LILÍ BOULANGER (1893-1918), UNA VIDA BREU I EXTRAORDINÀRIA

 

El 15 de març de 1918 moria, a França, amb tan sols vint-i-quatre anys, Marie-Juliette Olga Boulanger, més coneguda com Lilí Boulanger.

Durant anys vam haver de sentir i llegir que no hi havia dones pintores, ni compositores, ni sé quantes coses més. En aquestes darreres dècades estem recuperant molts noms de dones que van destacar en tota mena d'activitats.

Lilí Boulanger va tenir la sort de néixer en una família culta i amb referents musicals. Una seva àvia era cantant, el seu pare era compositor i professor de cant, la seva mare també era cantant i la seva germana va ser compositora i pedagoga musical. Lilí Boulanger no tan sols va crear música, tocava el violí, el violoncel, l'arpa, el piano i l'orgue.

De molt petitona va patir una neumònia que li va afectar el sistema immunitari, durant tota la seva curta vida va patir problemes de salut. Gabriel Fauré, amic de la família, li va fer classes de piano. Els problemes de salut van fer que no aconseguís el prestigiós Premi de Roma la primera vegada que s'hi va presentar però sí la segona, l'any 1913. Es va traslladar a la Vila Mèdici, on s'allotjaven els guanyadors del premi, el qual li va comportar també un contracte amb l'editorial Ricordi. L'esclat de la guerra, el 1914, va fer que hagués de tornar a París.

Hauria volgut ser infermera de guerra però a causa del seu estat de salut no era possible i va fundar el Coité Francoamericà del Conservatori Nacional, una organització que donava suport moral als músics combatents i ajudava les seves famílies. L'any 1916 va tornar a Roma durant uns mesos, va saber que li quedaven a tot estirar un parell d'anys de vida i va intentar acabar algunes de les seves composicions més importants, els salms 24 i 129 i l'òpera La princesse Maleine, que no va poder finaltizar. Va morir amb vint-i-quatre anys, la seva malaltia, avui, es coneix com 'la malaltia de Crohn'.

Va ser enterrada al cementiri de Monmartre, on també reposa la seva germana Nadia, així mateix compositora i una gran pedagoga musical, hi ha qui pensa que ha estat la millor de la història. Nadia va donar un gran suport a la seva germana, va morir amb noranta-dos anys, l'any 1979. Nadia va mantenir viu el record de la seva germana, amb una fundació a Boston que ajuda joves promeses de la música. La seva música té un fort referent espiritual, les dues germanes van ser molt religioses. Una gran part de la seva obra, malgrat els esforços de Nadia, es va perdre o va ser destruïda per ella mateixa. 

A youtube podeu escoltar algunes de les seves composicions i saber més detalls d'una vida tan breu i tan extraordinària. 

BÉCQUER, EL SEU TEMPS I AQUELLES REINES D'ABANS

 

Com que em sap greu tenir el blog aturat i això dels enigmes en donava molta feina, tot i que potser en algun moment hi torni, el dedicaré a penjar-hi articles breus amb rerefons històric o comentaris sobre llibres, programes de ràdio o televisió o llibres que tinguin relació amb el passat, recent o remot.

Per començar evocaré el programa d'Imprescindibles que vaig veure ahir, a la segona cadena, molt interessant però que m'hauria agradat més llarg. Bécquer va ser un personatge enigmàtic i misteriós, del qual sembla que en sabem poca cosa. Va viure pocs anys i, com tanta gent del passat, en pocs anys va fer moltes coses. El seu germà pintor també va morir molt jove.

Als dos germans se'ls va atribuir l'abans oculta i avui molt coneguda sèrie de dibuixos Los borbones en pelotas. En general, avui, es creu que no va ser obra seva. Isabel II va ser una reina amb mala sort i mala formació, se li critiquen els amants, que potser van ser molts però que, comparats amb les amistançades dels senyors reials, poca cosa. Va ser una joguina en mans de la gent ambiciosa que l'envoltava. La van casar amb un personatge impotent o homosexual, el tema del seu casament va ser objecte de molta polèmica i fins i tot va provocar problemes diplomàtics que abocarien França i Prússia a la guerra.

