El personatge era OMAR KHAYYAM (1048-1131) poeta, matemàtic, astrònom i filòsof persa. El seu nom el podeu trobar amb transcripcions diferents, impressiona el molt que va fer, descobrir i escriure. L'art, la literatura i el cinema s'han inspirat sovint en ell, la seva popularitat ha estat immensa, com la seva obra.
Transcric un poema seu, en una versió en castellà. En podeu trobar molts per la xarxa, aquest l'he manllevat de la magnífica web A media voz.
I. La caravana en el desierto
1
¡Despertad! Que ya el sol desde el remoto Oriente
dispersó las estrellas de su sesión nocturna,
y al escalar de nuevo el cielo iridiscente
la regia torre ciñe con su lazada ardiente.
2
Antes que el brillo fatuo del alba se extinguiera,
oigo una voz que dentro de la taberna grita:
-«Si el altar todo en luces para la fiesta espera,
¿por qué el tardo devoto duerme en la sombra afuera?»
3
Canta el gallo, y el grupo que a la intemperie queda,
-«¡Ea, abridnos, pues! -grita- nos resta un breve instante
de aguardar nuestro turno, pues al girar la rueda,
¡Quién hará que a este sitio volver otra vez pueda?»
4
Y ahora el nuevo año, removiendo ansias muertas,
al alma pensativa llama a la soledad,
donde Moisés asoma sus blancas manos yertas,
y Jesús resucita las llanuras desiertas.
5
Iram llevó sus rosas a donde nadie sabe,
con la septanulada ánfora de Jamshid;
¡Oh! pero aún destila del vino el rubí suave
y la fuente en el huerto canta su salmo grave.
6
Ya, de David los labios selló la última arcilla,
mas el Bulbul en sacro y mimético Pehlví,
-«Vino!» a la rosa ofrece en rauda seguidilla
para teñir de púrpura su marchita mejilla.
7
Ven a llenar mi copa, y en primaveral anhelo,
echa de ti ese manto de contrición y dudas;
El ave-tiempo apenas tiene luz para el vuelo,
y -¡mira! ya sus alas está tendiendo al cielo.
8
Ya en Babilonia impía, ya en Naishapur, mi cuna,
ya la copa os ofrezca dulce o amargo vino,
el de la vida filtra con tarde importuna,
y las hojas sin savia van cayendo una a una.
9
El alba de mañana nos traerá primorosas
nuevas rosas, mas ¿dónde se fueron las de ayer?
Pero el Estío llega desbordante de rosas,
y Kaikobad, Jamshid, volverán a sus fosas.
10
¡Y deja que se vayan! Libre el mundo se vea
de Kaikobad el Grande o Kaikosrú el potente;
y de Rustúm los gritos llamando -«¡a la pelea!»
y Hatím-Taí -«¡a la orgía!»- allá se vayan, ¡Ea!
11
Ven tú conmigo al margen de este oasis florido
que pone nuevo verde al valle pedregoso:
Aquí «esclavo» y «sultán» duermen igual olvido,
y -«paz a Mahmoud»- clama amor compadecido.
12
Aquí con un mendrugo, entre el gayo ramaje,
una ánfora de vino, un manojo de versos,
y tú conmigo, sola, cantando entre el boscaje,
es para mí un paraíso el yermo más salvaje.
També es poden trobar algunes versions dels seus poemes en català:
Khayyam, Omar
(Nishapur –Khorasan, a l’actual Iran- c. 1048 – 1131)
Quartetes
Martorell, Adesiara, 2010
(Traducció del persa d’Àlex Queraltó Bartrés)
I
El torn de la vida en quatre dies m’ha passat
com l’aigua pel torrent o el vent per la prada.
Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan,
el dia que ja ha passat i el dia que ha d’arribar.
IX
Si el que hi ha al món no és sinó vent a les mans,
i si el que hi ha és incomplet i defectuós,
pensa que tot el que veus al món no existeix,
imagina que allò que no existeix es troba al nostre món.
X
Encara que és ben ferma l’arrel de la teva permanència
i sobre el teu cos la vida és com un vestit flonjo i lleuger,
a la tenda del cos, que és com un lloc de repòs per a tu,
vigila de no aturar-t’hi massa estona, que té els vents febles.
XIV
N’arriben alguns i n’hi ha uns altres que se’ls enduen,
i no hi ha ningú a qui n’expliquin els secret.
A nosaltres, del destí, només ens en mostren una cosa:
la nostra vida és una copa que uns altres es beuen.
XX
Si deixes que la teva ànima vagaregi per aquest món,
no li permetis que visqui si no és amb alegria.
Vigila, perquè el resultat del tracte amb el món
és una vida així, i passarà el que hagi de passar.
LXIX
Alguns només pensen en sectes i religions,
i altres vacil·len entre el dubte i la certesa.
I de sobte apareix una veu que crida d’amagat:
“Oh ignorants, el camí no és ni aquest ni aquell!”
LXXXVI
Beure vi i viure feliç és la meva norma,
i fugir de la blasfèmia i del rés és la meva religió.
Vaig preguntar a la núvia del destí: “¿Quin és el teu dot?”
