La professora Liuja Tascó i D'Horcec, doctora en història popular i les seves derivacions erudites, emèrita de la Universitat Pontificia Sainte Madrone in Paralelum, experta en estudis sobre l'època a l'entorn de la qual estem desenvolupant la nostra darrera lectura, retirada des de fa anys a algun misteriós indret de les muntanyes que envolten la nostra ciutat, ens ha fet arribar una important informació sobre uns personatges enigmàtics que van influir en la Revolució Francesa i en molts fets posteriors, em refereixo a Monsieur Gregoire Chevalier de Moulin i la seva germana gran, Mademoiselle Marie de las Mercedes Dacosta de Moulin, dita 'l'espagnole' i també 'la catalane' pel seu matrimoni amb el noble Dom Isidre Dacosta i Vila-seca del Garay, baró de la Garrotxa i Gran d'Espanya, matrimoni encara poc documentat. La llegenda es barreja amb la història ja que, com sabeu, la protagonista de El comte de Montecristo es diu també Mercedes i és dita 'la catalana' cosa que fa pensar en una confusió entre realitat i fantasia pel que fa a la veritable personalitat de Mademoiselle Marie de las Mercedes Dacosta de Moulin.
Monsieur Gregoire i la seva germana formaven part del Clan dels Silesians i, per tant, es creu eren originaris d'aquesta regió fronterera amb la Polònia actual. També s'ha especulat amb un possible origen familiar andalús, ja que Siles és el nom d'un poble de la província de Jaen. El fet és que es troben petjades d'aquesta nissaga a França, per primera vegada, però més endavant la documentació al seu entorn ens porta fins a les costes d'Argentina i el Brasil, passant per Barcelona. Els Silesians, tots ells persones brillants, de gran cultura i remarcable intel·ligència, formaren (i formen encara) una nombrosa família amb forts vincles i van influir de forma directa en molts esdeveniments de la història europea, sempre des de l'ombra. Fins fa poc no s'havia palesat la seva importància històrica. Ells mateixos van esborrar rastres ja que així van poder escapar de tots els perills que solcaren el continent durant aquells anys. Monsieur Gregoire va ser proper a Fouché durant una època i home de confiança de Napoleó, a qui va continuar fidel i que va visitar a Santa Elena. Després de la Restauració el trobem encara ocupant llocs d'importància, i també durant el Segon Imperi, casat amb la dama Georgine du Palais Royal, de noble família i emparentada amb la rica burgesia emergent, cosina llunyana d'Eugenia de Montijo. Malgrat que en la seva joventut havia estat un veritable Casanova pel que fa als embolics amorosos, ja que era un home de gran atractiu per a les dones de l'època, sembla que un cop casat va ser fidel a la seva esposa, si fem cas de la documentació recuperada, és clar.
Mademoiselle Marie de las Mercedes va ser, de molt jove, dama d'honor de Maria Antonieta i va intentar salvar els reis de la guillotina movent influències diverses, però no li va ser possible, encara que va ajudar molts altres nobles a escapar de la presó i emigrar a d'altres països, col·laborant amb La Pimpinel·la Escarlata. Ella mateixa va haver de fugir disfressada de pastoreta provençal o fent-se passar per una cantant d'òpera, ja que també va tenir molta relació amb cercles musicals i era una excel·lent mezzosoprano. D'idees liberals, va mantenir durant un temps, abans de la Revolució, un saló brillant on es reunien els enciclopedistes i fins i tot es creu actualment que una bona part dels articles publicats, i firmats per d'altres personatges, van ser escrits per Mademoiselle Marie de las Mercedes. Es va dir que havia tingut un afer amorós amb Diderot i D'Alembert alhora, però no està comprovat. Què més haurien volgut Diderot i D'Alembert, la veritat! Durant la Revolució va poder emigrar cap a Espanya on, sembla, es va reunir durant un temps amb el seu germà i d'altres familiars i on, en unes festes patronals a la ruralia gironina, va conèixer el Baró de la Garrotxa. Es creu que el Clan dels Silesians va continuar actiu i que els seus descendents van participar fins i tot en la transició espanyola després de la mort del dictador Franco. Es creu també que havien conformat un bastió liberal a la carlina Garrotxa, i que eren propers a la societat olotina, més oberta i modernitzada que la banyolina. També es van establir durant un temps en un palauet del Raval, situat a prop de l'actual teatre Romea. Hi ha notícies sobre reunions secretes dels Silesians i els seus seguidors a la mateixa Casa de l'Ardiaca ja que la esforçada investigadora i doctora Na Laura Coll-i-be, col·laboradora documentalista de la doctora Tascó, ha trobat a l'Arxiu de Barcelona alguns enigmàtics lligalls amb referències als Silesians i els seus afers polítics i fins i tot cartes confidencials relacionades amb els afers amorosos d'alguns d'ells, com ara una abrandada declaració d'amor de Josefina, esposa de Napoleó, a Monsieur Gregoire, en la qual es troben bajanades com ara: Quan je couche avec Gregoire, je monte jusqua la gloire. No ha estat comprovat encara que un dels coneguts fantasmes de la Casa de l'Ardiaca sigui Monsieur Gregoire Chevalier de Moulin, en tot cas això pertany ja a un terreny no científic i de l'àmbit misteriós de la paranormalitat històrica. Les nits de lluna plena s'escolten al pati de l'Arxiu, expliquen, unes cançons en francès, antigues i nostàlgiques com ara Longues nuits a Versalles, Je m'ennuie avec les enciclopediens, L'oeuf catalan qui danse par le Corpus, o Vive l'Espagne malgré tout, i també hi ha qui creu que Mademoiselle Marie de las Mercedes és qui l'entona, de forma excel·lent i afinada, per cert.
