EVOCACIONS: El casament de l'any (1962)

Tal dia com avui, 14 de maig, en fa trenta-nou del casament de Juan Carlos i Sofia de Grècia.

Quan jo era una adolescent els reis, reines, prínceps i princeses encara tenien cert prestigi. A escola discutíem sobre els més ben plantats i sobre les més bufones, en aquella època eren jovenetes les d'Holanda, les filles de la Juliana, els d'Anglaterra, els de Grècia... Normalment, si estaven o podien estar en actiu es maridaven amb gent del seu braç, la inefable Frederica de Grècia organitzava creuers, una modalitat turística que aleshores  tan sols es trobava a l'abast dels notables, per tal de posar en contacte el jovent. Els descendents de destronats també conformaven un bon planter de personatges més o menys mediàtics.

Un dels casaments estrella va ser el de Constantí amb Anna Maria de Dinamarca, tots dos eren molt joves, ella potser tenia setze o disset anys i ell poc més de vint, cosa que, com és natural, va desvetllar l'admiració tafanera i rondallística. Qui ens havia de dir que aquell xicot tan ben plantat i modern donaria suport a una dictadura militar! Quan Juan Carlos i Sofia es van posar a festejar una veïna de l'escala, més gran que jo, va baixar a casa tota emocionada. El casament ja va ser mediàtic, mediàtic i llarg, ja que es va fer segons les dues religions dels nuvis. El vam poder veure al no-do i també a la tele d'algun veí privilegiat de l'escala, que ens devia convidar a compartir menjador o saleta. Aquell era un món estrany en el qual semblava no passar res, pobre i acolorit pel cinema. Sofia tenia bon cartell, era de les poques princeses que havia estudiat, sovint se la titllava de bona persona i culta, abans de saber que seria reina d'Espanya. Aquella noia entusiasta i somrient va quedar reduïda amb el temps a un personatge gris i discret, sempre amb el mateix pentinat, com Fabiola. El Polònia l'ha acabat de reduir a una mena de ninot inoperant. Però de jove se la veia retratada sovint cursant estudis, fent tasques benèfiques importants i col·laborant en excavacions diverses. Per cert, en aquell temps ningú no apostava ni cinc cèntims per la recuperació sòlida de la monarquia espanyola.

La popularitat de la parella va augmentar amb la transició. Els afers sentimentals dels reis i prínceps, en el passat, no s'airejaven. A partir del temps en el qual tothom es va començar a ficar amb la sang blava anglesa ja res no va ser igual. També els temps canviaven i molt. Durant un temps es van filtrar a algunes revistes aventuretes d'aquest nuvi que també ha envellit, quan va ser més grandet, però es va fer moixoni. Recordo que era a França un estiu i allà ho van publicar algunes revistes, en concret els seus amors amb una dama catalana, per cert. Les traïcions conjugals no són privilegi dels reis, també les realitzen els obrers i els menestrals, tot i que les dels reis provoquen més susceptibilitat col·lectiva. Avui la popularitat de reis i prínceps va de baixa. Els nostres van jugar el seu paper en el seu moment, un paper que potser ara tocaria reconsiderar ja que una cosa és Juan Carlos i l'altra els seus descendents.

En una entrevista a la BBC, fa molts anys, el mateix rei, aleshores acabat de coronar, opinava que més endavant, amb els anys, el poble hauria de dir si volia la continuïtat monàrquica o no. Avui tot sembla intocable o, en cas contrari, susceptible de ser atacat de forma barroera i xarona. Em sobta escoltar persones de tarannà republicà o catalanista comentant embadalides l'elegància de la senyora Letícia, que de sang blava, res de res, per cert. En fi, la frivolitat sempre ven i de tots ells continuem com sempre, sabent-ne ben poc. L'anàlisi de les monarquies i de la seva història també cau avui en un menyspreu injust i generalitzat però en el món del present hi ha personatges molt pitjors, com n'hi havia en el món del passat per més que els reis fossin símbols. Encara que avui costi de creure recordo haver vist gent gran catalnista plorar emocionada quan el rei novell ens va amollar un discurs a Barcelona, al principi de la transició, parlant en català de la finor de la dona catalana i d'altres tòpics semblants. No va xiular ningú, aleshores. En tot cas, si algú ho va fer devia ser per admiració a les ben plantades.

Contemplant les imatges d'aquells nuvis reials, joves i contents, fins i tot amb una certa innocència encara no malmesa, em passa com amb totes les fotografies d'infants i joves antics, quan les comparo amb les de després. El temps no ens malmet tan sols físicament, també el nostre esperit es rebrega i envelleix, tot i que millori, segons diuen, en experiència, i ens tornem, no pas tots, més comprensius i tolerants amb tota mena de coses i de persones. En tot cas, en broma, en broma, ja han passat gairebé cinquanta anys, l'any que ve, bodes d'or reials!