Gregor Siles ens fa arribar aquesta ressenya sobre la darrera tertúlia del grup:
En aquesta darrera tertúlia, divendres passat, vam dialogar a l’entorn del llibre El cinturón rojinegro; Radicalismo cenetista y obrerismo en la periferia de Barcelona 1918-1939, obra de diversos autors, coordinada per José Luís Oyón i Juan José Gallardo.
El llibre és el resultat de les diferents comunicacions de les jornades, amb el mateix nom del llibre, que es van celebrar a Sant Cugat el dies 5 i 6 de juliol de 2003, organitzades per l’escola d’arquitectura del Vallès i el Grup d’història José Barruezo.
El llibre, tal com indica el seu nom, gira entorn del creixement urbà a la perifèria de Barcelona, durant la primera meitat del XIX, amb la arribada de immigrants d’arreu d’Espanya i Catalunya, i el paper de la CNT i l’anarquisme en la socialització de les persones nouvingudes. En el llibre el tema es tracta des de diferents vessants, des de la immigració vinguda de les conques mineres del sud d’Andalusia, tractat per Arón Cohen, al creixement de Santa Coloma, passant de ser una petita població rural catalana a quintuplicar en pocs anys la seva població amb una configuració social totalment diferent i de caràcter obrer, per Juan José Gallardo, als aspectes més culturals i educatius del moviment anarquista, com l’escola racionalista de la Torrassa, per Dolors Marín. També s’estudien les diferències i semblances biogràfiques en el lideratge dels anarquistes moderats i radicals, per Eulàlia Vega, i hi ha un estudi de José Luis Oyón sobre el perfil social dels milicians anarquistes que partiren al front l’any 1936.
La tertúlia va ser molt interessant perquè es van abordar diferents aspectes del llibre. Alguns van ser crítics sobre el llibre escollit, ja que al ser el resultat de diferents comunicacions no permetia arribar a una conclusió final i no facilitava el debat. En Jaume Comes es va mostrar especialment crític en els capítols sobre Santa Coloma, va demostrar ser un gran coneixedor d’aquesta població i s’adonava que en aquestes comunicacions es feia referència a moltes dades quantitatives però mancava una anàlisi dels espais de sociabilitat entre els santacolomencs de tota la vida i els nouvinguts. A destacar, la descripció que va fer de la Santa Coloma de las postguerra, prèvia a l’arribada de la immigració dels anys 60, una ciutat deprimida amb una classe obrera derrotada, i amb una petita colònia de nazis alemanys refugiats, acabada la guerra mundial.
També es van comparar les immigracions d’ara, de persones de fora de l’estat espanyol, amb les d’abans, de persones de dins, amb un aspecte en comú, l’associacionisme com a lloc de trobada i ajuda per superar les dificultats. D’altres intervencions van considerar que les diferències d’explotació entre proletari català i proletari immigrant no devien ser tantes i que segurament les condicions socials d’ambdós col·lectius devien ser bastant similars.
Per altre part, es va parlar dels aspectes més culturals de l’anarquisme, Laura Coll va ressaltar la visita de Einstein a Barcelona i altres erudits de l’època que sovint feien conferències als ateneus anarquistes. També es va debatre sobre la idealització de la cultura anarquista i sobre el possible nombre de persones que participaven en les activitats pedagògiques i d’alfabetització que es feien en sindicats i ateneus. Possiblement eren persones amb unes condicions socials molt penoses, amb llargues jornades laborals, amb llargs desplaçaments de casa a la feina, i caldria saber si realment disposaven del temps suficient per anar a aprendre. En Ferran Camps va ressaltar que el llibre feia pensar que tots aquells obrers llegien a Bakunin quan segurament no deuria ser així, sinó que el nivell cultural devia ser bastant baix.
La Isabel de Cabo va comentar que li hauria agradat una mica més d’atreviment en el llibre i arribar a conclusions més arriscades, com per exemple establir una relació entre aquelles vivendes tan petites, on vivien tota una família, i la necessitat d’aquelles persones d’una individualitat personal i a partir d’això valorar l’atracció per l’anarquisme.
