L'onze de març de 1963 era afusellat a França Jean Marie Bastien-Thiry. El més probable és que avui aquest nom, als catalans no ens digui res, però la seva execució s'ha d'emmarcar en els problemes francesos amb la descolonització d'Algèria, tota una història negríssima, plena d'ombres i injustícies, venjances i insatisfaccions, que al país veí els ha costat d'empassar i que encara no està prou explicada.
Bastien-Thiry va ser el principal responsable d'un greu atemptat contra De Gaulle. Uns altres implicats van ser indultats. Bastien-Thiry era un enginyer militar que no estava d'acord amb la descolonització, podríem dir que les seves idees eren d'ultradreta, tot i que aquests qualificacions sempre són susceptibles de matisacions i s'han de situar en el context de l'època.
En tot cas avui una execució tan ràpida -en una setmana es va condemnar i executar Thiry- i d'una persona tan jove encara, sobta des del present, en el qual tenim tendència a donar segones oportunitats a tothom. La pena de mort era ben acceptada en aquell moment, encara, a la societat occidental propera i no tan sols en països dictatorials com el nostre. L'abril de 1963 seria executat Julia Grimau, a Espanya. El que passa és que tenim tendència a pensar que nosaltres érem una mena d'estranya excepció i que aquest tipus de condemnes ja no s'aplicaven a l'Europa democràtica i civilitzada.
No vam ser els espanyols els primers en abolir la pena de mort però cal dir que no vam ser dels últims. Malgrat que les terribles i sagnants execucions del passat fossin teatrals i ens inquietin d'allò més, van ser els segles XIX i XX els pitjors en nombre de morts per aquest càstig definitiu, exercit pel poder. L'abolició de la pena de mort no és mai quelcom que no es pugui revisar, malauradament. I, com és sabut, molts països la mantenen i hi ha sectors de població, fins i tot en països que l'ha eliminat, que de tant en tant la reivindiquen. Des de l'antiguitat diferents pensadors havien opinat sobre la barbàrie de coses com la pena de mort o la tortura. Els revolucionaris francesos eren contraris a la pena de mort en iniciar-se les revoltes però, com és ben sabut, més endavant van propiciar dolls i dolls de sang i caps tallats a tort i a dret.
Em fa angúnia encara comprovar com molta gent ironitza o fa brometa sobre la necessitat de tallar caps, afusellar, posar bombes o coses semblants per acabar amb malvats i corruptes. De totes les brometes políticament incorrectes, aquestes que criden a la població al terrorisme individual o col·lectiu o a la violència contundent em provoquen molta inquietud, fins i tot quan van dirigides vers personatges perversos o repugnants. Darrerament escolto i llegeixo moltes coses d'aquestes, gracietes aparentment innocents i indignades que demanen caps de reis i ministres. Hauríem d'haver après de la història que aquestes coses acostumen a fer un efecte boomerang i a acabar amb els més innocents de tots, mentre molts culpables espavilats s'escapen o canvien de camisa sense complexos.
Bastien-Thiry, segons De Gaulle, tenia tots els números per convertir-se en un màrtir de la seva causa, la qual evidentment no compartiríem. No sé si a França el recorden gaire, ni tan sols els seus, tot i que allà la seva opció política, maquillada de forma convenient, revifa de tant en tant. En tot cas, va protagonitzar una història força oblidada, ja que del passat recordem tan sols allò que els poders promocionen o els fets i personatges que poden donar força al nostre propi pensament. De Gaulle també va ser un personatge amb llums i ombres, d'aquests amb grandeur francesa. Els fets de 1968 acabarien amb el seu protagonisme polític i el recordo ja retirat, retratat passejant al seu poble, Colombey-les-Deux-Eglises, un d'aquells bonics noms francesos, on hi ha la seva tomba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada