Tràgica, roja i gloriosa:
una setmana de 1909
www.bcn.cat/canalcultura


Presentació
Els fets de juliol de 1909, les seves causes, el seu desenvolupament i les conseqüències, configuren un conjunt d’esdeveniments que van deixar al seu pas una estela de confusió, punts foscos i preguntes que, al llarg del temps, han suscitat les més diverses interpretacions per part dels estudiosos. Fins i tot la denominació £nalment assumida de “Setmana Tràgica” ha estat en no poques ocasions posada en qüestió. Per això, avui, cent anys després, les Converses a Barcelona del 2009 evoquen aquells episodis, convocant la veu d’historiadors, antropòlegs, geògrafs, sociòlegs i arquitectes que han investigat sobre el tema, per tal que parlin, confrontin coneixements i orientacions diverses, a fi de construir un marc explicatiu prou matisat respecte el valor i el signi£cat d’aquells fets. En quin context social i polític esclatà la revolta?, com es desenvoluparen els fets a peu de carrer?, què hi havia darrera la fúria incendiària d’esglésies i convents?, com afectà la repressió posterior la vida a la ciutat? o, quins models de ciutat es posaren en joc?, són alguns d’entre els molts interrogants oberts durant aquell estiu violent, que aquestes Converses d’enguany intentaran aclarir.


Dijous 21 de maig, 19 h
La Setmana Tràgica,en perspectiva
Una aproximació panoràmica als fets revolucionaris de juliol de 1909, començant per l’abordatge del convuls context històric i social a la Barcelona de principis del segle xx.
Específicament, es debatrà sobre el paper de l’Església i de l’anomenada “qüestió religiosa”, i s’explicaran les vinculacions de la Setmana Tràgica amb d’altres esclats anticlericals a la ciutat, com els dels mesos de juliol dels anys 1835 i 1936.
Amb la participació de José Álvarez Junco (Historiador, Universidad Complutense de Madrid)
Miquel Izard (Historiador, Universitat de Barcelona)


Dijous 28 de maig, 19 h
Barcelona en flames:cronologia dels fets
L’anomenada Setmana Tràgica va ser una revolta popular antimilitarista i anticlerical. Les ponències d’aquesta sessió tractaran de l’aixecament contra la política antisocial i colonialista del govern espanyol, i de com les protestes contra la guerra al Marroc van donar lloc a una vaga convocada per les organitzacions obreres, que esdevingué en unes hores un virulent atac anticlerical. A més, es parlarà de la vinculació de
la revolta amb l’anarquisme, el socialisme o el republicanisme, i de com aquests corrents constituïren formes organitzatives de resistència del proletaritat barceloní al sistema polític i social dominant.
Amb la participació de Ferran Aisa (Historiador)
Dolors Marín (Historiadora)


Dijous 4 de juny, 19 h
Actors polítics i repressió
Entre 1901 i 1909 es produí un xoc ferotge entre el poder de les escoles religioses i l’extensió de la xarxa escolar ferreriana.
Un pols empresarial, social, £losò£c, que els esdeveniments de juliol tancarien a sang i foc: el 13 d’octubre de 1909 Francesc Ferrer i Guàrdia, considerat ideòleg i cap de la rebel.lió, fou executat al Castell de Montjuïc.
Aquesta sessió abordarà la repressió posterior als fets de juliol, partint d’una pregunta: “Quin és el rerefons que porta a les elits barcelonines conservadores i catòliques a exigir que Francesc Ferrer i Guàrdia jugui el paper de cap de turc de la Setmana Tràgica?”
Amb la participació de Pere Solà (Historiador. Universitat Autònoma de Barcelona)
Xavier Díez (Historiador i escriptor)
Dijous 11 de juny, 19 h
La lluita per Barcelona: models antagònics de ciutat
Aquesta sessió explorarà com la Setmana Tràgica va ésser el reflex al carrer del xoc de dos models urbans contraposats, dues maneres ben distintes de viure i concebre la ciutat.
S’analitzarà la confrontació entre la “Ciutat de Ordre”, la somniada per les elits urbanes i l’església i expressada a través del projecte de reforma urbana, i una altra forma d’urbanisme: de carrer i insurrecte, marcat per l’univers social i cultural de les classes populars i del que la barricada fou l’instrument i el símbol principal.
Amb la participació de Chris Ealham (Historiador. Saint Louis University, Madrid)
José Luis Oyón (Arquitecte. Universitat Politècnica de Catalunya)