Realment van ser moltes coses les que van sortir a la tertúlia i tard o d’hora el tema de l’anarquisme a Barcelona s’haurà de tornar a tractar.
Al sopar posterior vam compartir taula amb José Luis Oyón, i ens va parlar del seu recent llibre "La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 1914-1936". Ens va fer un esbós de les tesis del seu nou llibre, on reconstrueix el perfil de la militància anarquista a partir de l’estudi de la premsa obrera, de dades d’afiliació, cartes dels milicians, etc, i on es mostra que la majoria eren persones de baixa qualificació laboral i de procedència immigrant, i que el seu radicalisme venia motivat pel pes d’una Barcelona i perifèria força deprimida socialment, resultat d’una mediocre revolució industrial, que a Catalunya sempre ha estat idealitzada. Des d’aquí donem gràcies a José Luis Oyón per la seva presència al sopar i esperem que no sigui l’ultima vegada que col·labora amb el grup.
En aquesta crònica, se que m’he deixat moltes coses, doncs ara ens toca a tots continuar recordant-les i seguir debatent i afegint comentaris al blog. Les tertúlies descansen fins el mes d’octubre, quan debatrem el llibre : “El camino de la guerra: la violència en la prehistòria”, de GUILAINE, JEAN i ZAMMIT, JEAN, i pel juliol anirem a visitar les mines prehistòriques de Gavà. Ens esperen uns mesos bastant troglodites.
El llibre és el resultat de les diferents comunicacions de les jornades, amb el mateix nom del llibre, que es van celebrar a Sant Cugat el dies 5 i 6 de juliol de 2003, organitzades per l’escola d’arquitectura del Vallès i el Grup d’història José Barruezo.
El llibre, tal com indica el seu nom, gira entorn del creixement urbà a la perifèria de Barcelona, durant la primera meitat del XIX, amb la arribada de immigrants d’arreu d’Espanya i Catalunya, i el paper de la CNT i l’anarquisme en la socialització de les persones nouvingudes. En el llibre el tema es tracta des de diferents vessants, des de la immigració vinguda de les conques mineres del sud d’Andalusia, tractat per Arón Cohen, al creixement de Santa Coloma, passant de ser una petita població rural catalana a quintuplicar en pocs anys la seva població amb una configuració social totalment diferent i de caràcter obrer, per Juan José Gallardo, als aspectes més culturals i educatius del moviment anarquista, com l’escola racionalista de la Torrassa, per Dolors Marín. També s’estudien les diferències i semblances biogràfiques en el lideratge dels anarquistes moderats i radicals, per Eulàlia Vega, i hi ha un estudi de José Luis Oyón sobre el perfil social dels milicians anarquistes que partiren al front l’any 1936.
La tertúlia va ser molt interessant perquè es van abordar diferents aspectes del llibre. Alguns van ser crítics sobre el llibre escollit, ja que al ser el resultat de diferents comunicacions no permetia arribar a una conclusió final i no facilitava el debat. En Jaume Comes es va mostrar especialment crític en els capítols sobre Santa Coloma, va demostrar ser un gran coneixedor d’aquesta població i s’adonava que en aquestes comunicacions es feia referència a moltes dades quantitatives però mancava una anàlisi dels espais de sociabilitat entre els santacolomencs de tota la vida i els nouvinguts. A destacar, la descripció que va fer de la Santa Coloma de las postguerra, prèvia a l’arribada de la immigració dels anys 60, una ciutat deprimida amb una classe obrera derrotada, i amb una petita colònia de nazis alemanys refugiats, acabada la guerra mundial.
També es van comparar les immigracions d’ara, de persones de fora de l’estat espanyol, amb les d’abans, de persones de dins, amb un aspecte en comú, l’associacionisme com a lloc de trobada i ajuda per superar les dificultats. D’altres intervencions van considerar que les diferències d’explotació entre proletari català i proletari immigrant no devien ser tantes i que segurament les condicions socials d’ambdós col·lectius devien ser bastant similars.
