Avui fa cent anys de l'assassinat de José Canalejas, el 12 de novembre de 1912, mentre mirava l'aparador d'una llibreria madrilenya, avui desapareguda. El seu agressor, l'anarquista aragonès Manuel Pardinas o Pardiñas, es va suïcidar.
Malauradament el coneixement general de la història hispànica, Catalunya inclosa, no passa per un bon moment ja que els tòpics i la política del present en condicionen molt la interpretació. M'ha estranyat no veure cap record, a la majoria de diaris, sobre aquell fet desgraciat que va acabar amb un polític de talla i amb bones intencions, un regeneracionista i liberal. Hi ha qui creu que a Espanya molts polítics actuals no arriben ni tan sols a liberals, molt menys a regeneracionistes, i això val per tot l'espectre polític.
És estrany que sempre reben més els polítics més dialogants, amics d'establir ponts de comprensió, que no pas els arrauxats i dogmàtics, em temo que per als radicals aquesta mena de persones són més perilloses. Canalejas va ser un home intel·ligent, amb ganes de modernitzar el país i acabar amb el caciquisme i d'altres servituds, va escriure també narrativa -sembla que tothom vol escriure 'la seva novel·la- i manta vegades no va ser escoltat com calia. També volia acostar-se a Prat de la Riba per tal de millorar les relacions amb Catalunya.
La cosa va acabar malament, els problemes no es van solucionar i ja sabem, més o menys, més aviat menys i de forma sesgada, la resta de la història. Un fill seu, de trenta-dos anys, va ser també assassinat el 1936, a Madrid, per gent del Front Popular.
Un bon dia per repassar una mica la seva trajectòria política i les característiques d'aquella època, tan llunyana en molts aspectes però amb problemes oberts que encara no estan resolts, ni de bon tros.
