8/11/14

PRIM, LA SEVA MÒMIA I LA SEVA MEMÒRIA


Aquests dies no he somniat en la mòmia del General Prim per casualitat. He llegit un llibre de divulgació sobre el personatge i he participat en una tertúlia sobre aquest llibre on han sorgit molts més temes a l'entorn d'aquell segle XIX que ara sembla que es mira amb interès i curiositat i amb l'esbiaixada mirada de voler-lo comparar al present, un clàssic. Sobre aquesta lectura vaig endegar una ressenya que podeu llegir aquí. Fa algun temps ja vaig escriure sobre aquest personatge a l'entorn de la publicació del llibre, molt fluixet pel meu gust, La berlina de Prim. 
TV3 va emetre fa pocs dies un reportatge sobre Prim, amb atenció preferent a la seva mòmia, car al pobre general no l'han deixat mai tranquil. Després de esbombar a tort i a dret que l'havien escanyat va resultar que no era així i que la gran descoberta era una patinada més de tantes com ens n'amollen un dia i un altre i de les quals no es demanen mai excuses. RTVE també té a punt una pel·lícula o sèrie sobre Prim, amb un repartiment de categoria, encapçalat pel gran Francesc Orella i amb gent com Simó Andreu que és un dels meus ídols cinematogràfics des de fa anys. Veurem quan ens la passen si es que ho fan, espero que sí. Per cert, al documental de TV3 no vaig poder esbrinar qui era l'actor que interpretava al protagonista.


Prim, com Pi i Margall, són catalans que no responen a certa història oficial molt del gust del present. Incomoden a uns i altres pel fet que estan en aquella línia, avui difusa, de la tercera via. No s'entén que se'l deixessin endur de Madrid, on reposava al Panteón de hombres ilustres, en una operació d'aquestes fúnebres i glorificadores, pel tal de traslladar-lo a la seva ciutat natal, Reus, a principis dels setanta. Els morts, ja se sap, donen rendiment en moltes ocasions als protagonistes del present, no sé si avui es faria aquell trasllat un dels promotors del qual va ser Carles Sentís. Prim tenia molt de carisma i va assolir una gran popularitat. Se li han perdonat moltes coses que no perdonem a d'altres, com Espartero, i ningú no ha qüestionat mai, que jo sàpiga, les estàtues que se li han dedicat, els carrers i places i la resta. Té indrets i monuments a Catalunya, a tot l'estat espanyol, a Mèxic. Puix parla català...
Les nenes del temps de la meva mare i les anteriors jugaven a la rotllana i a saltar a corda cantant coses molt actuals, en les quals hi podien intervenir Espartero, la reina Mercedes i, és clar, Prim. És una llàstima que avui no es generin cançons de rotllana amb personatges del nostre temps o del passat recent.


En la calle del turco 
Le mataron a Prim 
Sentadito en su coche con la guardia civil
Con la guardia civil, con la guardia rural

A las diez de la noche
En paseo real 
Cuatro tiros le dieron en mitad del corazón
Cuatro tiros le dieron a boca de cañón

Al pasar por las cortes le dijeron a Prim
Vaya usted con cuidado, que le quieren herir
Si me quieren herir, que me dejen hablar
Para entregar las armas a otro general 

Al llegar a la plaza, salió el hijo mayor
¿quién ha sido ese ingrato que a mi padre mató?
¿quién será ese tirano, quién será ese traidor?
¿quién ha sido el infame que a mi padre mató?

Sobre Prim i el seu assassinat s'ha escrit i debatut molt més que no pas a l'entorn de molts altres assassinats de l'època i d'altres èpoques i sembla que la cosa encara cueja i no el deixaran tranquil. Prim va tenir un fill i una filla però els seus títols van acabar passant a branques col·laterals per manca de descendents directes. La seva vídua va desaparèixer en morir ell, va tornar a França i poca cosa es va saber sobre ella. Aquí podeu llegir un interessant document sobre aquesta dama tant interessant malgrat la seva discreció i com va anar el tema d'aquell casament, tan pràctic per al nostre general preferit. 

Els llibres sobre Prim són molts i un testimoni d'excepció de l'època va ser Pérez Galdós de qui es va dir que sabia molt més que no pas el que va explicar en els seus Episodios. L'any 1930 es va filmar una pel·lícula sobre Prim que es considera la primera pel·lícula sonora espanyola, tot i que de fet és sonoritzada. Estaria bé que fos accessible de forma pública però de moment no ho és. El seu protagonista va ser un actor avui oblidat, Rafael Maria de Labra. La dona de Prim la interpretava Carmen Viance, una actriu de l'època que es va retirar força jove, amb l'arribada del cine sonor. El director va ser el gran José  Buchs.


Rafael Maria de Labra havia nascut a Guadalajara el 1892. Va treballar en el teatre des de molt jove i va debutar, precisament amb la companyia d'Enric Borràs i amb el Tenorio. Més endavant es va incorporat a la companyia de Maria Guerrero i  va realitzar moltes gires per Veneçuela i Mèxic. En esclatar la Guerra Civil es va exiliar amb un grup d'actors refugiats i a Mèxic va formar una comapnyia de sarsuela i va treballar en el teatre com a primer actor i director. L'any 1963 va morir a Ciutat de Mèxic.  L'aportació de molts actors i actrius al país mexicà es poc coneguda i sempre es parla més aviat d'escriptors i intel·lectuals que no pas del món del teatre i del cinema, en el cas dels exiliats d'una certa categoria. 

L'afició per mòmies i difunts és ben curiosa. Pel que fa a la del General Prim evito posar-ne una de les moltes imatges que hem pogut veure en aquests darrers temps. Recórrer als difunts és recórrer al passat quan no n'hi ha prou amb el present i cal justificar-lo d'alguna manera amb mites retrospectius. Crec que cal deixar descansar els morts i no opinar -ni votar- per ells. Van ser, com nosaltres, fills de la seva època i de les seves circumstàncies. Un home tan presumit i curós amb la seva imatge em temo que s'esgarrifaria si des d'algun lloc del més enllà pogués veure's hores d'ara. 

L'afició a les exhumacions no és tan sols de casa nostra, a França es van desenterrar durant uns anys molts personatges i es va arribar també a consideracions errònies sobre enverinaments diversos fins que es va acceptar que en molts productes de cosmètica s'utilitzaven coses com el mercuri, del qual es trobaven sovint restes entre les relíquies recuperades. L'exhumació de sants i tot això dels cossos incorruptes és també un clàssic. Fins i tot les fúries revolucionàries han tingut molta afició als desenterraments d'esquelets i mòmies.