Em digué: “El meu dot és el teu cor pur i joiós.
CIII
Alguns diuen que el paradís, amb les hurís, és agradable,
però jo dic que el suc de la vinya encara ho és més.
Pren el que pots abastar, oblida’t del que et prometen,
que el so del timbal només és agradable de lluny.
CXVIII
Beu vi, que del cor s’endú desmesura i mancança,
i s’emporta del pensament les setanta-dues sectes.
No t’abstinguis del vi, perquè gràcies a ell,
amb cada glop que en beguis, de mil defectes et neteges.
CXXVIII
Si vols beure vi, beu-ne acompanyat dels savis,
o beu-ne alegre amb una jove de llavis vermells.
No en beguis gaire, no en facis ostentació,
beu-ne poquet, sovint, però beu-te’l d’estranquis!
CXXXII
Khayyam, si estàs embriac de vi, alegra’t.
Si jeus amb una jove bella com la tulipa, alegra’t.
Com que el nostre destí en aquest món és deixar d’existir,
tu pensa que no existeixes, i si existeixes, alegra’t.
CXXXIV
No vull res més que aquell vi rogenc que embriaga,
un llibre de poemes, felicitat i un crostó de pa.
I llavors tu i jo jaient junts en aquella ombra...
Serà molt millor aixòi que l’imperi d’un soldà.
CLI
Segueix només el camí del dervix de taverna.
No cerquis més que el vi, la música dolça i l’amant;
amb la copa de vi a les mans, i a l’espatlla el càntir,
beu vi, estimada, i no pronunciïs paraules vanes.
(Nishapur –Khorasan, a l’actual Iran- c. 1048 – 1131)
Quartetes
Martorell, Adesiara, 2010
(Traducció del persa d’Àlex Queraltó Bartrés)
I
El torn de la vida en quatre dies m’ha passat
com l’aigua pel torrent o el vent per la prada.
Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan,
el dia que ja ha passat i el dia que ha d’arribar.
IX
Si el que hi ha al món no és sinó vent a les mans,
i si el que hi ha és incomplet i defectuós,
pensa que tot el que veus al món no existeix,
imagina que allò que no existeix es troba al nostre món.
X
Encara que és ben ferma l’arrel de la teva permanència
i sobre el teu cos la vida és com un vestit flonjo i lleuger,
a la tenda del cos, que és com un lloc de repòs per a tu,
vigila de no aturar-t’hi massa estona, que té els vents febles.
XIV
N’arriben alguns i n’hi ha uns altres que se’ls enduen,
i no hi ha ningú a qui n’expliquin els secret.
A nosaltres, del destí, només ens en mostren una cosa:
la nostra vida és una copa que uns altres es beuen.
XX
Si deixes que la teva ànima vagaregi per aquest món,
no li permetis que visqui si no és amb alegria.
Vigila, perquè el resultat del tracte amb el món
és una vida així, i passarà el que hagi de passar.
LXIX
Alguns només pensen en sectes i religions,
i altres vacil·len entre el dubte i la certesa.
I de sobte apareix una veu que crida d’amagat:
“Oh ignorants, el camí no és ni aquest ni aquell!”
LXXXVI
Beure vi i viure feliç és la meva norma,
i fugir de la blasfèmia i del rés és la meva religió.
Vaig preguntar a la núvia del destí: “¿Quin és el teu dot?”
Em digué: “El meu dot és el teu cor pur i joiós.
CIII
Alguns diuen que el paradís, amb les hurís, és agradable,
però jo dic que el suc de la vinya encara ho és més.
Pren el que pots abastar, oblida’t del que et prometen,
que el so del timbal només és agradable de lluny.
CXVIII
Beu vi, que del cor s’endú desmesura i mancança,
i s’emporta del pensament les setanta-dues sectes.
No t’abstinguis del vi, perquè gràcies a ell,
amb cada glop que en beguis, de mil defectes et neteges.
CXXVIII
Si vols beure vi, beu-ne acompanyat dels savis,
o beu-ne alegre amb una jove de llavis vermells.
No en beguis gaire, no en facis ostentació,
beu-ne poquet, sovint, però beu-te’l d’estranquis!
CXXXII
Khayyam, si estàs embriac de vi, alegra’t.
Si jeus amb una jove bella com la tulipa, alegra’t.
Com que el nostre destí en aquest món és deixar d’existir,
tu pensa que no existeixes, i si existeixes, alegra’t.
CXXXIV
No vull res més que aquell vi rogenc que embriaga,
un llibre de poemes, felicitat i un crostó de pa.
I llavors tu i jo jaient junts en aquella ombra...
Serà molt millor aixòi que l’imperi d’un soldà.
CLI
Segueix només el camí del dervix de taverna.
No cerquis més que el vi, la música dolça i l’amant;
amb la copa de vi a les mans, i a l’espatlla el càntir,
beu vi, estimada, i no pronunciïs paraules vanes.
2 comentaris:
Los Rubaiyat es uno de mis libros de cabecera (o de mesilla si se prefiere) No hay mucha gente que lo cite. Gracias y enhorabuena por la sensibilidad.
Un personaje extraordinario, Fackel!!!
Publica un comentari a l'entrada