ANTONI BARCELÓ I PONT DE LA TERRA, CORATJÓS I EFICIENT

El personatge misteriós era, en aquesta ocasió, l'Almirall Barceló. Té un carrer a la Barceloneta, aquest barri on tants carrers porten noms de mariners cèlebres. El cognom ja ens diu que era mallorquí i va esdevenir una figura llegendària i immensa en el seu camp professional, Va arribar a ser tinent general de l'Armada Reial, malgrat que va aprendre gràcies a la pràctica i no formava part de les grans famílies de la noblesa de les quals es fornien aquells càrrecs.

Va néixer el 1717 i va morir el 1797. Amb totes les limitacions que s'hi vulguin fer hem d'admetre que va ser aquella una època d'estabilitat i creixement. Tan sols cal comprovar de quina època són molts dels casalots antics que trobem pels pobles i poblets. No explicaré aquí tota la seva vida, que podeu trobar a viquipèdia i a molts més indrets de la xarxa. Fins els setanta repicats va estar en actiu i potser encara hi estaria si les enveges i injustícies diverses dels companys de feina no li haguessin amargat la vida en diferents ocasions. Expliquen que per Analusia encara corre dites com ara 'ser más valiente que Barceló ni en la mar'.

Va inventar un sistema de canons per lluitar contra els anglesos, els quals van riure's de l'invent fins que en van haver d'entomar l'eficàcia. Una cobla, també andalusa, feia:

Si el rey de España tuviera

cuatro como Barceló,

Gibraltar fuera de España

que de los ingleses no.

Però els Barcelós no són freqüents en la història i en ocasions, malauradament, no se'ls considera ni té en compte com caldria, no sempre els millors manen, vaja, i així va la cosa, al mar a i a la terra, en el segle XVIII i en el XXI.

Barceló, com tothom, té llums i ombres en la seva biografia, digna d'una pel·lícula d'aventures, cal situar-lo en el seu temps i en les seves circumstàncies. Paga la pena comparar com se'n parla a les diferents viquipèdies. Lleig, segons expliquen, sord a causa dels combats, carismàtic i amb autoritat natural, era conegut com 'Capità Toni'. 

Gabriel Cardona, historiador i militar democràtic

Aquests dies ens ha sorprès tristament la notícia de l'accident i mort posterior de Gabriel Cardona, historiador i ex-militar. Gabriel Cardona Escanero havia nascut a Es Castell, a Menorca i tenia setanta-dos anys.  Va cursar la carrera familiar empès per la seva família, de tradició militar. Hi ha hagut un bon planter de militars que provenien de les Illes Balears. Cardona va ser un important opositor al franquisme i un dels fundadors de la Unió Militar Democràtica, clandestina, que va jugar un gran paper durant la transició. Després de l'intent de cop d'estat del 23-f va deixar l'Exèrcit i es va dedicar a la docència en la Universitat de Barcelona.

Va col·laborar sovint amb l'Institut Menorquí d'Estudis, on hi tenia moltes relacions, com la la de l'actual president de l'entitat, Jaume Mascaró. Cardona era un home vitalista, cordial, i amb una ironia molt personal. Era un gran historiador, una referència important sobre l'època franquista i la història de l'exèrcit.  Havia donat classes als Estats Units en diferents ocasions però se sentia molt menorquí, malgrat el temps que portava lluny de la seva terra.

Publicacions de Gabriel Cardona:

• Capítol Els Mossos d' Esquadra durant els anys del franquisme en el llibre Els Mossos d'Esquadra (L'Avenç, 1981)
• Crònica dels militars catalans (L'esfera dels Llibres, 2006)⁵
• Atles de la Guerra Civil a Barcelona(dir.) (2009).
• Historia del Ejército (1981).

• El poder militar en España hasta la guerra civil (1982).
• Weyler, nuestro hombre en La Habana (coautor) (1998).
• El problema militar en España (1990).
• Franco y sus generales (2001).
• El gigante descalzo (2003).
• Alfonso XIII (coautor) (2003).
• Franco no estudió en West Point (novela) (2003).
• Aunque me tiren el puente (coautor) (2004).
• Los Milans del Bosch, una familia de armas tomar (2005).
• La guerra civil (2005).
• Historia militar de una guerra civil (2006).
• La República y la guerra civil (coautor) (2006).
• A golpes de sable (2008)
• El poder militar en el franquismo (2008).
• Los años del NODO (coautor) (2008).
• Los Gasset (2009).
• La invasión de las suecas (coautor) (2009).
• Alfonso XIII, el rey de espadas (2010).
• Cuando nos reíamos de miedo (2010).

Els refugis antiaeris de Barcelona

El Museu d'Història de Barcelona està realitzant unes Jornades sobre els refugis antiaeris de Barcelona i els criteris d'intervenció patrimonial en aquests espais. Demà finalitzen, amb una visita a alguns refugis de la ciutat, entre els quals el 307, del Poble-sec.

Les ponències i debats han estat molt interessant. A més de revisar el plantejament general de les intervencions fetes fins ara s'ha insistit en la necessitat de contextualitzar aquests espais en el marc de la guerra civil, d'una forma més complexa i aprofundida. Totes les aportacions han estat molt remarcables i els debats, molt enriquidors. La qüestió militar, que avui, en el marc d'una mena de filosofia del que és políticament correcte, sembla menystenir-se, ha estat reivindicada, ja que la millor manera de treballar per la pau és, precisament, explicar la guerra de forma seriosa. Hi ha hagut aportacions d'experts alemanys i anglesos, que han comentat l'estat de la qüestió en els seus països, explicant les seves experiències i la posició dels poders polítics a l'entorn del tema.

Hi ha molts aspectes que caldrà debatre encara, sobre la conservació o no d'aquests espais, la seva musealització, la necessitat d'entomar seriosament el discurs que es fa i evitar que es converteixin en espais que desvetllin tan sols la curiositat una mica morbosa del públic i animi el turisme local de forma una mica frívola. També s'ha incidit en els usos posteriors dels espais, com ara, en el cas dels refugis barcelonins, la reutilització que en volia fer el franquisme, davant el temor d'un atac aliat durant la segona guerra mundial, o com es van fer servir per habitatges, en el temps del barraquisme i la immigració massiva. 

Tot plegat, doncs, d'un gran interès històric i patrimonial. Un tema que encara pot donar moltes sorpreses i que requereix d'un estudi multidisciplinar, consensuat entre les diferents institucions i també amb els centres d'història locals, de barri, museus diversos...