Per altre part, es va parlar dels aspectes més culturals de l’anarquisme, Laura Coll va ressaltar la visita de Einstein a Barcelona i altres erudits de l’època que sovint feien conferències als ateneus anarquistes. També es va debatre sobre la idealització de la cultura anarquista i sobre el possible nombre de persones que participaven en les activitats pedagògiques i d’alfabetització que es feien en sindicats i ateneus. Possiblement eren persones amb unes condicions socials molt penoses, amb llargues jornades laborals, amb llargs desplaçaments de casa a la feina, i caldria saber si realment disposaven del temps suficient per anar a aprendre. En Ferran Camps va ressaltar que el llibre feia pensar que tots aquells obrers llegien a Bakunin quan segurament no deuria ser així, sinó que el nivell cultural devia ser bastant baix.
La Isabel de Cabo va comentar que li hauria agradat una mica més d’atreviment en el llibre i arribar a conclusions més arriscades, com per exemple establir una relació entre aquelles vivendes tan petites, on vivien tota una família, i la necessitat d’aquelles persones d’una individualitat personal i a partir d’això valorar l’atracció per l’anarquisme.
Realment van ser moltes coses les que van sortir a la tertúlia i tard o d’hora el tema de l’anarquisme a Barcelona s’haurà de tornar a tractar.
Al sopar posterior vam compartir taula amb José Luis Oyón, i ens va parlar del seu recent llibre "La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 1914-1936". Ens va fer un esbós de les tesis del seu nou llibre, on reconstrueix el perfil de la militància anarquista a partir de l’estudi de la premsa obrera, de dades d’afiliació, cartes dels milicians, etc, i on es mostra que la majoria eren persones de baixa qualificació laboral i de procedència immigrant, i que el seu radicalisme venia motivat pel pes d’una Barcelona i perifèria força deprimida socialment, resultat d’una mediocre revolució industrial, que a Catalunya sempre ha estat idealitzada. Des d’aquí donem gràcies a José Luis Oyón per la seva presència al sopar i esperem que no sigui l’ultima vegada que col·labora amb el grup.
En aquesta crònica, se que m’he deixat moltes coses, doncs ara ens toca a tots continuar recordant-les i seguir debatent i afegint comentaris al blog. Les tertúlies descansen fins el mes d’octubre, quan debatrem el llibre : “El camino de la guerra: la violència en la prehistòria”, de GUILAINE, JEAN i ZAMMIT, JEAN, i pel juliol anirem a visitar les mines prehistòriques de Gavà. Ens esperen uns mesos bastant troglodites.
3 comentaris:
Esperava que algú inicies els comentaris, perquè ser el que fa la crònica i ser el primer amb comentar no sé si és molt ètic, però és que tinc unes ganes.
Doncs discrepo, de manera sana, dels que no veien una bona tria un llibre que era el conjunt de comunicacions, perquè deien que al llibre li mancava una conclusió definitiva i ens trobàvem amb relats dispersos que no permetien un anàlisi del conjunt.
Cada un veu les coses al seu parer, però personalment crec que aquí estava la virtut del llibre que sobre un tema central com era l’anarquisme i el creixement perifèric de Barcelona, veiéssim diferents opinions, inclús divergents. L’Oyón mateix al sopar va dir que no entenia que haguéssim triat un llibre com aquest, perquè la seva comunicació per exemple era contradictòria amb la d’Eulàlia Vega, doncs precisament seran contradictòries però són les dues que més em van agradar perquè eren les que més s’apropaven a les persones que protagonitzaren aquells fets, una des de la perspectiva dels milicians de base i l’altre des dels quadres dirigents.