La seva mare, a qui havien casat amb Ferran VII, oncle seu, es va tornar a casar amb el famós Muñoz, guardia de corps, estaven molt enamorats, van tenir molts fills i es van embutxacar un munt de calerons en corrupteles de tota mena. Una cobla satírica de les moltes que corrien pel país, ironitzava amb molta gràcia:

"Clamaban los liberales
que la reina no paría,
y ha parido más muñoces
que liberales había".

Les guerres carlistes van ser una gran desgràcia, potser per això encara se'n parla poc i, encara, amb certa pàtina romàntica. Isabel II, que va poder viure força bé a l'exili, va deixar, anys a venir, que l'entrevistés Galdós, qui, tot i les seves idees, va acabar per respectar seriosament aquella dona amb tan poca sort i tan mal aconsellada que, en la seva maduresa, es mostrava lúcida i més intel·ligent del que ens han fet creure. L'estrany destí hispànic  recuperaria els Borbons, amb Alfons XII, fill de la reina, a qui ella mateixa va advertir que el poc que tenia de Borbó era de la mare. Es veu que son una dinastia amb xamba, vaja.

Bécquer va escriure moltes coses al monestir de Veruela, recuperant-se una mica de la seva tuberculosi, el mal del segle, al qual sembla que es podia haver afegit la sífilis i alguna altra xacra. Madrid, on vivia aleshores, era una ciutat moderníssima comprada amb una Espanya rural, en aquest cas l'Aragó profund, que vivia tocant a l'Edat Mitjana, i on encara s'havien assassinat pobres dones titllant-les de bruixes, en alguns pobles. A Bécquer el tema el va fascinar, era com viatjar en el temps, i això que ni Madrid ni Barcelona eren París o Londres. Avui, a la misteriosa i fascinant zona de Trasmoz, s'hi fan festes de bruixeria recreativa, com a Cervera. 

https://www.rtve.es/television/20210122/misterios-muerte-becquer/2067883.shtml

JOAN GILABERT JOFRE, EL 'PARE JOFRE'

 

El protagonista del darrer enigma era, com algu va endevinar, el valencià Joan Gilabert Jofre, frare mercedari, personatge poc conegut més enllà de València, pioner en l'atenció i tractament dels malalts mentals. 

 https://es.wikipedia.org/wiki/Juan_Gilaberto_Jofr%C3%A9

UN HOME DE FE, CORATJÓS I PIONER EN LA SEVA TASCA

El nostre protagonista va ser un pioner en un tema important, atendre determinades malalties, desateses, marginades, mal entenses i objecte de condemna popular.

Potser per aquí va veure com exercien violència damunt d'un pobre home i això el va decidir. 

Va necessitat el vist-i-plau d'aquest senyor, que manava molt.

Aquest mediàtic personatge va col·laborar amb ell. 

Aquí va estudiar el que li calia per a la seva professió principal.

No eren temps fàcils, ans al contrari. Però, quins ho son? 

Aquest senyor important també li va donar suport.

Aquí el teniu, imaginat per un artista d'uns altres temps. Tot i que a la seva terra se'l valora i recorda no ha rebut el reconeixement definitiu pertinent, considerant la tasca que va fer i que va ser el primer en preocupar-se d'aquells dels quals ningú no es preocupava.

UNA DONA SINGULAR

En aquesta ciutat, però no pas a l'època de la pintura, va néixer la nostra protagonista. Per sort, encara es viva, tot i que molt gran. Va néixer en una família amb diners, i, per sort, en un país on no van tenir problemes a causa de la seva religió, tot i que en els darrers anys les coses s'han complicat, i no tan sols per a aquestes persones, per cert. 

Avui hi ha moltes dones dedicades al seu ofici però ella és una pionera, i, al seu país, la més reconeguda. Els seus primers treballs van tenir a veure amb les fotografies que veieu aquí.

En algun moment va col·laborar amb aquest senyor, famós avui però no aleshores.

Ha rebut premis i reconeixements diversos al llarg de la seva vida.

En una ocasió va haver de compartir premi amb aquest senyor.

Durant els anys seixanta va fundar una important institució, al seu país, i la inauguració té a veure amb la fotografia.

La seva obra no és gaire extensa però sí molt rellevant. I és importantíssim el seu paper com a promotora cultural, en el seu camp professional. L'any passat, a Barcelona, la van recordar i homenatjar. 