Dijous 18 de juny, 19 h
El sagrat en flames. El fenomen iconoclasta
L’estiu de 1909 conegué una de les recurrents onades de violència iconoclasta que havia conegut i tornaria a conèixer el país encara amb més força. L’explicació dels fets encara resta en bona mesura pendent, però, en qualsevol cas, de cap manera podrà prescindir de la presència activa de factors culturals, ni de la constatació d’una preocupació central per part dels agressors en redimir l’espai urbà d’una presència inacceptable dels llocs que encarnaven el poder de l’Església i de la religió.
Amb la participació de
Manuel Delgado (Antropòleg. Universitat de Barcelona)
Juan José Lahuerta (Arquitecte. Universitat Politècnica de
Catalunya)


Organitza: Institut de Cultura de Barcelona
Moderador: Gerard Horta
Coordinació: Carlota Gallén
Lloc: Palau de la Virreina.
Espai 4(4a planta), La Rambla, 99
Dates: Tots els dijous des del 21 de maig al 18 de juny de 2009
Horari: 19 h
Entrada lliure. Capacitat limitada
Més informació:
Oficina d’Informació Cultural del Palau de la Virreina
La Rambla, 99
De dilluns a diumenge, de 10 a 20 h
93 316 10 00

5 comentaris:

Gregor ha dit...

Ara mateix vinc de la primera xerrada, ha estat bé, sobre tot tenia ganes de sentir al Alvarez Junco, historiador que admiro molt.
El M. Izard s'ha centrat més en les causes de l'anticlericalisme, així com a dada interessant ha comentat que en la repressió contra l’església del 36 en els pobles es pot establir una relació entre llocs on es van reprimir als rabassaires en el 34, amb molta complicitat clerical, d'allà on van matar molts capellans al 36.
El Alvarez Junco ha comentat una certa lluita masclistes pel control de les dones entre homes entre les causes del anticlericalisme, i d'això el rebuig a l’església i als confessors. El Gerard Horta, era el moderador, ha comentat un llibre de l’antropòleg Manuel Delgado que mencionava que els homes es queixaven de que els capellans coneixien més a les seves dones que ells com a marits. Aquí m’estava posant una mica nerviós, partint de que el Manuel Delgado és un estructuralista, bé crec que ara ha canviat i ja parla del subjecte, però bé que amb tot aquest joc que plantejaven el A. Junco i el G. Horta les dones quedaven com simples objectes dels que no tenien res a dir. I més quan el G. Horta després ens ha parlat de la història oculta que s’amaga de l’anarquisme d’arrel catalana, jo pensava i la història de les dones també amagada no dieu res. Però d’una persona del públic ha preguntat sobre el paper de les dones a la Setmana Tràgica, i el M. Izard ens ha recordat l’obra de la Temma Kaplan i el paper protagonista de les dones en aquesta fets, el G. Horta ens ha parlat de Teresa Claramunt i altres dones anarquistes i protagonistes, i de publicacions anarquistes escrites exclusivament per dones. També l’Alvarez Junco ha dit que no ha aprofundit però es podia establir una relació per publicacions de l’època de qüestions de gènere i anticlericalisme. Bé que finalment m’he quedat més tranquil. A més han comentat els fets que s’han fet públics aquesta setmana d’abusos a menors per l’església a Irlanda, i la T. Kaplan també parla al seu llibre “Los movimientos sociales en la època de Picasso” d’unes protestes contra un orfenat de l’església per una situació d’abusos (als anys 10). Es a dir que una certa conflictivitat “sexual” també és una causa més de la setmana tràgica. A més la T. Kaplan al seu llibre ens parla de revoltes exclusivament de dones en els anys 10, que sovint es dirigien al paral•lel, el tant recordat paral•lel que s’ha de dir que era el gran prostíbul de Barcelona, on anava a parar milers de dones víctimes de l’explotació, com a treballadores i per abusos sexuals tant de amos com d’obrers (que en aquesta classe respecte la dona hi havia molta hipocresia).
Respecte a Ferrer i Guàrdia ha parlat el A. Junco, ha dit que era un anarquista diferent perquè era ric (va heretar la fortuna d’una de les seves amants) però que va invertir la seva fortuna en l’escola Moderna , en crear un diari, una editorial, i per les elits representava una amenaça. També ha dit que si que tenia amants i les feia públiques, i per això el criticaven, però que molts que el criticaven també les tenien però amb la seva mentalitat hipòcrita les amagaven. En Ferrer tenia els seus defectes, era tímid ha dit el A. Junco i això provocava que els altres el veiessin de vegades com altiu per la distància que mantenia, però el que està clar que tant en el seu projecte escolar com a la seva vida privada era avançat al seu temps. Crec que l’acusació de maltractaments a la seva dona que alguns li fan no està prou demostrades, i la seva relació amb els fills va ser excel•lent, una prova és que la biografia d’ell que escriu la seva filla, Sol Ferrer, no és prou fiable per excessivament elogiosa, bé potser un Freudià em dirà que això prova tot el contrari, però com Freud també ja està superat i ningú se’l creu, fins que torni a estar de moda.