Què ens va passar en la primera lectura “El silenci de les campanes”, que l’autor era tan parcial que vam necessitar de triar un llibre capaç d’aclarir una mica més l’anticlericalisme de l’època., amb “Maragall i la Setmana Tràgica” d’en Benet. El tercer llibre, el de “Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència...”, és un bon llibre però també amb una visió molt personal de l’autor, només cal buscar una mica a la xarxa i veurem visions molt diferents respecte aquest rei.
A mi el llibre del “cinturón rojo y negro”, em va agradar molt, és una història social més propera, una història de les persones que la suma de totes fan la història, i on la individualitat també és important perquè la tesis de l’Oyón dóna vida aquells milicians, ens explica qui són?, on treballen?, quines famílies tenen?. Una història, com ens deia el professor José Ramon Júlia Vinyamata a la UB, “La toma de la Bastilla, pues queremos saber quienes fueron esas personas, de que trabajaban, si hay hombres y mujeres, donde viven, están casados o solteros, por qué han coincidido todos ese día para asaltar la Bastilla”, i no quedar-nos només amb allò de que el 14 de Juliol el poble de Paris va assaltar ala Bastilla, i relatar només els grans discursos polítics.
I encara que vaig ser crític al Gallardo a la mateixa tertúlia, la Laura Coll m’ha comentat que era un ex-treballador de Seat que es va pagar tota la carrera ell quan sortia de la fàbrica. Ara és profe d¡institut a Santa Coloma i té molts treballs fets sobre la seva ciutat. Doncs valoro molt la seva trajectòria i tampoc estan tan malament els seus articles de Santa Coloma, segurament la seva experiència com a obrer i historiador, han estat uns grans valors per construir una història més propera i no d’aquelles elits catalanes, sovint molt mediocres, que tant admirava en Ramon d’Abadal. En Ramon Grau, em va comentar via mail com l’Abadal, que s’havia lliurat d’anar a l’exèrcit quan els fets de la setmana tràgica perquè era d’una família burgesa que pagava per lliurar-se, estava totalment a favor de la repressió contra els revoltats.
Personalment crec que la història, no ha de ser ni aquella marxista on els individus desapareixen engolits pels grups socials, ni la història on les elits tenen tot el protagonisme. Crec que ha de ser la història dels individus, de les persones i crec que tant Eulàlia Vega, com el José Luís Oyón eren els que més s’apropaven això en el llibre debatut, i gràcies a que era un llibre de varies comunicacions vam poder conèixer i contrastar més d’un autor.
Hola, Gregor,
Admeto que no he llegit el llibre en profunditat, com que sabia que no podia venir m'hi vaig 'apalancar' però crec que tens raó en el que dius, que hi hagi articles diversos no és motiu per rebutjar-lo, ans al contrari. Una altra cosa, evident i potser inevitable, és que hi hagi opinions diverses.
Sobre el tema, crec que no podem obviar la nostra pròpia història, jo que tinc una part de la família procedent de la Catalunya profunda, carlina i catòlica, vaig saber de molts fets com els que es denuncien al silenci de les campanes i em sap greu que es minimitzin i ocultin, però tampoc puc defugir uns certs prejudicis, és clar.
La gent de jove fa coses sobre les quals després reflexiona, de jove o ets de les idees de la teva família o te'n vas a l'altre extrem, ets més radical i generalment amb els anys es valora tot d'una altra manera. Per això no és estrany el que dius d'Abadal o el que ara esta sortint de Martí de Riquer, eren gent molt benestant amb unes idees concretes, no tots som sempre iguals al llarg de la vida, el millor es evolucionar i intentar una certa objectivitat sempre difícil.
Jo he de dir que el tema de la FAI, sobretot, no em resulta simpàtic, perquè vaig saber de prop fets molt cruels protagonitzats per anarquistes d'aquesta formació, fets que van propiciar molt de franquisme sociològic per part de persones que eren més moderades però en cap cas de dretes ni franquistes.
Ja sabem que també es van donar fets al contrari i fins i tot molts canvis de camisa de l'anarquisme al falangisme després de la guerra, perquè eren formacions que tenien alguns punts de coincidència, encara que ara sembli surrealista.
