Històries marítimes

Un tema que sempre resulta fascinant, sobretot quan et trobes en terra ferma, són les històries de naufragis i perilloses navegacions. Recomano una web que he lincat, molt completa, de Fernando José Garcia Echegoyen, sobre el tema. Quan no hi havia avions, els viatges en vaixell eren molt importants, llarguíssims i pesats. Fins fa quatre dies les diferències socials eren immenses i els preus també, cosa que feia que per a les persones humils i normaletes, com ara els immigrants, que eren els més desafavorits, el viatge es realitzés en unes condicions que ara ens farien esgarrifar. Pla, en el llibre Coses Vistes, parla del Poble-sec i explica com un cec canta un romanço sobre el naufragi del Valbanera, un naufragi que va fer parlar molt, perquè no es van trobar els cossos i fins fa poc no se n'ha esbrinat el misteri. El Gregor, per cert, té un avantpassat que va patir un d'aquesta naufragis mítics, el del Principe de Asturias. Jo mateixa he parlat de naufragis i vaixells en algunes ocasions al meu altre blog. Gent important va morir a causa d'un naufragi, com l'actor Robreño, de set amb la seva dona, en un illot on havia embarrancat el vaixell, perquè de vegades passava també això, que els nàufrags arribaven a algun indret sense aigua i no els podien anar a recollir o no els localitzaven. O Granados, que viatjava en el Sussex, vaixell torpedinat pels alemanys i que va tornar al mar, quan ja era sa i estalvi, i va morir, en voler ajudar la seva dona. Els artistes viatjaven molt, com ara, anaven a Amèrica sovint. Actualment també hi ha un bon grapat d'ells que han mort a la carretera, durant els desplaçaments a causa de la feina.

També hi ha narracions apassionants sobre fars i farers, sobre naufragis provocats per efectuar robatoris, i encara que un grapat són pràcticament llegendes, uns quants fets d'aquesta mena de dramàtica delinqüència són ben certs i d'altres no s'han esbrinat mai. Totes aquestes històries que mereixerien pel·lícules i novel·les són poc conegudes i la saviesa popular dels nostres temps coneix millor el Titànic que la resta, per raons òbvies. Les desgràcies marítimes, com tantes altres, sovint desvetllen més curiositat als qui no les hem patit i que ens hem limitat a anar en vaixell a Mallorca o a agafar la Golondrina del port, que no pas a les víctimes, car de vegades quan algú passa un mal tràngol no en vol parlar mai més. Feu un volt per la web que recomano i entendreu molt bé la magnífica epístola d'alta mar que Joan Oliver escrivia al seu amic Xavien Benguerel, quan tornava de l'exili, l'any 1948, en vaixell, el Vinland, després d'un mes de veure tanta aigua salada junta:

...El mar, pertot el mar!

Em brunz a les orelles, em barrina el cervell,

em sacseja l'estómac, em fa mudar de pell...

ara crestat d'escuma, adés pastat amb llum,

de nit com una massa feixuga de betum (...)

Ser terrestre terraqüí, terratinent, terral,

terrassà o subterrani, més sempre terrenal! (...)

Quan ma fang vers la terra es decanti a la fi,

trieu-me un 'cementiri' que no sigui 'marí'...