21/7/08

Temps de barraques


Una exposició al Museu d'Història de la Ciutat repassa el barraquisme a la ciutat de Barcelona. En el record de la gent més gran encara és ben viu el record dels molts barris de barraques que hi havia, però el fenòmen del barraquisme és molt més antic. Crec que és interessant repassar aquells barris en els quals va viure tanta gent, com ara els diferents indrets de Montjuïc, muntanya on es van arribar a aplegar 50.000 persones. Cal dir que hi havia barraques a molts més llocs, com ara els volts de l'Hospital de Sant Pau o el marginal Somorrostro. Una exposició molt recomanable.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Abans del 92, quan l’estadi de Montjuich estava en estat de runa, amb el meu germà i el meu cunyat anàvem a córrer, deixaven donar voltes a l’estadi ruïnós i la seva pista de cendra per 50 pessetes. (pista que feia 500 metres, no com les oficials que fan 400 metres, però que anava molt bé per comptar kilòmetres) . Bé doncs un dia que em feia mal el braç i no podia córrer gaire vaig penetrar per l’estadi ruïnós, la veritat que feia una mica de por, accedies a grans vestíbuls solitaris, vaig treure el cap per una balconada i tot just darrera de l’estadi vaig veure un petit poblat de barraques, vaig al•lucinar pepinos.

JoRDi JVR ha dit...

Gregor, el que veies molt possiblement era Can Valero, un barri de barraques situat al costat de l'estadi olímpic.
La foto que ha posat la Julia es d'un dels bars que hi havia, junt amb un altre anomenat can Valero i que va donar nom a la barriada.
Tots dos estaven just a la entrada, al costat de l'estadi.
Jo també recordo el que tu dius de l'estadi, el nostre cole ens hi portava a fer gimnàs, recordo les voltes de 500 metres a la pista, i algun cop saltar la perxa amb matalàs.De vegades també havia anat per lliure amb els amics
pagant les 50 peles que costava, mes que res per voltar per aquells passadissos ruïnosos, amb forats al terra, sales amb piscines, lavabos, vestíbuls foscos...tot aquell abandonament sense cap mena de vigilància ens fascinava...gracies per ferme recordar-m'ho!

Anònim ha dit...

De res Jordi, sempre s’agraeix compartir records amb altres persones, que han compartit espais, ara desapareguts. Jo penso que les barraques que vaig veure serien les restes del que quedava de Can Valero, perquè el que dic jo seria als anys 83-84-85.
Realment la Barcelona pre-olímpica semblava un museu, o les runes de la civilització industrial. Agafaves el tren del maresme, en aquella vella estació de rodalies i passaves per totes aquelles fàbriques abandonades de Poble nou, m’encantava veure aquell paisatge i imaginar les persones que havien donat vida aquells edificis. O el hivernacle del parc de la ciutadella que estava abandonat, i plantes enormes i estranyes l’omplien de manera salvatge dibuixant ombres misterioses, o els vells tinglados del port, els banys orientals, etc, crec que podria estar estona recordant llocs que es van esvair amb la olimpíada. Reformar l’estadi, o suprimir els tinglados potser va estar bé, però també van desaparèixer molt llocs que es podrien haver recuperat amb un altre us. Així com placetes que van ser destrossades de manera incomprensible per crear espais de “disseny” com l’antic fossar de les moreres, on ara s’erigeix aquella horrible torxa, pobres màrtirs quin record més trist els hi dediquem. O també aquell passadís que unia Santa maria del Mar i la llotja (crec) i que la piqueta Maragallista se’l va carregar.
Però els antics habitants surten sempre de sota terra, com mostres al teu blog Jordi de les troballes de plaça Leeseps (i felicitats pel teu excel•lent blog) per recordar-nos que sota la ciutat que trepitgem hi ha una llarga història en la que va haver vida abans del disseny, i el disseny aviat també serà un a antigalla que també noves piquetes desfaran.
Quan es troben restes de cadàvers a Barcelona sempre em ve a la ment la novel•la del Enrique Moriel, “La ciutat sense nom”, que no para de repetir que trepitgem llocs en aquesta ciutat plens de morts. A mi em va agradar aquesta novel•la, potser el final és una mica fluix, i en determinades èpoques m’agradaria que aprofundís més, però això de triar un personatge immortal per reflexionar sobre la història de Barcelona em va agradar. (molt més que l’ombra del vent)

Júlia ha dit...

Jo crec que pels vuitanta pot ser que encara hi quedessin restes, jo tenia una amiga el pare de la qual havia estat metge de les barraques de Can Valero, ells vivien en una caseta i a mitjans dels setanta encara hi eren. Per les Olimpíades ja era tot fora, és clar. El bar va aguantar molt i va poder fer calerons amb els examens de conducció, encara.

No només a Barcelona, en general la gent del present surem sobre tones de morts, és així.

Jo també crec que el final de la novel·la que menciones és una mica fluix, la veritat, admiro molt l'autor però crec que de vegades no arrodoneix els finals.

A Can Valero, centre oficial de l'indret, hi penjaven fins i tot les llistes amb els destins de la mili dels nois joves, quins temps.

Júlia ha dit...

Quan vaig penjar el post no havia vist l'exposició, ara ja puc opinar, és molt interessant, amb algunes mancances, al meu entendre. No insisteixo en el tema perquè he penjat un post sobre la visita i altres coses a La Panxa del Bou:

http://lapanxadelbou.blogspot.com

Anònim ha dit...

DONSC MIRA PER ONT.A MI AMB DOLT EL RESULTAT DE LA BARCELONA POST-OLIMPICA.EL POBLE MOU, UNA DESGRACIA DARRERA UN ALTRE.EL FORUM UNA BARBARITAT.EL CARMEL SOBRAN LES PARAULES,VAN SER MES BONIQUES LAS BARRAQUES QUE LO QUE JA ARA....SOC UNA SENTIMENTAL GENS PRACTICA. OLIVA DE JUGANT AMB B......