KEN SARO-WIVA, NIGERIÀ, ESCRIPTOR, ACTIVISTA POLÍTIC

El personatge era, efectivament, Kenule "Ken" Beeson Saro-Wiwa, nigerià, escriptor, productor de televisió i activista polític, assassinat a causa de la seva lluita reivindicativa.

A la xarxa es pot trobar molta informació sobre ell i també podem trobar, espigolant llibreries,  traduccions d'alguns dels seus llibres. Tot i que ho tindrem molt millor si sabem anglès o, fins i tot italià, ja que hi ha moltes més traduccions en aquesta llengua que no pas en castellà.

UN HOME LLUITADOR I COMPROMÈS,

Aquest és el lloc on va morir, executat de forma injusta, el nostre personatge, amb uns quants homes més.

Pertany a un d'aquests països amb molts problemes encara, però que avancen malgrat tot, i que compten amb una cultura de gruix i amb noves generacions amb empenta. Els homes com ell fan que, amb dificultats, el mon fins i tot millori. El seu país, com tants altres, és un mosaic de gent diferent, aquesta bandera té relació amb el nostre personatge.

Aquest barril porta el símbol dels voltors que incideixen en els problemes de la bona gent. I és que, en ocasions, per a un país, tenir bens com determinats metalls o petroli vol dir que hi haurà algú que els cobejarà. Però fins i tot aquests grups, responsables de tants disbarats, han d'anar modificant les seves estratègies. 

Un famós dictador del país del nostre personatge.

Aquest és el símbol d'un dels llocs on va estudiar el nostre home.

Un escriptor i una escriptora, poc coneguts a casa nostra, que han evocat la figura i l'obra del nostre personatge. Avui hi ha carrers, escoles, espais diversos i premis que porten al seu nom, i no tan sols al seu país o el seu continent.

El fill del nostre personatge, un noi que va morir relativament jove. Era un home brillant però no resultava fàcil tenir al darrere l'ombra d'un pare tan emblemàtic, amb qui la relació no havia estat fàcil. Va aconseguir que 'la companyia' hagués de reconèixer la seva responsabilitat i pagar sucoses indemnitzacions. 

Cinc fills del nostre home van créixer, de fet, a causa de la situació política, en un país d'Europa. Aquestes senyores tan maques son dues filles seves, brillants professionals, exemple de la nova dona universal, vaja. Amb preparació i empenta. És clar que, considerant la situació general del país, encara avui, van créixer en un indret privilegiat.

El nostre personatge va fer i escriure teatre i va col·laborar amb companyies rellevants.

Amb aquest personatge va col·laborar fins que es va decebre, el camí cap a la democràcia no és fàcil ni s'acaba mai.

En aquest indret hi ha la Universitat del seu país on va estudiar.

El nostre home, activista polític, ecologista, defensor del medi ambient, lluitador, escriptor de narrativa, assaig i teatre, i moltes coses més, va ser un ferm candidat al Nobel, i hauria dignificat el premi, segurament. Aquest va ser un dels molt premis rebuts per ell. La seva mort va ser, fins i tot, coneguda com a 'crim del petroli'.

MARIA TERESA DE BRAGANZA (1855-1944), LA CUNYADÍSSIMA

La nostra dama era Maria Teresa de Braganza (1855-1944), arxiduquessa austríaca, que es va casar amb un dels germans de l'emperador Francesc Josep. Degut a les absències i mort posterior de l'esventada Sissí va tenir un gran poder de representació en moltes ocasions. El marit era un poca-solta, per sort va quedar vídua i el va sobreviure gairebé cinquanta anys. Va donar suport als seus fillastres, filles i nebots i va ser una dona molt apreciada, amb una vida mogudeta. La posteritat no l'ha mitificat, però, com a la seva popular i estranya cunyada. 

TOTA UNA DAMA D'UNS ALTRES TEMPS

Avui tornarem a un mon que avui pot semblar ranci i llunyà però que pot resultar, també, interessant. La nostra dama va ser considerada una de les princeses més formoses del seu temps, tot i que la llegenda, la literatura i la mitologia, hagin tafanejat molt més sobre la vida d'una seva cunyada molt famosa per diverses raons. El pare de la nostra dama havia estat casat amb la senyora del quadre, a la qual va fer fora per posar-s'hi ell, tot i que l'estratègia no li va sortir gens bé.