En fi, que la història és complexa i prescisament un llibre que mostri diferents opinions i la inevitable complexitat de tot plegat no té perquè ser rebutjable.
He començat a llegir el de la prehistòria, per cert, em sembla excel·lent, i crec que tot té relació i contacte.
M’alegro que t’agradi el llibre de la prehistòria, jo el vaig llegir durant la carrera, desprès una segona vegada i ara ja serà la tercera.
Respecte la FAI, realment tot allò de la “gimnàstica revolucionaria” que proclamava el Garcia Oliver, fa una mica de por, i enllaço amb el llibre del Jordi Albertí i tots aquells relats de matances amb una faistes bastants perillosos, que crec que no està tant lluny de les tesis del Oyón que mostra que hi havia bastant lumpen en les persones més violentes del anarquisme. Però precisament al Jordi Albertí li faltava explicar el per què d’aquesta violència, i no buscava les causes socials, tampoc les tenia per què explicar, però ja que s’endinsava en les causes tenia que fer-ho amb tota la complexitat, i només és centrava en dir que hi havia un pensament anticlerical. Però tot això em fa pensar que les 4 tertúlies, siguin unes lectures més bones que les altres, totes han tingut el seu valor per comprendre millor la història, i un bon exercici intel•lectual es saber crear aquests enllaços entre lectures, per diverses que siguin.
Tens raó amb les evolucions personals, fa uns anys a mi també m’agradaven molt aquestes mitologies revolucionaries, en certa manera influenciat per un germà molt més gran que jo i el seus amics que fa uns anys eren tots marxistes-leninistes o troskites. També vaig tenir una època que m’encantava Nietzche i el considerava que era la persona que més havia comprés la història i el esser humà, però ara ni els marxistes, ni Nietzche, i sobre tot d’aquest últim, tot el seu pensament anti democràtic i desigualitari em repugna, crec que tota aquella gran intel•ligència que tenia la va malgastar escrivint sobre coses que després molts imbècils les han cregut com a certes i han fet mal a uns altres, perquè encara que no es pugui relacionar directament el nazisme amb el filòsof alemany, els nazis van trobar un paraigües intel•lectual amb Nietzche. O anys després un frau de pensador, penso jo, com és Michael Focoult, emparat amb un neonietzchinisme, era capaç de justificar la violació sobre les dones.
Precisament en la meva evolució personal cada vegada em sento més proper a l’anarquisme, perquè és menys dogmàtic, menys elitista, perquè es preocupa per l’educació, per la cultura popular. Les “elits intel•lectuals marxistes” són un concepte que cada vegada més em repèl. Aquí a Catalunya “bandera roja” que era com una mena de grup tancat de pijos intel•lectuals marxistes, que alguns han acabat al PP, realment em fan una mica d’angúnia, i més la idealització posterior que han tingut.
Doncs em quedo amb l’anarquisme i la seva vessant més pacífica, com aquells de l’escola racionalista de la Torrassa, motivats per l’educació, que eren també naturistes, nudistes, etc... (no war, peace, love). Inclús he llegit que Einstein es va reunir aquí amb anarquistes, interessat pels sectors més pacifistes.
Normalment s’estableix una relació a més radical i violent més d’esquerres, doncs penso que el pensament radical està molt més amb la gent que vol l diàleg com en Maragall davant els fets de la Setmana Tràgica o Angel Pestaña, o Juan Peiro. I una reflexió final, dins de la gent teòricament d’ordre, sense cap procedència lumpen proletària, també hi hagut i per desgràcia hi ha de molt violents o que inciten a la violència dels altres, la violència l’únic que genera és més desigualtats i els primers els d’esquerra encara els atribueixo una certa ignorància o estratègia errònia (almenys als d’abans) i més ara veien en que és van convertir els països comunistes, però els “teòricament d’ordre” , no tenen perdó, ho fan simplement per assegurar la seva posició i generar més desigualtats.
Publica un comentari a l'entrada