Encara queden molts punts obscurs en la vida i genealogia d'aquesta família enigmàtica i nombrosa. Els Silesians, es diu, es connecten encara per la xarxa i exerceixen una sòlida influència sobre molts governs actuals. Hi ha documents que ens confirmen que han viatjat per tot el món, en la seva tasca d'intriga i infiltració en diferents governs i grups de poder, disfressats d'artistes de circ, per passar desapercebuts. Estudiosos de la història, en general, se sap que han deixat una gran empremta en els corrents moderns dels estudis historiogràfics, en un intent de superar l'hegemonia marxista i economicista en aquests estudis, ja des dels llunyans seixanta. Els Silesians es mostren reticents a admetre la influència post-estructuralista i relativista i han criticat en diferents publicacions, sempre amb pseudònims i heterònims, autors com ara Derrida, Foucault i d'altres. Monsieur Gregoire Chevalier de Moulin, le Silesien, va simpatitzar durant un temps amb l'anarquisme, encara que en va criticar els excessos. Home idealista i avançat a la seva època, pacifista convençut, va patir molt a causa de les contradiccions internes dels revolucionaris i de la violència excessiva que van acompanyar els grans canvis socials dels segles passats. Va intervenir en la firma de molts tractats de pau. Es creu que a París, ja en la seva maduresa, va conèixer Ferrer Guardia i que va intentar aconseguir el seu indult, organitzant, més endavant, multitudinàries manifestacions de protesta en contra de les injustes penes de mort lligades a la Setmana Tràgica. Malgrat que Ferrer Guardia va ser condemnat, possiblement sense la intervenció de Le Silesien hi hauria hagut moltes més condemnes a la pena capital. La llegenda frívola explica que s'havia pogut veure durant un temps Ferrer amb Monsieur Gregoire, per París, sempre envoltats de belles dames, conspirant per les tavernes de Montmartre i recaptant fons per la revolució pendent i l'Escola Moderna, fins i tot en algun moment en companyia de Marx i Engels, tots ells disposats a no desaprofitar cap dels bons moments de la vida, ep. Algunes d'aquestes informacions resulten, evidentment, confuses i anacròniques, a no ser que acceptem la immortalitat dels Silesians, és clar.
Així que la senyora Tascó i D'Horcec ens faci arribar més informació la transcriurem al blog, pel seu interès. S'afirma, com he mencionat més amunt, que els Silesians són immortals i viuen en plena joventut al llarg dels segles ja que compten amb un filtre màgic que els protegeix, guareix i que els garanteix la supervivència. És un mite? Una realitat? Els heu vist en alguna ocasió a prop vostre, potser? Tascó i D'Horcec, dona de ciència, creu que tot plegat és una llegenda però admet que el Clan dels Silesians és, encara, un enigma per resoldre, a causa de la manca de documentació general sobre aquest grup de poder misteriós i origen ancestral. De fet, unes inscripcions neolítiques a Lascaux i unes altres al Parc de la Draga banyolí, així com a les properes mines de Gavà, s'han relacionat amb símbols silesians diversos, símbols que també es repeteixen als lligalls de diferents èpoques descoberts a l'Arxiu per la doctora Coll-i-be. També la recuperació dels arxius de Salamanca pot il·luminar els fets de la nissaga, ja que els franquistes van tenir molt d'interès en incautar volums i documents relatius als Silesians, els quals Franco creia relacionats amb la maçoneria a la qual, com sabeu, tenia molta i molta mania. No s'ha demostrat que els silesians fossin maçons però és possible que alguns d'ells haguessin format part, temporalment, d'una lògia.
Postil·la: La primera imatge que trobeu pertany a la família dels Silesians, en el seu palauet del Raval barceloní, amb alguns dels seus membres. Possiblement sigui de Goya, qui també va establir contactes amb el Clan i que va pintar alguns dels seus personatges. Es creu, actualment, que Goya es va inspirar en aquest tema quan, més endavant, va pintar la família de Carles IV. Els infants en primer terme són, com haureu percebut, Mademoiselle Marie de las Mercedes i Monsieur Gregoire, infants encara, amb els seus pares. Al fons es pot percebre Diderot, jove, cosa que confirma el seu pas per la nostra ciutat. L'emmascarat es creu que podria ser el Baró de la Garrotxa, qui hauria intentat ben aviat connectar amb la família i que posteriorment es va casar amb Mademoiselle Marie de las Mercedes. El context hispànic i obscurantista possiblement el va fer optar per amagar la seva identitat i els seus contactes amb els Silesians, liberals, oberts als corrents revolucionaris, per tal d'evitar problemes amb la monarquia hispànica i per això va voler posar per al pintor amb el rostre mig cobert. En cas de confirmar-se la seva identitat, aquesta informació es contradiu amb la referència a la coneixença feta pel Baró i Mademoiselle Marie de las Mercedes en una festa rural gironina i evidenciaria que ja s'havien conegut abans, durant la infantesa de la Silesienne.