El cas és que, a causa de tot plegat, el seu pare va haver de guillar del país d'origen i ella va néixer en aquesta caseta de la fotografia.

Aquest xicot tan bufó va ser un seu iaio. Tots estaven emparentats amb el bo i millor de la noblesa de tot arreu i fins i tot amb alguns sobrevinguts, cosa que explica un afer relacionat amb un collaret de preu, una història gairebé contemporània, amb estafa familiar pel mig, que va afectar a la nostra dama en un moment de necessitat econòmica evident.

A ella la van casar, cosa habitual aleshores, molt joveneta, amb un senyor de categoria, que ja havia enterrat dues esposes anteriors. La cosa no va anar bé, el marit era abusador i maltractador però, aleshores, aquesta mena d'afers no s'esventaven. Per sort per a la nostra dama, va quedar vídua i va sobreviure gairebé mig segle al marit. No es va tornar a casar, després de l'experiència.

Malgrat pertànyer a l'alta noblesa la nostra dama era una bona persona, va tenir cura dels seus molts fillastres i va tenir dues filles pròpies. Va acompanyar el seu cunyat, quan aquest va quedar vidu de la dama mediàtica, en molts actes oficials. I quan el nen de la fotografia es va voler casar amb una dama que no era tant d'upa com calia, ella li va fer costat.

Aquesta és una altra fillastra seva, Aquesta noia va tenir, com era habitual, un munt de fills, un dels quals va ser un monjo rellevant, enfrontat als nazis, que fins i tot va estar durant un temps netejant latrines en un camp de concentració. I això que el pare de la dama era d'allò més conservador i amb relacions, familiars i ideològiques, amb els carlins nostrats. A les famílies, fins i tot a les de més categoria, hi ha de tot.

De vídua residia a  la capital però l'estiu el passava en aquesta caseta. Un dels seus fillastres, gairebé a contracor, es va veure abocat a assumir un càrrec de responsabilitat, Europa bullia, anaven mal dades, i allò li va costar la vida... a ell i a la seva dona. Ella va donar suport als seus fills i va aconseguir que el seu cunyat, que encara era de la vella escola i no s'adonava de com canviava tot, els passés una pensioneta.

Els darrers descedents de la família van acabar a l'exili, i això que aquesta parella hauria estat perfecta per governar, pacifista, bona gent. El cavaller, que va morir molt jove, fins i tot va pel camí de la santedat reconeguda, i la dama va viure molts anys i va aconseguir retornar al seu país d'origen gràcies, segons expliquen, a les gestions d'un monarca nostrat.

Com que tota aquesta gent tenia famílies nombroses, els seus descendents es van escampar per tot el mon i hi trobem personalitats diverses i divergents i fins i tot em puc haver fet un embolic amb el parentiu. Cadascun d'ells, ben segur,  forniria material per a una novel·la o una pel·lícula. Avui aquell mon ens sembla ranci, absurd, decadent i, en certs aspectes, fins i tot romàntic i poètic. Però tot s'ha de situar en el seu context. 

Les dues grans guerres europees van canviar el mon i tot va ser molt diferent. El cert, però, és que aquelles històries de prínceps, nobles, castells i embolics dinàstics, encara ens fascinen, ni que sigui una miqueta. Si aquella gent vivia bé, envoltada de servei domèstic i en grans castells i palaus, també tenia al damunt el pes de la història i no podia ser lliure, de cap manera. Però, qui era lliure, en d'altres temps? I, al capdavall, plorar amb un plat a taula no és el mateix que plorar de gana.

MEDGAR EVERS I LA LLUITA PER LA JUSTÍCIA

El nostre protagonista era Medgar Evers, un gran i esforçat activista a favor dels drets dels afro americans, assassinat l'any 1963, potser no tan conegut com d'altres, a casa nostra.  De vegades sembla que les coses no canviïn però, amb ensopegades, i, al menys, en teoria -i en ocasions amb resultats pràctics- alguns canvis es produeixen, deixant, això sí, les seves víctimes pel mig, malauradament.