Júlia ha dit...

L'única filla que escriu sobre el pare és Sol, no sabem què va ser dels altres, hi ha molts testimonis que creuen que no se'n cuidava gens. No sé si era per timidesa, però hi ha gent que el defineix com l'home que no riu mai, cosa preocupant.HI ha una filla de Soledad de la qual no se sap res. Sobre el testimoni dels fills, crec que de vegades prova tot el contrari, com comentes, hi ha molts casos a la història dels homes famosos, els fills o els rebutgen i es rebel·len o els tenen devoció. Els diners també van servir per especular, potser a favor de la revolució, sobre tot amb l'amistat primera amb Lerroux, que era company d'especulacions. En fi, ja saps que no és figura de la meva devoció, era un home misteriós però un fet és que la dona li va engegar uns trets i que va deixar aviat la Bonnard, per exemple. Què va ser de Riego Ferrer? No tenia simpaties de pràcticament ningú en la seva època, la magnificació va venir després. Qui més moviment popular va generar en contra de la pena de mort va ser el pobre Clemente.

He llegit molts articles que el comparen amb Rousseau per això de la indiferència pels fills, per cert.

Sobre l'església, cal analitzar també com era l'església de l'època, les grans diferències entre els capellans de parròquia i els de les ordes i entre aquestes mateixes ordes i no es pot generalitzar, doncs encara que tímidament molts veïns dels barris pobres van acollir monges i capellans. Les monges d'Aldana tenien vellets acollits, que altrament haurien estat al carrer. No defenso l'església, menys encara els sectors poderosos i les ordes amb pes específic, però el tema és molt variat. Connelly Ullman ho analitza molt bé. Molts capellans venien de zones rurals endarrerides, no tenien ni idea del que hi havia a ciutat, el cas Verdaguer és paradigmàtic, el seu trasbals ve, sobre tot, del desconeixement del món real i dels seus problemes profunds.

No era el mateix l'església d'aleshores que la de després de la guerra. Sobre la dona, ja es deia, que l'home més explotat tenia un ésser molt més explotat -tambe per ell-que era la seva dona.

Els obrers també feien cua als prostíbuls, per cert i els maltractaments a la dona i fills en sectors humils eren molt freqüents.

Malauradament, la literatura hispànica no va donar un naturalisme seriós, però només llegint a Zola ens podem fer una idea força negra de com anaven les coses.

Jo discrepo en això que fos avançat en la seva vida privada, sobre el projecte escolar és molt diferent la lectura que se n'ha fet després del que representava en realitat, Ferrer va escriure poc i els seus textos no són res de l'altre món, hi ha hagut pedagogs molt més remarcables i com a projecte l'escola Horaciana, per exemple, era molt més avançat, pel meu subjectiu gust, ep.

Les escoles republicanes catalanes d'abans de la guerra no són pas hereves de Ferrer sinó de molts altres, menys mitificats, per cert, ara que es parla tant d'educació no sé perquè no es recuperen aquelles escoles i el que s'hi feia.

Gregor ha dit...

En Pau Vila, i utlitzant una terminologia d'ara, era com un Friki dels clàssics de Roma, a la seva escola li diu Horaciana i al seu fill Marc Aureli.

Júlia ha dit...

Marc Aureli, gran personatge que va haver de governar en època difícil, la qual cosa mostra que no sempre la culpa és del govern, algun dia li haurem de dedicar una tertúlia, molt interessants els seus 'pensaments'...

Júlia ha dit...

Mira aquí, pagina 164, nota a peu de pàgina:
http://books.google.es/books?id=Scncz6N03usC&pg=PA164&lpg=PA164&dq=Pau+Vila+Ferrer+y+Guardia&source=bl&ots=EhUH6tSp9A&sig=A8QX8UPkrLS8R92vW3zna00ZHaA&hl=ca&ei=SjcYSoqjKJKy_AbV4oTnDA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=5